barcelonejant

Les últimes cicatrius del Borsí

'Darrera mirada', d'Isabel Àlvarez, reuneix les fotografies fetes a l'edifici quan va tancar el 2009, després de l'ensorrament del sostre

L'autora, professora d'il·lustració a la Llotja, no ha volgut retratar el patrimoni monumental de l'espai, sinó el sentimental

zentauroepp46938871 la darrera mirada  de isabel alvarez sobre el borsi190212193614

zentauroepp46938871 la darrera mirada de isabel alvarez sobre el borsi190212193614 / ISABEL ALVAREZ

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El 2009, un dels sostres del que va néixer com a Casino Mercantil (o Borsí) i va transmutar, el 1945, en Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, o sigui, l’hereva del que al seu dia va ser la Llotja, allà on Pablo Picasso o Marià Fortuny, per posar dos exemples de renom, van afilar anys als pinzells, va cedir. Però l’ensorrament va mudar en hecatombe, per a alguns, quan les autoritats van decretar que l’edifici estava fet pols i van convidar els artistes a mudar-se de seu. Un d’aquests alguns era Isabel Àlvarez, professora de dibuix i il·lustració durant 20 anys en aquesta construcció eclèctica d’inspiració neoclàssica que Tiberi Sabater va construir a finals del XIX. Durant dues dècades Àlvarez va utilitzar cadascuna de les cicatrius del Borsí, les ruïnoses i les artístiques, per ensenyar els seus alumnes. 

Finestres pintades pels alumnes de la Llotja.

Una de les seves tècniques preferides era el 'frottage': ¿que el terra era de mosaic romà? Doncs cap allà anaven Àlvarez i els seus pupils a passar el llapis i el paper. ¿Que la paret tenia una esquerda? Doncs el mateix. I l’acció la va realitzar incomptables ocasions sobre relleus de columnes, arrambadors, mobles o el que es presentés. Així que a l’hivern del 2009, mentre feia caixes per traslladar tots els estris, de cavallets a esquelets, d’estris per a bodegons a aquarel·les, va tenir una idea: retratar l’ànima de l’edifici. "Li tenia molt d’afecte, havien sigut uns anys molt feliços i em vaig adonar que no tornaria més, així que em vaig dir, ara o mai". I aquest ara va ser l’última setmana abans del trasllat. A la tarda, encaixava i, al matí, en secret, feia 'frottages' i plantava el trípode a les sales per captar la seva intimitat. "No m’interessava el patrimoni monumental, sinó el patrimoni de vivències que atresorava".

El fil conductor de l’obra, autoeditada, és una nostàlgia infinita, sense etiquetes

Notícies relacionades

Va realitzar 200 'frottages' i 500 fotografies que va guardar en un calaix. "No ho vaig dir a ningú; ho vaig fer per a mi. De vegades, obria el calaix i me les mirava". Un atac de nostàlgia que el 2016 va decidir compartir. "Compartir l’ànima de l’edifici", afirma. Primer va ser el ‘christmas escolar’, i després, una petita exposició. Va tenir tant èxit que es va armar de valor i va decidir publicar un llibre. Però Àlvarez és una amant de l’edició ben feta, d’aquella que costa diners. I, com que no va trobar cap editor que apostés per deixar molts blancs a les pàgines i el cop sec, va optar per finançar-se'l ella mateixa. Autoedició. Va vendre el que va poder, va acudir als millors i va publicar 'Darrera mirada', un llibre que costa menys del que val. I que li ha suposat un gran esforç. Però està contenta, tant que no pensa a recuperar els diners, sinó que l’exemplar estigui a l’abast de tot el món. Insisteix: "la meva intenció és compartir l’ànima de l’edifici". Per això, que renunciï a recuperar el que hi ha invertit, dona el 25% del que recapti al Pediatric Cancer Center de Sant Joan de Déu. I per això, per la seva obsessió per compartir, lluita perquè biblioteques i museus s’entusiasmin tant per la seva obra com ella. 

Isabel Àlvarez, amb un exemplar del seu llibre 'Darrera mirada'. / DANNY CAMINAL

Les postals de Lucien Roisin

‘Darrera mirada ‘reuneix 10 ‘frottages’ i 38 fotografies. De la resta d’imatges, descartades no perquè no li agradessin, sinó per mantenir un ritme i un equilibri, no descarta ferpostals. Les col·lecciona des de petita i té un autor fetitxe,Lucien Roisin (1884-1943). La seva mirada moderna la fascinava i la fascina. Tant que en un atac de passió va localitzar la família ("hi ha pocs  Roisin en la guia", assegura) i tant que als 20 anys es va prometre homenatjar-lo: “Recordo que un dia, devia tenia 20 anys, em vaig proposar que quan tingués diners editarien un llibre amb les postals menys conegudes d’ell, les que va realitzar de paisatges de Catalunya”. El somni d’adolescència haurà d’esperar, però el de maduresa, el seu llibre, es ven a lesllibreries Laie i a Casa Anita. “El fil conductor és una nostàlgia infinita, sense etiquetes. Era la meva última setmana en aquest edifici i sabia que no hi tornaria més”. Una delícia. I les últimes fotografies del Borsí transmutat en la Llotja.