Anar al contingut

Conflictes a les finques

Els veïns pateixen la falta de mitjans davant de les ocupacions 'professionals' d'immobles

Tres comunitats i petits propietaris relaten el desfici que genera una usurpació il·legal

Patricia Castán

Els veïns pateixen la falta de mitjans davant de les ocupacions 'professionals' d'immobles

FERRAN NADEU

N’hi ha prou amb una palanca i un cop brusc. No només s’usurpa un espai, també s’obre la caixa dels trons en la convivència i la vida d’una comunitat de veïns. Les ocupacions que alguns diuen ‘professionals’ perquè les practiquen grups organitzats i que coneixen fil per randa les limitacions de la llei a Espanya –no tenen res a veure amb les emergències socials– proliferen en vivendes i locals comercials sense que les eines jurídiques vigents donin resposta a la gravetat de la situació. A continuació es recullen tres històries que demostren que la reforma processal (llei 5/2018) que va millorar la via civil no aconsegueix resoldre aquests conflictes, a l’espera del desenllaç de la proposició de llei presentada pel PP el febrer passat per endurir la via penal.

Cadascuna ha tret el son a veïns o propietaris que se senten vulnerables davant de les ocupacions practicades a canvi de diners o organitzades per experts en ocupació d’immobles, que no actuen per imperativa necessitat d’un sostre o incapacitat econòmica, sinó amb mera finalitat delictiva.

El malson a les finques del 26 al 32 del carrer de Lafont, al Poble Sec de Barcelona, va començar a meitat de juliol, quan els veïns van comprovar com un individu (que van filmar) rebentava les portes dels locals dels seus baixos i cobrava 700 euros per l’entrega de claus a diversos ocupants. En un, per les seves condicions, no s’hi van poder instal·lar. Però els altres dos van ser usurpats malgrat que en tres hores ja s’havia produït una denúncia, relaten els veïns, que han mogut cel i terra per acabar amb aquesta situació. La propietat és d’una promotora que tenia els locals buits però que va reaccionar contra l’ocupació. "Ens van dir que seria lent per ser estiu, amb jutges de vacances", relata un dels veïns. El focus més conflictiu és al número 30, on diferents residents dels blocs asseguren que es traficava amb drogues i fins i tot se’n consumia al pàrquing.

“Els vam dir que no utilitzessin l’entrada des de l’escala perquè trucaríem cada vegada a la policia, però des del carrer no parava d’entrar i sortir gent carregada”, expliquen. Els Mossos van realitzar diverses identificacions fins que fa dos dies van aconseguir el desallotjament després de veure que funcionava com a narcopís. “Som 15 veïns i aquí hi viuen nens, i per això hem passat molta por, sobretot a la nit”, afegeixen. Expliquen situacions tan kafkianes com la següent: "La Guàrdia Urbana no venia si alguna nit avisàvem que feien soroll, i en canvi el dia en què uns operaris van arribar de nit per reforçar les portes dels locals lliures els urbans els van multar per fer soroll". No obstant, el número 26 continua ocupat perquè presumptament hi viu una família amb un menor i, malgrat les “sospites” dels veïns, no han pogut demostrar activitats fora de la llei.

Carències penals

Cristina Vallejo, advocada especialista en dret immobiliari de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), emfatitza que el procés civil que permet accelerar la recuperació dels immobles va ser liderat per l’advocacia catalana per "posar remei a les carències del procés penal" amb les anomenades mesures cautelaríssimes de caràcter urgent. Si l’ocupant no presenta documents que acreditin la seva presència a l’espai ocupat en cinc dies es pot decidir acordar la recuperació per part del titular. L’èxit d’aquesta via, però, depèn de prou “mitjans, com ara judicials, policials i assistencials”, de manera que poden passar diversos mesos abans que es recuperi de facto un immoble. Aquesta fórmula, a més, només és vàlida per a persones físiques i oenagés, i no per a empreses o persones jurídiques, que concentren el 75% de les ocupacions d’immobles a Espanya.

Al carrer de Miquel Àngel, 96-98 hi ha veïns amb por. Ja fa més d’un any que els locals dels seus baixos, propietat d’una entitat bancària, van ser presos violentament. Els primers ocupants van rebentar l’entrada i a continuació van vendre claus d’accés. Els veïns van denunciar la situació ràpidament, com la propietat, però quan s’hi van presentar els Mossos els ocupants van mostrar un nen petit per blindar-se. “Mai hi ha tornat a haver cap menor”, es lamenten els residents de la finca, que han patit ja dos incendis en aquests baixos amb el consegüent ensurt. Els ocupants, forans, nombrosos i que van rotant, han punxat els subministraments i segons alguns comerciants i veïns de la zona la seva activitat és sospitosa.

La mateixa lletrada, sòcia directora de Vallejo Pedrosa García Bello Advocats, manté que és urgent una reforma penal que permeti la recuperació immediata amb una prova de titularitat i que atorgui “més protagonisme a l’ajuntament i la policia local”. També creu precís dotar les comunitats de propietaris de legitimació per actuar quan es vegin afectades per l’alteració de normes de convivència o se’ls causin danys, cosa prevista en la reforma legislativa pendent. Un altre dels punts clau, considera, és “actuar contra els mitjancers que, a canvi de diners, investiguen l’existència de vivendes no ocupades” per usurpar-les i després negociar-hi, així com la necessària implicació dels serveis socials municipals si cal dur a terme reallotjaments.

José Luis, davant la seva vivenda del carrer de Baluard, usurpada per almenys tres persones. / FERRAN NADEU

El més inquietant és que cada vegada més es produeixen usurpacions de vivendes on sí que hi ha un habitant, que simplement està de viatge o no ha dormit a casa aquella nit. Així va començar el desfici del José Luis, que un dilluns al matí va sortir del seu piset en uns baixos del carrer de Baluart de la Barceloneta i a la tarda es va quedar parat al veure que a l’interior hi havia llum i havien canviat el pany de la porta. "Vaig picar a la meva pròpia casa i em van obrir dos individus amb mal aspecte", va denunciar en un jutjat sense saber que la via penal podia allargar-se molt. I tot i que la sentència ha sigut favorable, els tres ocupes francesos es van presentar amb traductor i tres advocats d’ofici i van interposar un recurs a l’Audiència Provincial, al·legant que ell no resideix sempre allà. “¿He de fitxar a la meva pròpia casa?”, es lamenta. Està empadronat, paga l’IBI i exhibeix la seva escriptura. El seu pecat és tenir una nova parella i viatjar.

Un fenomen imparable i liderat per Barcelona

Les ocupacions s’han multiplicat en els últims anys a Espanya. Diversos informes parlen d’uns 90.000 casos. I segons les últimes dades publicades del Ministeri de l’Interior (2017), Catalunya és la comunitat on es van produir més denúncies per ocupacions il·legals, amb Barcelona al capdavant amb 3.072 aquell any. L’augment de les ocupacions té múltiples causes, començant pel greu problema de l’augment de preus de la vivenda, que ha abocat molts persones amb escassos recursos a ocupar per necessitat i en aquest cas sempre en vivendes en desús i usualment en mans d’entitats bancàries o fons d’inversió. Però més enllà d’aquesta problemàtica social a què les Administracions no aconsegueixen donar prou resposta, ha proliferat tota una màfia de l’ocupació, que funciona com a negoci i no repara en la titularitat de l’espai a prendre. La usurpació recau en mans de delinqüents que rebenten portes o finestres i instal·len un pany. La clau la venen per uns centenars d’euros. El destinatari final poden ser traficants de drogues, com va passar al Raval, i que ara s’estan desplaçant a l’Eixample i al barri del Poble Sec, entre d’altres. També existeix un perfil d’ocupes (no juvenils), moltes vegades forans, que es dediquen a usurpar vivendes que es queden momentàniament buides, amb el seu titular de vacances o viatge. Coneixen la llei i saben que poden quedar mesos impunement i gratis, i enfrontar-se a sancions que no paguen per delictes lleus. La proposició de llei presentada el febrer passat pel PP inclou sancionar la intermedicació per a l’ocupació i penes de presó. En aquest context, s’ha disparat l’activitat d’empreses que desallotgen per la via extrajudicial amb mètodes molt qüestionats, i les que brinden serveis antiocupació, com portes reforçades i alarmes.