Anar al contingut

barcelonejant

¡El Sun Tzu immobiliari funciona!

Veïns del carrer del Carme de Barcelona salven casa seva amb els consells gairebé marcials del Sindicat de Llogaters

Carles Cols

¡El Sun Tzu immobiliari funciona!

JOAN CORTADELLAS

A les botigues de cuina venen un estri que, dit aquí com a una humil idea, bé podria ser l’element central de l’heràldica dels fons d’inversió immobiliària o, com les anomenen els seus amics, les ‘socimis’. El nom de l’aparell és inequívoc. És el buidador de pomes, tot i que també es coneix com a arrencacors, que fa més por. Fa en un moment el que diu. Amb un parell de burofaxos apergaminats a cada costat i una bona llegenda, ‘divide et imperas’, seria un escut magnífic per al portaestendards en cada una d’aquestes batalles immobiliàries que s’entaulen en aquesta ciutat. De vegades, no obstant, la poma guanya. Acaba d’ocórrer al cor del Raval. És un episodi alliçonador.

Quan una socimi va comprar la finca el 2015, va recórrer al manual del bon gentrificador: burofax i tots fora

Aquest era un duel del qual no es coneixia encara el final, només que estava en curs. El 2015, Optimus Re (segons Jaime Palomera, del Sindicat de Llogaters, una ‘socimi influencer' com no n’hi ha) va comprar dues finques del carrer del Carme, les dels números 23 i 106. Va actuar segons el manual d’instruccions que és a les mans de qualsevol societat d’inversió d’aquest tipus. No va posar ni un euro en el manteniment de la finca i va enviar la bateria de burofaxos als veïns amb contracte temporal d’arrendament perquè sabessin que, una vegada extingits, havien de tornar les claus a l’administrador amb l’amenaça d’enfrontrar-se a accions legals. Vaja, el manual de la gentrificació d’un temps ençà.

El Sindicat de Llogaters i els veïns del Carme celebren la seva batalla acabada de guanyar. / JOAN CORTADELLAS

El final ha sigut un altre. Fa un any i mig, el Sindicat de Llogaters va presentar el que els seus dirigents van qualificar com una campanya, batejada ‘Ens quedem’, però que en veritat era una nova estratègia, el Sun Tzu immobiliari, una fórmula fins ara incompressiblement no explorada, la negociació col·lectiva, una cosa comuna en el món laboral, traslladada a l’univers del lloguer. El pla era simple. Si el lema heràldic de les socimis és ‘divide et imperas’, el divideix i venceràs que tan bon fruit va proporcionar a Juli Cèsar, la solució saltava a la vista, calia negociar la renovació dels contractes en bloc, fins i tot recórrer a la insubmissió davant de les pujades abusives si fos necessari. Només per seguir amb els símils marcials, com va dir Napoleó, tenir clar que el gran secret de la guerra és ocultar la por més temps que l’adversari.

Va ser fa un any exactament que el Sindicat va sembrar la idea de la negociació col·lectiva dels lloguers. Ara en recull la collita

Els veïns del 23 i el 106 de Carme han celebrat aquest dijous la seva victòria, que transcendeix més enllà del seu propi carrer, perquè és la primera vegada que passa a Barcelona. Els seus contractes han sigut renovats, és cert que pel mínim que estableix aquesta llei impulsada per la pepera Ana Pastor, tres anys, però és un precedent a tenir en compte. En paraules de Palomera, “aquests veïns han ampliat les fronteres del possible”. A Sant Joan Despí, el Sindicat de Llogaters ja va participar en un pols semblant, però en aquell cas l’empresa pretenia ‘només’ pujades abusives del lloguer, no fer-los fora. L’èxit de la batalla del Carme és que el punt de partida era el burofax.

La finca del 106 és, a més, un petit tresor. Quan un edifici té nom, ho sol ser. En aquest cas és Ca l’Erasme, en record de qui el va posar dempeus, Erasme de Gònima (Moià, 1746 – Barcelona, 1821), un home que es va fer a si mateix, però no com aquells que acaben aviat en fer-ho, que n’hi ha, sinó que nascut pobre va acabar per ser un dels homes més rics de la ciutat, i influents, ja que un dels seus nets va ser alcalde de Barcelona. La qüestió és que els baixos del que en un temps va ser una casa senyorial, Erasme, al que sembla que li agradava molt gallejar, es va fer pintar uns frescos barrocs que, cosa rara a Barcelona, han sobreviscut a dos segles d’urbanisme. No són la Capella Sixtina de la ciutat, d’acord, però el barroc és tan escàs en aquesta ciutat que només per això ja són valuosos.

Un dels frescos barrocs que atresora Ca l’Erasme, innaccesibles al públic / ROSA MARIA SUBIRANA

En realitat, aquestes pintures, atribuïdes a un parell o tres d’autors, a Joseph Flaugier i a Marià Illa, entre d’altres, ja van salvar en una anterior ocasió aquesta finca. Llavors va ser del picot. Va ser amb motiu de l’obertura de la rambla del Raval, el canal de Suez de l’etapa de Joan Clos com a alcalde, una obra dolorosa perquè comportava desarrelar veïns i perquè, arribat el moment, es van alçar algunes veus perquè la fisonomia del cor del Raval anava a canviar més enllà del reconeixible. Les excavadores es van aturar just al 106 del carrer del Carme.

D’aquí a tres anys, qui sap, potser cal tornar a parlar d’aquestes finques. Pastor, quan era ministra, va prometre que amb contractes de tres anys els preus baixarien i l’oferta immobiliària seria un fèrtil jardí. Fals. Tres anys, a més, són un sospir. Ens veiem el 2022. De moment, l’antecedent ja està aquí.