Anar al contingut

BARCELONEJANT

Vertigen de miralls al CosmoCaixa

El museu de la ciència proposa un viatge com el de l'Alícia de Lewis Carroll quan va travessar la frontera darrere del seu reflex

Mauricio Bernal

Vertigen de miralls al CosmoCaixa

JORDI COTRINA

Com tots saben, l’Alícia li va dir al gatet: "¡Ai, gatet, que bonic seria si poguéssim penetrar a la casa del mirall! ¡Estic segura que ha de tenir moltes coses boniques! Juguem que existeix alguna manera de travessar el mirall; juguem que el vidre es fa tou com si fos una gasa de manera que hi poguéssim passar a través. ¡¿Però com?! ¡¡Si sembla que s’està entelant ara mateix i que s'està convertint en una mena de boira!! ¡Aposto que ara em seria molt fàcil passar-hi a través!".

Llavors, com tots saben, l’Alícia va creuar el mirall. El primer que va comprovar és que el foc cremava a la xemeneia, exactament igual que a l’altre costat.

"¡Benvinguts a l’altre costat del mirall! Com l’Alícia, et convidem a preguntar-te què ens mostren realment els miralls. ¿El que veiem és la realitat?".

L’altra realitat

El personatge més famós de Lewis Carroll és una presència constant als passadissos de 'Miralls', l’exposició inaugurada fa uns dies al CosmoCaixa, que tant en el fons com en la forma una invitació a travessar la frontera inconcebible. ¿Què hi ha a l’altre costat? Un espera duplicitat, per descomptat, però també exuberància, i potser extravagància; un espera ni més ni menys que un altre món, i també algun parent del vertigen. Un espera confusió. ¿No li pregunta l’Eruga a l’Alícia qui és, i l’Alícia és incapaç de contestar-li? Un espera això: no saber qui és. Un espera, en resum, extraviar-se; preguntar-se, entre miralls, qui és un de veritat.

"És una exposició que et pot fer pensar en qui ets", diu la coordinadora, Lola Ruiz

"Quan passes el primer àmbit has d’estar convençut que potser la realitat no és exactament el que reflecteix el mirall", diu Lola Ruiz, coordinadora de la mostra. "En un anamorfisme, per exemple, ens hem de preguntar on és la realitat: ¿Està en el mirall o en el dibuix deformat? Es tracta d’una exposició que et pot fer pensar en qui ets, en la teva identitat; fer pensar si és la teva identitat el que et torna el mirall. De vegades resulta una mica excitant: els nens quan venen i es veuen reflectits fins a l’infinit s’exciten molt".

"¿Què dimonis...?"

El CosmoCaixa s’ha proveït per a l’ocasió amb una ostentosa varietat de miralls: còncaus, convexos, esfèrics, parabòlics, simètrics, asimètrics... i un llarg etcètera. "¿Què dimonis?", és una pregunta que fàcilment es pot fer el visitant, per exemple quan s’introdueix al calidoscopi gegant. Els nens, aquests éssers excitables, tenen la precaució de primer treure el cap a aquest artefacte, com si fos un precipici en lloc d’un passadís fet de miralls; un endimoniat passadís de miralls. ¿I si fos un precipici? ¿O i si fos una mera fantasia d’algú que mirant pel forat d’un calidoscopi es veu a si mateix a dins, minúscul i envoltat de miralls, compost, descompost i tornat a ser compost?

La mostra combina joc, divulgació científica i interpel·lació del jo

En una exposició que –parlem del Cosmocaixa– és alhora joc i divulgació científica (hi ha física i matemàtiques, per descomptat; hi ha telescopis i periscopis, hi ha interferòmetres i sextants; hi ha tota una part, es dona per descomptat, consagrada a la utilitat científica de l’objecte), resulta que el visitant pot sortir per la porta com expulsat d’una gran sessió de psicoanàlisi. Ho expressa una etiqueta a prop del final: "¿Qui dimonis soc jo? ¡Ah, aquest és el gran enigma!". I després: "Acabes de comprovar que som una suma de fragments".

L’Alícia i l’Eruga

Perquè, com tots saben, "l’Eruga i lAlícia es van estar mirant una estona en silenci: per fi, l’Eruga es va treure la pipa de la boca i es va dirigir a la nena amb veu lànguida i endormiscada:

-¿Qui ets tu? –va dir l’Eruga.

I com tots saben, “l’Alícia va contestar una mica intimidada:

-Amb prou feines sé, senyora, què soc en aquest moment... Sí que sé qui era quan m’he llevat aquest matí, però crec que he canviat diverses vegades des d’aleshores".