Sant Cugat tindrà un museu del còmic

Si el barceloní aficionat als còmics agafa els Ferrocarrils de la Generalitat, baixa a Sant Cugat i camina fins a la plaça de Pep Ventura, al número u s’hi trobarà un bonic edifici del 1850 que aviat es convertirà en el Museu del Còmic i la Il·lustració. Davant el desinterès de l’administració autonòmica, que ens va passar pels nassos un edifici a Badalona que actualment es dedica a tota mena d’assumptes, tret d’allotjar el promès Museu del Còmic i la Il·lustració, la iniciativa privada s’ha hagut d’encarregar de substituir els polítics. Com em va dir Ferran Mascarell, quan encara em dirigia la paraula, és molt complicat dedicar als còmics un museu nacional. És a dir –l’hi tradueixo–, que, tot i que són innombrables els guionistes i dibuixants catalans dedicats al còmic des dels seus inicis, com que formaven part de la cultura espanyola, ja que tota la seva obra, per un motiu o un altre, estava escrita en castellà, no hi havia manera d’utilitzar-los per fer país i contribuir a la causa del sobiranisme. No ens hauríem de sorprendre, ja que l’administració autonòmica sempre ha mostrat menys interès per la cultura en general que per l’idioma en què es manifestava. Inevitablement, la proposta d’un museu del còmic remetia al còmic espanyol, i això és anatema per a la Generalitat, és igual qui hi sigui al capdavant.

Per aquest motiu, dos col·leccionistes de pro, Paco Baena i José Luis Villanueva –que ha tingut el detall d’aportar l’edifici– s’han unit per crear un museu privat, tot i que obert a tota mena de patrocinis. Amb les col·leccions dels dos es poden omplir dos museus com el de Sant Cugat, però s’haurà de ser selectiu: l’espai té 500 metres quadrats i està dividit en una planta baixa i dos pisos.

“La idea”, em comenta Paco Baena, “és dedicar dos espais a la col·lecció permanent, que inclou material d’entre el 1850 i el 2000, i un a les exposicions temporals, per a les quals estem oberts a tota mena de suggeriments. En la meva situació actual, el museu és el que més il·lusió em fa a la vida. Tinc 71 anys, vaig arribar a Barcelona des de Granada als 16, estic jubilat, vaig tenir dues agències de publicitat que em vaig vendre a dues multinacionals, m’ha anat bé a la vida i el museu és com l’últim somni per complir”.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Fa anys que conec el Paco i sé que és un multicol·leccionista. A més de còmics, l’home atresora cartells de cine, trastos diversos i memorabília de tot tipus. Ha publicat alguns llibres profusament il·lustrats amb el material que ha anat acumulant a casa seva que són autèntiques joies, sempre amb el millor paper i la millor impressió. Però jo crec que el que realment considera l’obra definitiva és aquest museu que confia tenir obert per al mes de maig –coincidint amb la nova edició del Saló del Còmic de Barcelona–, tot i que reconeix que la cosa es podria retardar fins al setembre, ja que la durada de les obres sempre se sol allargar. En qualsevol cas, abans de final d’any tindrem, per fi, un Museu del Còmic a menys de mitja hora amb tren de Barcelona, mentre l’administració inverteix els diners en el Museu de la Ratafia Catalana o el Museu dels Castells (el segon sé positivament que existeix, el primer me l’he inventat, però, ¿oi que sona versemblant?).

Paco no vol ser el director del Museu i està estudiant noms mentre avancen les obres. Sonen, de moment, els dos genuïns creients dels còmics, Toni Guiral –autor d’un excel·lent llibre sobre l’Editorial Bruguera, editat per José Luis Martín, i de moltes coses més– i Joan Navarro –fundador del Saló del Comic barceloní i editor de llarg recorregut amb el que vam treure la revista 'Cairo' a començaments dels vuitanta–, ja que tots dos són els grans arxivers del còmic espanyol. També hi haurà una mena de consell assessor (del qual formo part, ho confesso), ialguns col·leccionistes d’originals, com Vicent Sanchis, han promès el seu recolzament a la causa. Això sí, esperar que aquesta iniciativa privada li tregui els colors a l’administració és una pèrdua de temps.