El paó albí del zoo de Barcelona ha volat

És el robatori del segle al zoo de Barcelona. Bé, del segle només n’han passat 18 anys i tampoc és que al parc zoològic de la ciutat hi hagi una vida delictiva per forjar llegendes com la d’Al Capone,  Jesse James o el Dioni, però tots els indicis apunten que el paó albí que feia les delícies de les criatures i dels curiosos se l’han emportat. Una joia amb plomes. Era, i haurem de confiar que encara sigui allà on es trobi, una preciositat, tot i que fos una anomalia genètica, i més si era mascle (cosa que els responsables del zoo no es van molestar a esbrinar per no empipar el gall dindi) perquè llavors, quan li arribi l’edat desplegarà la seva cua, farà la roda, com diuen els ornitòlegs, i els qui assisteixin a l’espectacle se sentiran potser com Ahab davant del catxalot albí, però sense arpons i perills pel mig. Poques vegades o mai es pot presenciar aquest festeig en blanc.

L’exemplar robat va néixer el setembre del 2015. El més còmode és a dir que és albí, com el Floquet de Neu, però la seva malaltia genètica no és exactament la mateixa. Pateix leucisme, simplement una falta de pigment a les plomes, però a diferència d’un albí autèntic no pateix fotosensibilitat ni altres trastorns.

Leucisme

Com que el leucisme prové d’un gen recessiu, els paons nivis són inusuals. Ens hem de remuntar al 2007 per trobar un antecedent similar al zoo de Barcelona. El cas és que el que ara es troba a faltar va aconseguir superar el més difícil, la seva etapa de pollet. Aquestes aus no formen part en realitat de la col·lecció del zoo. Són la veritable vida salvatge del parc, com els eriçons o els bernats pescaires. No tenen un espai assignat. Van d’un costat a l’altre i, amb bones cuixes i un aleteig decidit, són capaços en ocasions de saltar el mur i plantar-se a la Ciutadella. Solen tornar. Si Barcelona ja és molt bèstia per als barcelonins, no diguem per a una au vestida de carnaval de Sitges. El cas és que, el dit, quan són simples cries estan exposades a depredadors com gats i rapinyaires. El nostre paó va superar aquesta prova, però (és només una hipòtesi a falta que algun Colombo trobi una altra pista) no va ser capaç de fer front a la cobdícia humana.

La presència de paons als jardins d’Europa els la devem, això expliquen, a Alexandre el Gran, que els hi va portar del seu ‘tourné’ com a conqueridor cap al sol naixent. No va consolidar el seu imperi, però va portar els galls dindis. Titus Livi, en la que és una de les primeres ucronies de la història de la literatura, va fantasiejar amb la possibilitat que Alexandre hagués pres la ruta contrària, cap a occident. D’Espanya, en aquells temps, se n’hauria emportat conills. No és el mateix.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

La qüestió és que el paó albí ja no és al zoo. No consta al diari de bitàcola del director del parc, Sito Alarcón, quin dia exactament va desaparèixer aquest membre de la tripulació. El que la lògica deductiva apunta és que no va morir allà. Els aproximadament 45 paons que campen al seu aire pel zoo no són tontos. Saben que el recinte on pastura Pedro, el rinoceront, és un lloc segur. En canvi no posen els peus a casa de laSusi, laYoyo i laBully, les elefantes. Del tigres, ni imaginar-ho. I s’haurà de suposar que tampoc treuen el bec al jardí de l’os formiguer, que allà on se'l veu, tan divertit amb aquesta cara impossible, resulta que té una ungla que sega vides com un Conan. En resum i per dir-ho clar, que com que ningú ha vist un munt de plomes blanques ensangonades per aquí o per allà, un cas que així resoldria fins i tot Watson, així que la hipòtesi del furt és la més factible. Fins i tot per dates. El dimorfisme sexual no es manifesta en aquesta espècie fins als tres anys d’edat. S’han de fer comptes. Va néixer el setembre del 2015. Si era un mascle es va saber a finals del 2018. El que no està clar és, com diuen els periodistes de successps, el ‘modus operandi’.

No sembla la presa d’un robagallines qualsevol. Encreuat amb altres exemplars amb la mateixa malaltia genètica, val el seu pes en or. La pitjor de l’opcions és que se l’hagi emportat un Alexandre Dumas dels fogons locals, ja que l’escriptor francès tant et novel·lava una venjança de categoria com et deixava per a la posteritat diverses receptes de paó. El que hagués donat per un d’albí.