¡Baixa un lloguer a Barcelona!

Es podran discutir els signes d’admiració del títol, que no els van posar ni al doctor Christian Barnard quan el 1964 va realitzar el primer trasplantament de cor, però que un veí de Barcelona, amb el contracte a un mes de l’extinció, hagi aconseguit una rebaixa en les rendes mensuals té la seva importància en una ciutat que ha condemnat al nomadisme immobiliari bona part de la seva gent. Burofax City. Així se la coneix. El cas és que Jaume Gorriz, el coprotagonista d’aquesta història, no només conservarà el seu petit pis de 50 metres quadrats de Vallcarca, en el lluminós recés de pau que és el carrer de Baró de la Barre, sinó que a més ha aconseguit que el nou contracte sigui de set anys. ¡Set anys! Sí, amb admiració. Coses de la lletra petita de la nova llei. A Barnard, aquell primer pacient trasplantat li va durar 18 dies. Això és una nova batalla guanyada pel Sindicat de Llogaters que val la pena glossar. Gorriz és, per a aquest sindicat, un peu posat a la porta. Ara toca obrir-la.

El cas d’aquest llogater és un clàssic. El que en el cine és la història noi-coneix-noia, un patró redundant, a Barcelona es resumeix com a inversor-compra-edifici. Al seu immoble vivien 12 famílies, totes de lloguer. Després de l’adquisició, va començar el degoteig d’adeus. Alguns veïns se’n van anar perquè acabava el seu contracte. Tres anys és un sospir. D’altres, perquè els oferien una minúscula compensació, 1.500 euros si se n’anaven. Era per pensar-s’ho. Diverses vegades se li van colar a casa amb l’excusa d’arreglar algunes conduccions quan, en realitat, era una manera subreptícia de mostrar el pis a possibles compradors. El pitjor, no obstant, era que a cada pis que quedava buit començaven immediatament les obres de reforma. Les va tenir simultàniament a dalt, a baix i al costat. Pols, suor i llàgrimes. Diguem que era un altre incentiu per fer les maletes.

La frontera del ‘mobbing’ és tan imprecisa com els límits de l’imperi d’Alexandre el Gran. Mai va quedar clar on s’acabava. Però Gorriz, potser no sempre amb mala fe, va patir l’indicible. Talls habituals de llum, talls de la fibra òptica, talls del subministrament d’aigua, avaries a l’ascensor, desperfectes a l’escala, cables com lianes... Per al Sindicat de Llogaters, un ‘mobbing’ de llibre. Per als responsables de les obres, no. Va acabar llavors per passar, això sí, una cosa sorprenentment comuna a Barcelona i que, explicada en altres ciutats (facin la prova si en tenen ocasió) causa sorpresa. Gorriz va ser durant un temps l’únic veí de tota la finca, d’una finca (si ens permeten l’expressió) com se suposa que ho estaran totes quan arribi l’harmagedon, inhabitable. Durant els últims anys, això ha ocorregut sovint i a qualsevol barri de la ciutat, veïns solitaris en tota una escala. Tot i que només sigui per desgreixar el relat, podria afirmar-se, en un exercici d’arqueologia literària, que ‘Els tres porquets’ és el conte primigeni de la gentrificació.

El ‘making off’

Va ser en aquesta fase que l’afectat va buscar el paraigua del Sindicat de Llogaters. Va començar llavors un duel de final sorprenent i feliç, perquè, segons Jaime Palomera, és la primera ocasió en què la mediaciód’aquesta organització nascuda fa ara dos anys facilita una rebaixa en el lloguer. Sobre el missatge que això comporta, valdrà la pena parar-s’hi després un moment, més que res perquè la tesi oficial de la Generalitat és que els preus podrien créixer entre un 10% i un 20%. L’interessant, abans, és retratar el com, el ‘making off’ d’una rebaixa del lloguer.

Primer pas. Cada vegada que Gorriz patia un contratemps a casa per culpa de les obres, cinc membres del sindicat de la zona de Vallcarca es presentaven en grup a demanar explicacions. Va funcionar. Segon pas, denúncia administrativa a l’Ajuntament de Barcelona, un recurs de resultat incert, però que envia un clar missatge que el llogater contraataca. Tercer pas, visita inesperada a la seu de l’empresa. Aquest és crucial. I no sempre surt bé. Però com explica Palomera, aquesta pràctica ha permès aquests últims dos anys radiografiar que una part substancial del problema immobiliari són els actors secundaris. ¿Per exemple? Alguns (no pocs) administradors de finques, grans beneficiaris per les seves comissions del fet que els contractes siguin només de tres anys i que es dugui a terme una roda sense fi d’expulsió de vells arrendataris i substitució per altres de nous i de més poder adquisitiu. Segons Palomera, el paper que al seu dia van jugar els bancs per inflar la bombolla immobiliària concedint hipoteques sense mesura, l’interpreten ara altres actors. És una de les seves conclusions ara que el sindicat compleix dos anys.

L’inesperat en aquesta ocasió va ser que quan Gorriz es va poder per fi asseure cara a cara amb l’empresari que havia comprat la finca va resultar ser més obert al diàleg que qui en nom seu l’havia advertit en diverses ocasions per telèfon que molt aviat rebria el temut burofax.

Les xifres

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Va ser en aquest cara a cara on es va pactar una solució d’equilibri. Gorriz paga encara, pel contracte que s’està a punt d’extingir, 705 euros mensuals. El propòsit inicial de l’amo de la finca era renovar-lo per la mateixa quantitat. El Sindicat de Llogaters i Gorriz van plantejar que, d’alguna manera, calia compensar el desfici de les obres. Així es va pactar la rebaixa, de 705 a 675 euros mensuals. La diferència no és gran, però és simbòlica del nou destí a què s’ha proposat arribar el sindicat, un descens significatiu dels lloguers a la ciutat.

El que hem dit abans. El decret aprovat per la Generalitat enmig de la campanya electoral pretén contenir els preus d’una manera desconcertant. No proposa que baixin, no suggereix que els lloguers no superin el 30% de la renda familiar disponible (una cosa molt lluny de la realitat avui dia), sinó que prenen com a punt de partida la mitjana dels arrendaments actuals i defensa que els increments siguin del 10% en la majoria dels casos i del 20% en algunes ocasions. En un moment en què els lloguers pugen per sota del 10%, sembla una invitació expressa que ho facin.