Els tarongers de Santiburcio

Empedrada, sense cotxes, amb casetes de dues plantes i amb desenes de tarongers alineats als dos costats. Doctor Santponç és un lloc meravellós, com ho són molts dels carrers que naixen o moren a Gran de Sant Andreu. Aquesta crònica sorgeix de l’observació del company de redacció Jordi Tió, que advertia d’aquests arbres desbordants d’amarga fruita, però el posterior passeig pel lloc i la xerrada amb nadius imposen, perquè val molt la pena, anar més enllà de la naturalesa urbana.

Barcelona es va menjar el poble de Sant Andreu del Palomar el 1897. Sarrià i Vallvidrera, per citar-ne un altre exemple, no ho farien fins al 1921. No ve al cas, però sorprèn que alguns polítics en precampanya electoral encara pontifiquin sobre el barceloní, com si fóssim un i no 1,6 milions; cada un amb les seves cosetes, el seu origen i el seu final. Ja hi haurà temps de parlar-ne, així que recuperem el fil. Molts carrers de l’ara barri, com el de Sant Jaume, Sant Pau o Sant Antoni, van haver de canviar de nom perquè la llista de carrers de la ciutat dida hi passava per sobre i no es podien permetre duplicitats. Un colonialisme d’estar per casa.

Explica l’historiador Pau Vinyes, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, situat al carrer homònim, on també hi ha tarongers per avorrir, que el rebateig el van perpetrar conjuntament el capellà Joan Clapés i el regidor de la Lliga Regionalista Josep Cararach. Es van unir la gana i les ganes de menjar, perquè tots dos eren andreuencs, com Gaspart és del Barça, i s’hi van mirar per tal que cada placa de marbre tingués un significat, un perquè i un sentit. El que vulgui ampliar aquesta matèria faria bé a fullejar el llibre ‘Història dels carrers de Sant Andreu del Palomar’, de Jordi Petit i Jordi Sánchez. Es van passar quatre anys documentant l’origen de 135 carrers del veïnat: saben de què parlen.

A punt de rebentar

Això dels tarongers també neix de la passió. En aquest cas, segons assenyala Vinyes, la que professava Antonio Alfonso Franco pels arbres. Era el responsable de projectes del districte en temps de Pasqual Maragall i va voler capgirar tot el verd dels carrers més ‘nostrats’ de Sant Andreu. Per això els tarongers, que en aquestes dates estan com un nen després d’una festa infantil: a punt de rebentar. Els veiem, per citar algunes vies, a Ramon Batlle, Sòcrates, Abat Odó, Coroleu, Pare Secchi, Rubén Darío i al carrer del Mercat, a més de les citades de Doctor Santponç i Ignasi Iglésias. La majoria, nascudes a partir de la febre fabril i industrial de finals del segle XIX.

A l’indagar sobre l’assumpte, descobrim que aquest veterà tècnic, ja jubilat, no va ser el faedor original dels tarongers o de la resta d’espècies arbòries que poblen aquests veïnats. Preguntat per aquest diari, el mateix Alfonso Franco explica que tot "va ser cosa d’Antonio Santiburcio". Es refereix al que va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona en dues etapes diferents entre 1987 i juliol del 2001, quan va morir a una edat molt primerenca –47 anys– víctima d’un càncer. "Era de Jaén i tenia els arbres sempre molt presents. Em va dir: 'Antonio, aquí posarem tarongers’, i ens vam posar a treballar". L’edil socialista va deixar una gran empremta a Sant Andreu, però també a Nou Barris, els dos districtes que va comandar i en els quals va desplegar aquest model de ciutat 'made in Maragall' de més i millor aprofitament del carrer per combatre la desigualtat des de l’urbanisme.

En el seu últim acte públic, un 17 de juny, menys d’un mes abans de morir, va participar en una festa veïnal pelsemicobriment de part de la Gran Via. ¿Us sona? Això forma part avui del projecte de les Glòries, que més enllà de la plaça, culminarà el que va començar a impulsar Santiburcio amb la cobertura total d’aquesta infame autopista urbana. "Ha mort, és cert, però la seva acció com a governant, com a servidor públic, ja forma part del paisatge urbà de la nostra estimada Barcelona", escriuria llavors Joan Ferran, el que va ser diputat i primer secretari de la federació del PSC a la capital catalana. 

Més enllà de la nostàlgia, sempre reconfortant, és just explicar que les immenses taronges cauen en aquestes dates amb certa freqüència. La Natalie, del servei municipal de neteja, agafa aire i aixeca els ulls quan se li pregunta: “No sé a qui se li va ocórrer, però és impossible que acabi el pla de feina diària amb la quantitat de taronges que he de collir del terra. Són pertot arreu i, a més, els nens, quan surten de l’escola, es dediquen a moure els arbres perquè en caiguin més”. Cal admetre que no falten ganes de donar-li una masegada al tronc per disfrutar de la pluja de vitamina C, tinguis 12 o 41 anys. Un veí, des d’un balcó, assenyala que el fruit, per molt bon color que tingui, no és bo, i que com a màxim se’n podria fer melmelada amarga, “però amb molta paciència”.

Ull: política i església

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Joan Guitart és l’alcalde dels arbres de Barcelona. O com hi diu a la seva targeta de visita, és el cap de l’àrea de gestió de l’arbratge. Explica que els ‘citrus’ –la llatinada que anomena aquest tipus de taronger– formen part de la ciutat des de l’"època medieval". Els passarà pel cap el pati dels Tarongers de la Generalitat. El que hauran sentit, aquests troncs... I no menys bonica és la seva presència al pati de la Casa de la Misericòrdia, al Raval. Església i poder polític, caram amb els ‘citrus’. Però n’hi ha prou amb consultar l’estadística per adonar-se de com de culpable va ser Santiburcio en aquest assumpte: dels 3.343 tarongers plantats avui dia a la ciutat, 1.191 són a Sant Andreu, el 35,6%. 

Pel carrer de Sòcrates, dos operaris municipals s’hi miren amb la mànega d’aigua a pressió. Esgarrapen les taronges de l’empedrat i les emmagatzemen en el camionet elèctric. Ve bé que això tingui a veure amb el filòsof, perquè farem nostra una de les seves frases per acabar: "Jo no, però la ciutat ensenya".