Anar al contingut

Visibilitzar la diversitat intel·lectual

Les pregoneres més inclusives de Gràcia

Cristina Pandis, Paola Manjón, Xènia Galtés i Noèlia Bautista treballen en el seu discurs per a la festa major

L'"equip", concepte clau per desxifrar les sorpreses que preparen per al pròxim dimecres, 14 d'agost

Lourdes Barragán

Les pregoneres més inclusives de Gràcia

LAURA GUERRERO

La Cristina anava a una escola "normal". I, quan li pregunten a què es refereix amb normal, arqueja una cella, estranyada. "Doncs amb nens normals. Per això em va costar assumir que tenia discapacitat". Allà no li van facilitar classes de recolzament i gairebé no jugava a bàsquet.

La Paola no recorda quan va començar a entrenar, però sap el que va ser el que va canviar des que entrena en l’equip femení de l’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (acidH), al barri de Gràcia: "Vaig passar d’estar sola davant d’una cistella a formar part d’un equip", recorda. La seva companya Xènia té clar el que passava en aquelles escoles del principi: "Simplement, no ens entenien".

Pregoneres de la festa major de Gràcia

A Gràcia, diuen, han evolucionat com a jugadores i com a persones. Elles han estudiat en aquest districte de Barcelona i ara serà el seu orgull pregonar als quatre vents el que allà van aprendre. Perquè el 14 d’agost, Cristina PandisPaola ManjónXènia Galtés i la seva companya Noèlia Bautista seran pregoneres en la festa major de Gràcia, en un any en què el feminisme i la inclusió simbolitzen les festes del lloc.

Es tracta d’una gran oprotunitat per a elles, però també d’un repte, ja que no estan acostumades a parlar davant de multituds. Tot i que, això sí, estan més "contentes" que nervioses. "Vam aguantar un mes sense explicar-ho a ningú, fins que es va donar la notícia de manera oficial", confessa la Paola. Ara per ara, assagen la seva intervenció fent bolos en alguns locals. No volen explicar gaire cosa per no trencar la sorpresa, però han donat algunes pistes sobre el que oferirà el pregó.

La importància de l’"equip"

El primer, el joc en equip: formen part de l’equip femení de l’acidH-Lluïsos per a persones amb discapacitat lleu. La Xènia i la Noèlia han sigut campions de tornejos nacionals dels Special Olympics, i la Cristina i la Paola van jugar a nivell internacional a Abu Dhabi. El fet de tenir "intel·ligència limitada" –un tipus de discapacitat intel·lectual lleu– no els impedeix desenvolupar la seva vida amb normalitat ni establir relacions personals, tot i que per a això de vegades requereixen recolzament i comprensió. Per aquest mateix motiu, l’esport va ser essencial per a elles.

D’esquerra a dreta, Cristina Pandis, Xènia Galtés, Paola Manjón i Noèlia Bautista, en un dels seus entrenaments. / ACIDH

L’esport contra la timidesa

 "Jo era una persona molt més tímida –explica la Xènia–, però, a l’arribar aquí, vaig començar a conèixer gent, a entrenar més i ara, simplement, em diverteixo". L’AcidH valora que els qui ingressen en l’escola en realitzin moltes extraescolars esportives. D’aquesta manera, no només es fomenten les seves habilitats físiques i socials, sinó que també treballen les seves relacions personals i, sobretot, aprenen a no aïllar-se, ja que quan estan en un equip noten que sí que poden jugar amb la resta, que competir no és tan dolent i que poden atrevir-s’hi. Això, de vegades, suposa per a elles una troballa nova, ja que poques vegades troben referents amb els quals es pugui identificar.

Falta de referents

Ni a ‘Campeones’ han trobat aquests anhelats referents. L’últim llargmetratge de Javier Fresser visibilitza el problema, "que ja és alguna cosa", però no totes es veien "reflectides" amb els personatges. Això sí, troben essencial que en aquesta pel·lícula la clau és subjacent al final, que revela que qui realment viu un procés d’aprenentatge és el mateix entrenador –interpretat per Javier Gutiérrez–, que ha d’aconseguir empatia i adonar-se que els jugadors del seu equip tenen capacitats que a ell mateix li manquen.

Tornant al pregó, la Cristina apunta que versarà sobre el "desenvolupament" d’una persona "fins que arriba a formar un veritable equip", un discurs que, segons apunta la Xènia, tractarà sobretot d’elles mateixes.
 

Les dones i l’esport, assignatura encara pendent

“Jo no vaig anar a Abu Dhabi, però vaig tenir l’oportunitat de participar en un altre torneig internacional –els Special Olympics a Los Angeles, l’any 2015. Estava molt emocionada fins que al meu entrenador li van dir que només podrien participar nois i em vaig quedar fora”, es lamenta la Xènia, tot i que coincideix que ara es dona més importància a les dones en el món esportiu. “Potser, però gairebé sempre en el futbol”, matisa la Paola, que creu que no tots els esports reben la mateixa atenció i que, per tant, tampoc passa amb les dones que el practiquen. I això suposa un problema a l’hora de trobar referents en els quals veure’s reflectides.

Temes: Feminisme Festes