BARCELONEJANT

Només tenim un cromo

Quan un sindicat tracta els aturats com intrusos és que no representa una classe, sinó un benefici

Només tenim un cromo

RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andujar

Badalona és l’anís del Mono; Sant Adrià, les tres xemeneies, i Santa Coloma tindrà ara el sereno. La identitat no és el que un és sinó un cromo que ningú té, i que ningú vol canviar-te. En el decurs de la nostra era, molt abans de la crisi, va sortir una vegada una notícia que deia: “Barcelona recupera la figura de l’enllustrador”. Va ser vist i no vist. Un fracàs. La gent utilitzava ja un altre tipus de calçat que no necessitava enllustrar-se cada estona. Caminar per allà amb sabates brillants s’havia convertit en una cosa de pallussos o d’executius amb cine a casa. El punt d’inflexió van ser les botes trencades de Tom Waits, que van obrir un camí de romanticisme i descreença, que convertides a les sandàlies del pescador de mones van inaugurar una nova religió en la vella tribu del rock, que trepitjaven pesadament al compàs d’himnes titulats 'Blue Valentine' i pronunciàvem Ballantine’s.

Tenien fàbrica a Sant Adrià, com tot el que contamina

El món dels enllustradors i dels serenos amb prou feines sobrevivia dins d’historietes anacrònicament reeditades a les pàgines d’uns còmics agonitzants. Evocar-lo resultava pura ironia, quan Ibáñez volia dir que era de nit disfressava Mortadelo de sereno. Es va perdre fins el nom de les coses més sagrades (la divinitat és només un nom, que l’hi preguntin a fra Luis de León), i la paraula Bruguera va deixar d’al·ludir a una manera de dibuixar per convertir-se en pintura de brotxa de parets. Bé, va perdre una lletra pel camí i es va quedar en Bruguer. Tenien fàbrica a Sant Adrià, com tot el que contamina. Potser l’últim supervivent en la raça dels enllustradors fos el Bromur, aquell exlegionari que li donava els bufs a Pepe Carvalho. Però Vázquez Montalbán es va carregar el seu personatge precisament en els anys dels que parlem (acaba de tornar Carvalho de mà de l’escriptor Carlos Zanón, però es tracta d’un altre temps, d’un altre punt de vista, de la pugna per dir-se Pepe en plena globalització). Sobre els enllustradors es projectava l’ombra de la sospita. Encarnar-la era la funció del personatge de Bromuro.

Tothom ho creia: els enllustradors feien de confidents per a la bòfia. Serenos i enllustradors eren llavors els ulls de les comissaries. Els ulls de nit i els ulls de dia. La policia no descansa mai. I de cop, amb els intèrfons, els telèfons punxats i la moda de portar vambes, va acabar la història d’enllustrador i serenos. A partir de llavors se’ls va dir figures. Recordin el titular: “la figura de l’enllustrador”. Però això era perquè ja no sabíem utilitzar paraules com a “ofici o “treball”. Massa pròxims a la lluita de classes aquests termes, s’imposava recórrer al llenguatge perfumat i acabat de planxar dels matins d’oficina. Va passar en els dies en què es va deixar de parlar de “treball escombraria” per dir “precarització de l’ocupació”. Anar-se’n de sinònims és com enganyar la teva parella amb la seva millor amiga o el seu millor amic.

El sereno que vol recuperar Santa Coloma és una altra cosa, surt per una altra ferida. En llenguatge municipal se li diu pla d’ocupació. Això és donar treball a qui ho necessita, la benaventurança del socialisme. Però els sindicats ja han protestat per intrusisme laboral. Quan un sindicat tracta els aturats com intrusos és que no representa una classe sinó un benefici. El pla és donar treball a 18 persones de més de 45 anys.

¿Recorden el terratrèmol de Sant Francesc? No em refereixo a la ciutat sinó al sant dels pobres. ¿Recorden, no fa tant, quan de sobte vam veure obert al costat de les nostres sabates gastades l’abisme de quedar-se a l’atur als 45, en meitat de la selva fosca, com sempre? Però ja ens hi hem acostumat. Avui qualsevol edat és bona perquè el deixin a un al carrer. Ni això. La gent ja no salta del treball a l’acomiadament, més aviat, al contrari, en una vida de perpetu acomiadament, es passa per moments de treball.

Quan un sindicat tracta els aturats com intrusos és que no representa una classe, sinó un
benefici

Notícies relacionades

En aquesta lluita es troba la identitat dels nostres barris, de les nostres ciutats condemnades a l’extraradi, perquè el radi l’han traçat els de sempre. El cromo que aglutina, que dona sentit a aquests llocs es diu: pla d’ocupació (el que ens queda, una vegada proscrit el dret al treball). El pla d’ocupació que converteix en serenos els aturats de Santa Coloma és el pla d’ocupació que converteix en escombriaires els aturats de Sant Adrià. ¿Què cal escombrar en aquesta ciutat? Doncs, xeringues. A la Mina s’amunteguen. És desesperant. Durant 2018 es van recollir més de 34.000 xutes i Sant Adrià té 36.600 habitants. L’alcalde Joan Callau ha anat a explicar-ho al Parlament amb un crit d’auxili. Però quan un pobre demana ajuda, els ‘pijos’ es creuen que està cantant el Help de Tony Ronald.

El centre de venipunció de la Mina comptabilitza el triple de consums que el conjunt dels centres de Barcelona, una ciutat de 1.700.000 habitants. Menys del 3% dels usuaris són de Sant Adrià. Els altres venen de Barcelona i l’àrea metropolitana. Però això a les altres ciutats ja els va bé. La identitat és un cromo que ningú et canvia.