El silenci de Griselda

Jo vaig obrir els ulls a les Escoles Griselda. Ho penso avui, l’últim dia de curs, i quan aquesta escola del carrer Parlament tanca per sempre.

No els vaig obrir perquè m’il·luminés un professor. Va ser literal. La meva mare era mestra i, per temes de conciliació abans que ningú utilitzés la paraula, jo passava allà hores i hores des d’abans d’aprendre a parlar. Obria els ulls al cotxet i es feia de dia envoltat de 15 alumnes de tercer d’EGB dedicant-me carantoines. Des d’aleshores, tot ha anat en declivi. Potser m’he fet escriptor per pidolar l’afecte que tots em van brindar en aquella època.

La meva mare va entrar a treballar a Griselda el 1974, al poc d’arribar a Sant Antoni. Va ser amb l’Aurora, la mare del Francisco Casavella, que la va ajudar a reunir la valentia per demanar aquest treball. Però ho van fer, quan encara no s’havien acabat ni les empanades del primer viatge, quan van arribar aquí emigrats de Galícia (tothom sap que algú no se’n va de la seva terra quan arrenca el cotxe allà, sinó quan se li acaba aquí el menjar casolà que va portar).

Era Griselda una escola popular d’un barri popular. Arribada certa crisi del projecte, quan jo encara era un nen, va deixar de ser només popular per ser també democràtic. A fi de salvar l’escola, com en una pel·lícula de Ken Loach, els professors van fundar una cooperativa i la van tirar endavant. “Una escola catalana i laica”, era la definició i també el motiu. No és necessari que deixi aquí inventari de la d’hores extra que va haver de fer la meva mare amb dos fills. No m’agrada enaltir la imatge de la dona com a superheroïna, perquè aquesta mitificació no fa sinó perpetuar un estereotip nociu: la dona treballadora que, en fi, ha de treballar massa.

Semblava tan gran

Aules petites de sostres alts i una teulada al cim de l’edifici que feia les funcions de pati: presentava cert pendent així que les pilotes rodaven de més, com en la carrera aquella de perseguir el formatge en una muntanya. Això era Griselda i allà jugava tal dia com avui, i com demà, i part del juliol, als anys vuitanta. També voltaven per allà altres fills de mestres de tot, com l’Adrià, encomiable activista i avui deixant-se la pell en els comuns (és, entre moltes altres coses, marit de l’alcaldessa) o Pol Marsà, avui un reconegut periodista radiofònic. No és que traméssim allà cap pla de dominació mundial, o de la ciutat, però jugàvem molt i aquella escola petita ens semblava tan gran.

En els últims anys, mentre el carrer Parlament es poblava de bars franquícia i professions presumptament creatives (les frases més escoltades últimament, ho explicava Pol Rodellar, són “cal fer-li una volta a la idea” o “els de la marca ens demanen una cosa més 'underground’”; amb honroses excepcions com la llibreria La Calders), Griselda era un llogarret gal d’allò deliciosament popular. A les seves aules, gitanos rumbers de la Cera, filipins i nets d’aquest barri triangular, que guarda certa disciplina de l’Eixample combinada amb la broma del Paral·lel i amb la llibertat de Montjuic. És gairebé un mal acudit, pel fet tremendament al·legòric, que tanqui una escola precisament en aquest carrer.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Avui Griselda tanca les seves portes perquè no pot assumir el lloguer. El problema és ampli i té a veure amb mil injustícies, totes aquestes connectades com en un àbac: l’habitatge, la gentrificació i la precarietat. No hi ha silenci més prenyat d’emoció que el d’un pati quan se n’han anat els alumnes. Ja no s’escoltaran els crits dels xavals de Griselda al carrer Parlament. Aquests que retratava Galdós en l’arrencada de Miau: "Cap himne a la llibertat, entre els molts que s’han compost a les diferents nacions, és tan bonic com el que entonen els oprimits de l’ensenyament elemental al deixar anar el grilló de la disciplina escolar i fer-se fora piulant i saltant". 

Un lloc sense veïns és un lloc sense gent. El seu silenci, el silenci de Griselda, hauria de ser incòmode: ens explica massa coses i hauria de convidar-nos a trencar el nostre. Els carrers no són carrers, els barris no són barris, les ciutats no són ciutats quan hi ha massa maletes de turistes alhora que desapareixen les motxilles dels nens, carregades de llibres i de futur.