Anar al contingut

el problema de la vivenda

Dormint al primer pis rusc clandestí de Barcelona

Els pisos compartits amb habitacles prefabricats per dormir s'enlairen malgrat l'ofensiva en contra

Els residents relaten les dificultats de viure a Barcelona amb pocs recursos i els abusos en habitacions de lloguer

Patricia Castán

Clandestins, però actius. Els pisos rusc ja són una realitat a Barcelona malgrat l’ofensiva frontal desplegada els últims mesos pels ajuntaments de Barcelona i l’Hospitalet i per diversos col·lectius activistes de la vivenda per frenar-ne l’enlairament. Més clandestins que un bar durant la llei seca, que un club gai en el franquisme o que un ‘afterhours’ l’última dècada. Perquè només els qui resideixen coneixen la ubicació d’aquestes vivendes –en marxa a Gràcia i Les Corts–, per evitar que siguin desmantellats, com ha passat en els intents anteriors. EL PERIÓDICO s’ha allotjat en un d’aquests pisos per retratar aquesta realitat tan polèmica, que suposa l’enèsim pas de rosca al greu problema de la vivenda en una ciutat encarida com Barcelona. En altres territoris menys ‘hostils’ a l’invent s’ultimen diverses inauguracions: un espai per a més de 40 persones a Gavà, dos a Madrid i tres a Mallorca. Però sobre la taula hi ha 17 ubicacions previstes per a la capital catalana.

Al local habilitat on es va allotjar aquest diari –condicionat a no revelar la ubicació exacta– hi ha espais simples (d’una altura d’1,2 metres x 1,2 d’ample i 2,4 de llarg), dobles (2,4 x 1,2 x 2,2) i per a parelles (2,4 x 2 x 2,4). El llit triat va ser el primer, per conèixer la versió més crua i econòmica, que suposa ajupir-se per accedir al matalàs, arran de terra.

Un dels residents, veient la tele a la nit.  /ÁLVARO MONGE

És difícil relatar des de l’asèpsia la vivència entre les parets d’un rusc. Una escenografia tan austera (per la simplicitat) com ‘futurista’ (per la reformulació de la fórmula de convivència que suposa), i moltes sensacions trobades entre el que és i el que hauria de ser la manera d’arribar a final de mes per a moltes persones a la ciutat. Possiblement, sense aquesta nomenclatura inicial de “ruscos”, els seus promotors no haurien ensopegat amb tantes traves. Convida a pensar en cel·les, en cert amuntegament, per sobre del concepte comunitari que venen. Amb l’eslògan de ‘llars compartides’, ‘pisos de transició’ o ‘allotjament low cost’ potser no hauria resultat tan impopular per a un sector de la societat, pensen els seus actuals habitants. Amb un enfocament cooperativista fins i tot podria haver estat en sintonia amb el consistori...

Necessitat o negoci

Darrere de la controvertida idea hi ha tres socis emprenedors i diversos inversors (com en tants lloguers tradicionals, ja), que han desencadenat les suspicàcies dels qui ho consideren un negoci especulatiu i de les autoritats, que els veuen il·legals per la seva naturalesa. Normativa en mà, la definició d’una habitació desautoritza els habitacles que integren els ruscos. Tot i que aquests espais no són per si mateixos la unitat residencial, mantenen a Haibu 4.0, sinó un parapet per preservar la intimitat dels llits i no deixar-los a la vista com en un alberg. La residència, insisteixen, són els amplis espais comuns. ¿Però quina és la barrera moral entre compartir sostre de forma funcional i viure dignament o indignament? ¿I què passa si les administracions no tenen una fórmula alternativa? “Si em fan fora d’aquí tornaré a dormir al cotxe o fer cua per a una plaça en un alberg municipal, molt pitjor, amb desenes de persones i en unes condicions molt depriments. Serà tornar a fer un pas enrere”, diu el José María, als seus 44 anys. És una argumentació repetida per les persones que de moment resideixen al pis encara a mig muntar a Les Corts.

Un usuari afirma: “Si em fan fora tornaré a dormir al cotxe o en un alberg municipal, molt pitjor”

Dijous eren sis homes, a qui aquest divendres es van unir dos més i dilluns havia d’afegir-se una parella. Històries dispars però que tenen en comú la falta d’alternatives i horitzons. “Això no és una situació ideal, només una solució temporal més digna que el que he pogut permetre’m fins ara”, diu l’Héctor, de 36 anys.

¿I què és això?  Gairebé 300 metres per a una capacitat màxima de 22 persones, de moment habilitat amb llits per allotjar-ne una dotzena. Gran terrassa, senzilla zona de cuina (només per escalfar, no cuinar), diversos lavabos i dutxes, zona d’estar per veure la tele, taules i cadires de treball... Semblant al prototip presentat fa tres mesos (a l’estil Ikea), però ara en versió més modesta, fins i tot amb el reciclatge d’alguns mobles de segona mà. Marc Olivé, un dels impulsors, relata que no han tingut temps de decorar-lo, encara i, davant els dubtes sobre la seva clausura i provisionalitat, han optat per un muntatge fàcil de transportar a un altre dels espais que preparen. No es rendeixen en la seva defensa del model amb el prototip original. De fet, en aquest pis els preus van dels 200 als 300 (per a parelles) euros mensuals. Als ruscos grans, com a Gavà, la quota mensual per a un mòdul simple serà de 55 euros.

Confort, o no

En termes de confort, tot depèn del prisma amb què es miri. Si un viu en un pis de 90 metres quadrats li resultarà denigrant compartir serveis i intimitat com en un hostal juvenil. Si un ha patit pisos pastera, dormit en cotxes o albergs municipals, li semblarà Hollywood, vistes les opinions dels actuals residents. Aquesta periodista amb prou feines va aclucar els ulls en tota la nit, tot i que més a causa de la inquietud i prejudicis per dormir en un local amb sis homes desconeguts i sense cap més porta que uns plafons sense baldes que per l’habitacle per si mateix. Un home hauria dormit com un tronc, com delatava la banda sonora de roncs.

El David, al seu habitacle, d’altura doble. / álvaro monge

Matalàs nou, llençols, nòrdic i sabatilles com equip de benvinguda. Prou mida per dormir o llegir, i incòmode (en aquesta versió) per canviar-se de roba en la intimitat. La seguretat es postula filtrant amb entrevistes els seleccionats (hi ha centenars de sol·licitants), buscant gent realment necessitada i motivada, explica Olivé. Però excepte un petit calaix amb cadenat, les pertinences depenen del respecte pel que és dels altres de la resta de cohabitants. Al matí, gairebé tots havien matinat per treballar i només algú dormia. Pau absoluta.

En aquesta trinxera dels que encara volen somiar amb una vida més fàcil, ja fa uns dies que es creuen vides com la del José María, un transportista divorciat que quan passa la pensió a la seva família amb prou feines pot sobreviure. A posta de la fragilitat i il·legalitat de l’assumpte, són molt crítics amb els qui volen destruir el petit eixam. “No hi ha habitacions decents de menys de 450 euros a Barcelona i 300 a l’Hospitalet, però som molts els que no tenim ni aquests diners”, explicava de matinada. I allà és on arriben els abusos. Va pagar 300 per un pis on convivien sis persones en 50 metres quadrats, va dormir al cotxe i ha hagut de recórrer a l’alberg municipal “amb totes les teves coses sota el coixí perquè no desapareguin”. “Això és una benedicció”, insisteix convençut.

“L’important és que la convivència sigui sana, i si algú no la compleix se’l faci fora”, diu un jove allotjat

El David, un colombià de 31 anys que va treballar d’assistent en la federació de futbol del seu país i que va venir a la recerca d’un futur en euros, es guanya la vida fent mudances i muntant mobles. Un tipus educadíssim i amable, que ha arribat a topar amb una presumpta habitació a 280 euros on a la pràctica havia de conviure amb tres homes en una habitació o uns altres dos vivint al saló d’un pis el propietari del qual dormia amb la seva mare en una altra cambra i que el va assetjar sexualment. Ara s’imposa “una distància emocional i una armadura”. “Aquí l’important és que la convivència sigui sana i si algú no la compleix, que se’l faci fora”, afirma.

Sense opcions

L’Héctor, que passa 660 euros mensuals a la seva exdona i filles i que ara només treballa a mitja jornada en el manteniment de trens tot just compta amb 200 euros per viure. Ha dormit en vehicles, a casa d’algun familiar quan ha pogut i en una habitació minúscula i sense armari en un pis ocupat per la qual li exigien 280 euros i 50 més quan la llum va deixar d’estar punxada. El súmmum de la perversió immobiliària. Es mudava quan trobava alguna cosa encara més barata per no esgotar els seus exigus estalvis, explica entre llàgrimes. “Aquí almenys tot està net i tens el teu espai”, emfatitza. “I això t’evita caure més a baix, saps que tens alguna cosa”, afegeix el José María, desafiant els detractors a provar totes les opcions a què s’ha vist abocat i decidir “què és o no indigne”. “Al final sembla que l’alcaldessa vol que ens fem okupes”, sentència.

¿Síndrome d’Estocolm? Potser. Els ruscos difícilment encaixaran legalment o trobaran facilitats en aquesta ciutat. Per no parlar de les complicacions que puguin sorgir quan els grups en convivència siguin amplis i sorgeixin frecs o problemes. El que els seus usuaris tenen clar és que el quid de la qüestió no és el seu precinte, sinó l’abisme que hi hagi darrere. Mentre les polítiques de vivenda siguin tan insuficients i les habitacions de lloguer un lucratiu calaix de sastre sense cap control, els eixams humans només semblen la punta de l’iceberg. 

Manifestació en contra el dia 24

Els col·lectius que rebutgen de ple els pisos rusc (“no som abelles”, clamen) han convocat una manifestació el dia 24 a la plaça de Sants. Sota el lema ‘Per un vivenda digna’, col·lectius com l’Assemblea de Barris de Sants, la Llibertària UPF, el Sindicat del Barri de Poble Sec, el Casal Indepe de Sants, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Sants-Montjuïc, COSOA Ka la Kastanya, l’Observatori Clot, el CSA Can Vies, la CNT Barcelona, el Sindicat de l’Habitatge de Sant Andreu i diversos grups territorials de CDR, entre d’altres, participaran en la mobilització i estan difonent la convocatòria des de les xarxes socials. Alguns grups contraris també han mostrat la seva oposició als ruscos, que consideren un negoci especulatiu i indigne, fent pintades i agressions a la seu d’exposició i a locals que es preparaven com a pisos, sense llicències. Els promotors han replicat amb algunes denúncies. Per part municipal, Barcelona ha precintat locals, mentre que l’Hospitalet ha multat amb un total de 14.000 euros per diferents raons (accessibilitat, falta fulls de reclamació...) l’exposició mostra.