Anar al contingut

BARCELONEJANT

El deute de Barcelona amb Antoni Fabrés

El pintor, l'espanyol més conegut a Roma, va llegar la seva obra a la ciutat, cosa que li va suposar ser enviat al clavegueró de la història de l'art

Natàlia Farré

El deute de Barcelona amb Antoni Fabrés

FERRAN NADEU

El mateix val no entendre la bogeria modernista que considerar un mitjó peça poc noble per a l’art. Sense oblidar el que significa confondre el que Vitruvi tenia per forma ideal del teatre clàssic amb un dònut (en el millor dels casos) o manifestar-se per pensar que acabar la Sagrada Família és, com a mínim, una "marranada". Exemples que serveixen per il·lustrar una molt nostrada tradició de Barcelona: qüestionar qualsevol intervenció artística a l’espai públic.

Així, si l’obra d’Antoni Gaudí per als Milà va ser caricaturitzada el 1912 com un pàrquing per a digeribles, el 1992 les crítiques es van encruelir tant en l’escultura gegant d’un mitjó dissenyada per Antoni Tàpies per al Palau Nacional que el projecte va acabar a l’armari fins que va ressuscitar jivaritzat en la fundació de l’artista gairebé tres dècades després. Mentrestant, les anelles de ceràmica vermella que Frederic Amat va pensar per a la façana del Liceu (ja ho saben, els dònuts) estan a la nevera des del 2016, i Josep Maria Subirachs va pagar amb el biaix sobre la visió de la seva carrera l’execució de la façana de la Passió del temple expiatori.

Però ni Gaudí, ni Tàpies, ni Amat ni Subirachs han caigut en l’oblit. Sí que va ser enviat al clavegueró de la història de l’art Antoni Fabrés (1854–1938). El que va ser considerat el millor artista espanyol a Roma (després de Marià Fortuny, per descomptat), quan la ciutat italiana era capital de l’art, va morir envoltat d’indiferència artística i no va sobreviure al desterrament cultural que li va sobrevenir. El motiu, en aquest cas, no va ser una intervenció a l’espai públic de Barcelona, sinó un regal als fons d’art públics de la ciutat.

"Mai una donació, un acte de sensibilitat i de patriotisme han portat a tal ostracisme". Paraules d’Aitor Quiney, comissari de l’exposició que el MNAC dedica aquest estiu a Fabrés per contribuir a la recuperació de qui va ser considerat el millor aquarel·lista del món, professor d’artistes de la talla de Diego Rivera i capaç de forjar un estil totalment personal (tot i que en el comercial es va dedicar al gust ‘pompier’ burgès perquè donava més dividends). 

Travessia del desert

La travessia del desert de Fabrés va durar gairebé un segle, des del 1926, quan va decidir donar a Barcelona el seu llegat particular, fins al 2014, quan el Museu Nacional va recuperar alguns dels seus olis per a la seva renovada col·lecció d’art modern i tothom va començar a preguntar-se qui era aquest tal Fabrés.

La seva incorporació en el cànon va obligar a restaurar les obres, ja que la seva singladura després de la mort del seu autor va ser tan dissortada com la de la memòria de l’artista. Els quadros resistien en les reserves del museu, on van arribar després d’haver patit tota mena de contratemps (aigua, llum, coloms i altres floretes) als magatzems del desaparegut Palau de Belles Arts. Al soterrani de l’edifici aixecat per Agust Font per a l’Exposició Universal del 1888 van anar a parar el 1930, quan es van despenjar del saló de la Reina Regent ("un dels salons més vastos i elegants de la nostra ciutat", segons la premsa de l’època) per exposar Ramon Casas. I això, tenir una sala sencera al Palau de Belles Arts, va ser el que va firmar la condemna de mort de Fabrés.

Polèmica amb substància

Fabrés mai va demanar tenir-la, però Joaquim Folch i Torres i la Junta de Museus l’hi van donar. Ho van fer després de la donació (224 peces). I després d’haver traslladat ell mateix des de Roma les obres desmuntades i enrotllades per abaratir l’assegurança del port. Hi va haver qui no va entendre que tingués un espai tan noble: "¿Si a aquest pintor li entreguem amb els ulls tancats la gran sala de la Reina Regent, què farem per Joan Llimona, pel gran Martí i Alsina, per tants altres mestres indiscutibles del nostre art?", es preguntava Joan Sacs (àlies Feliu Elías) al cap de poc temps d’haver inaugurat l’exposició.

La polèmica va tenir la seva substància i va acabar amb les obres desterrades al soterrani, i amb Fabrés i Folch i Torres, enfrontats. Tant que el pintor va deixar de cobrar una pensió vitalícia concedida per l’ajuntament. A més, la seva memòria va ser desprestigiada i esborrada.  I en aquestes circumstàncies va morir a Roma el 1938, trist i arruïnat. També trastocat.

Dècades després, Barcelona dona a Fabrés una mica de la glòria que sempre va anhelar.