Barcelona tanca a la fi una dècada de conflicte entre ciclista i vianant

La bici ha sigut un dard enverinat, un debat sense grisos, una arma política. Però ha sigut, també, una oportunitat, un toc d’atenció a la dictadura de l’automòbil, una eina per reflexionar sobre l’urbanisme més enllà de la mobilitat, sobre com tornar a compartir el carrer. L’arribada del nou any dona un pas de rosca a la relació entre els ciclistes i la resta d’usuaris de la via pública, sempre en tela de judici perquè ningú va saber calcular, o es va fer tard, el seu creixement i, per tant, les seves peculiaritats i necessitats a l’hora de circular. A partir de l’1 de gener ja no es pot pedalar per la immensa majoria de les voreres, refugi de molts usuaris de la bici que no s’atrevien a baixar a la calçada. La xarxa de carrils bici ha crescut i ja supera els 200 quilòmetres de longitud i el consistori xifra en 1.000 els quilòmetres “pacificats” (si això realment significa alguna cosa a la pràctica) a tota la capital catalana. Per això el govern d’Ada Colau creu que ha arribat el moment de tornar-li al vianant el que és del vianant després de més de deu anys de conflicte entre uns i d’altres. I a cinc mesos de les eleccions, perquè així ho mana la segona moratòria de l’ordenança. Però també perquè els que van a peu generen gairebé la meitat dels desplaçaments diaris mentre que la bici, que ha pujat un 40% en quatre anys, no arriba al 3%. Aquí no es donen puntades sense fil.

Va bé recordar el que escrivia el novembre del 2008 Javier Belmonte, etern cap de la secció de Gran Barcelona d’aquest diari: “No tinc res contra els ciclistes ni contra els conductors dels altres vehicles, però sí contra la gent incapaç de conviure amb els altres en la via pública. Captius i desarmats els vianants, vehicles a motor i bicicletes han aconseguit els seus últims objectius: el trànsit a Barcelona s’ha madrilenyitzat totalment. És la selva. La ciutat ha convertit els vianants en ostatges de tota mena de vehicles. Nombroses motocicletes circulen a gran velocitat per les voreres, molts cotxes esgoten la frenada als semàfors, s’aturen al mig del pas zebra i arrenquen abans que el disc es posi verd. I alguns ciclistes consideren que les voreres són un gran carril bici a falta de més carrils bici”. Una dècada després, les paraules de l’enyorat periodista continuen vigents, amb l’afegit que ara s’han sumat els denominats vehicles de mobilitat personal, liderats pelpatinet elèctric. La cabina de els germans Marx és el calaix de les tiares d’Isabel II al costat d’això.

Avisos i sancions

Fa setmanes que la Guàrdia Urbana avisa els ciclistes que amb el nou any els pot caure una sanció econòmica d’entre 100 i 500 euros si els agafen pedalant entre vianants. La mesura aplica per a tota la ciutat, però s’ha fet pensant essencialment enl’Eixample, on es concentra el gruix de la circulació de bicis i on les voreres, de 490 centímetres, entraven, per una mena d’annex no escrit a l’ordenança, dins del límit de cinc metres que marca la normativa perquè els ciclistes puguin transitar-les. Ara ja no hi haurà excepcions, i només es podran utilitzar entre les 22 i les 7 hores o en el cas d’anar amb un nen ciclista menor de 12 anys. També si hi ha carril pintat o si mesuren més de cinc metres i a la calçada no hi ha carril bici.  Segons l’ajuntament, ja no hi ha excusa, ja que, segons els seus càlculs, el 90% de la població disposa d’un carril bici a menys de 300 metres de casa seva. Això són 18 punts percentuals més que el 2014.

Des del minut zero, quan el Bicing va començar a posar de moda, o més ben dit, recuperar l’ús de la bicicleta a Barcelona (ja enviava abans que el cotxe es mengés la malla del pla Cerdà), va quedar clar que el creixement del medi dependria de la infraestructura. Allò de la bici pública va passar a mitjans del 2007 i no van tardar a brollar els problemes entre vianants i ciclistes. De manera molt resumida, podria dir-se que Jordi Hereu va posar els impredictibles fonaments, que Xavier Trias va aixecar les parets (una mica estretes) i que Ada Colau ha rematat el sostre amb una mena de pressa electoral (va prometre 308 quilòmetres i li queden per pintar-ne més de 100 per abans d’acabar el mandat). Als que vinguin els tocarà el jardí, el porxo, el garatge i els gronxadors, perquè a ningú se li escapa que falta molt per fer perquè la comparació amb grans urbs del nord d’Europa no sigui un innecessari fart de riure. Falta, de fet, consolidar el més important: que molts no la considerin un empipament i que els carrils en barris de muntanya siguin més una invitació que un desafiament polític. Trist, però ara sembla que s’està aconseguint a base de rebutjar el nou: el patinet elèctric.

Mateixa melodia

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Allò de veure què fan les altres ciutats és un clàssic en matèria de mobilitat. Però serveix més aviat poc si es té en compte que són les peculiaritats de cada urbs les que marcaran les oportunitats, els límits i les propostes. Però més enllà de concrecions, sí que s’intueix una mateixa sintonia quant al redisseny del carrer. Hi ha certa coincidència en anar retirant privilegis al vehicle privat. Ho veiem a Madrid, Nova York, Berlín, Londres. Lisboa o Ciutat de Mèxic. Una mena de Robin Hood viària que roba superfície al cotxe per donar-la-hi al vianant i al ciclista. També Barcelona està en això. A cada carril bici que pinta, en cada conversió en zona de vianants de carrer. O amb les superilles, que ara per ara no han passat d’anècdota però que són, per a molts, la clau de pas cap a una altra manera de compartir la ciutat.

Tot això haurà de prendre forma en el nou pla de mobilitat, que inclou el període 2019-2024. De l’anterior s’han quedat moltes coses pendents, sobre tot el que fa referència a la reducció de l’ús del vehicle privat. Les xifres indiquen que ha pujat, tot i que també ho fa, i a més ritme, el nombre de persones que recorren al bus o al metro. En la part baixa de la gràfica, però amb creixement exponencial, demana pas la bici. A cop de pedal. I ja només per l’asfalt.