Barcelona obre sis segles del seu diari íntim, les 'Rúbriques de Bruniquer'

29 de maig del 1448. El bisbe avisa els membres del Consell de Cent que els homes que a la catedral donin l’esquena a l’altar per mirar les dones seran excomunicats. ¡Atenció, atenció!, que l’Arxiu Històric acaba d’obrir al públic la versió digitalitzada de les famoses Rúbriques de Bruniquer, el diari íntim de Barcelona, el relat cronològic, minuciós i molt variat de tot el que es va esdevenir en aquesta ciutat entre els anys 1249 i 1714, més de 13.000 notícies que faran passar una bona estona a historiadors, novel·listes, estudiants de secundària a la recerca de treball d’investigació de fi de curs, astrònoms, metges, curiosos en general, geòlegs, cronistes de la ciutat amb blog propi i, fins i tot, genealogistes aficionats a la recerca d’algun avantpassat que, per a bé o per a malament, hagués deixat empremta en alguns d’aquells sis segles. L’Arxiu Històric ha dedicat dos anys no només a digitalitzar els tres volums originals d’aquest llibre rar, sinó també a crear una eina extraordinària per explorar-lo, barcelona.cat/rubriques, que justifica àmpliament els 50.000 euros invertits.

Els historiadors de la ciutat fa anys que veneren Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1642). Va ser un notari barceloní a qui el Consell de Cent, el parlament i el govern de la ciutat, avançat al seu temps en molts aspectes, va encarregar que recopilés en un únic cos documental totes les lleis, disposicions, privilegis i altres qüestions vinculades a la gestió de la ciutat. No era per presumir. La ciutat tenia un règim propi que volia defensar per evitar malentesos. Un altre potser podria haver assumit l’encàrrec amb desgana, però Bruniquer es va submergir en la documentació existent amb un nivell d’autoexigència inaudit i, en vida, va continuar sent notari del seu temps. Va morir (per cert, al carrer de Canuda, on vivia) i dos escribes municipals van prosseguir la seva tasca fins al 1714, però la seva herència, titulada realment Cerimonial dels Magnífics Consellers i Regiment de la Ciutat de Barcelona, és coneguda genèricament des d’aleshores com les Rúbriques de Bruniquer. Són indispensables, per exemple, per conèixer de veritat l’ànima d’aquesta ciutat, de vegades un lloc tremend, on les execucions dels reus, per xarcuters, permeten comprendre millor per què a França Joseph Ignace Guillotin defensava que el seu sistema, la guillotina, era humanitari.

El 7 de desembre del 1492, Joan Canyamàs (va deixar documentat Bruniquer) va ferir el rei Ferran al coll. Hi havia unanimitat que era un pobre boig, però el Consell de Cent el va condemnar a una horrible pena. Lligat a un pal sobre un carro, el van portar primer a la plaça del Blat. Li van tallar una mà. Després, al Born. Allà, l’altra. Sembla que va morir llavors dessagnat, però s’havia de completar la sentència. A la plaça de Sant Jaume li van tallar el nas, li van arrencar un ull i li van tallar una cama. La processó va seguir per Santa Anna (adeu a l’altra cama), per Portal Nou, on va continuar del desmembrament i finalment va cremar en una pira. Resulta graciós de vegades quan hi ha regidors que avui afirmen que aquesta ha sigut sempre una ciutat de pau.

Les Rúbriques de Bruniquer recullen sentències exemplaritzants, sí, però, també 14 terratrèmols (el pitjor, el del 1428, que va matar 20 persones als voltants de Santa Maria del Mar), eclipsis, cometes, visites reials, el judici a un carnisser per vendre pa i vi (sembla que la susceptibilitat administrativa d’avui dia ve de lluny), la prohibició de l’octubre del 1637 que els francesos residents a la ciutat tinguessin armes, sequeres i les inútils processons que s’organitzaven per pal·liar-les i, fins i tot, plagues de llagostes, sobretot la del 1687, que va ser tan voraç que la ciutat va canviar de patrona i es va encomanar a la Mercè.

Tos ferina municipal

Els tres volums de les Rúbriques de Bruniquer van caure en l’oblit durant bona part del segle XIX, fins que, a començaments del XX, un regidor, Francesc Carreras Candi, hi va prestar atenció i va disposar que es transcriguessin i publiquessin el 1916. Ocupaven cinc volums. No és fàcil aconseguir una d’aquelles col·leccions i menys encara sense recórrer al portatalonaris. Són llibres rars, de botiga molt especialitzada. Tot i que eren difícils de trobar, als anys 20 van fer passar una bona estona a alguns gremis, com ara el dels metges, entusiasmats per poder documentar amb dates i detalls els episodis de tos ferina (el 2 d’agost del 1580 tots els regidors de la ciutat la patien conjuntament), de brucel·losi (el gener del 1659 va delmar el bestiar resident en la ciutat) i, sobretot, de la pesta, amb desenes d’episodis entre greus i gravíssims en el cens de Bruniquer. Gràcies a ell és possible saber que els reis fugien quan hi havia un brot d’aquesta malaltia, però que els metges i cirurgians eren castigats si intentaven fer el mateix, posar terra pel mig.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Les Rúbriques de Bruniquer estan escrites, per descomptat, en català A.P., és a dir, d’abans de Pompeu Fabra, però aquesta és una de les singularitats de l’eina que acaba d’obrir al públic l’Arxiu Històric. La Universitat d’Alacant ha aportat els seus coneixements en lingüística computacional, de manera que les recerques són flexibles, la lupa interpreta totes les possibles aproximacions d’una paraula i ofereix una versió resumida en català normatiu. De fet, les possibilitats són infinites. Els més audaços, si així ho desitgen, poden llegir fil per randa la totalitat de les rúbriques tal com les va deixar escrites Bruniquer. És una oportunitat per descobrir perles, com l’entrada del 15 de novembre del 1459, quan a la desembocadura del Llobregat “fou trobat un gran peix mort, â comuna veu apellat balena, de larch segons dir de molts de 21, en 22 passas, ê diuse que te un membre de larch de una cana, ê de gros, de la cuxa de un home”.  A l’espera d’una explicació que digui el contrari, als qui la van tenir encallada als seus peus sembla que els va sobresaltar sobre manera la mida del penis de la balena, que no seria blava, perquè aquestes ostenten el rècord mundial amb dos metres de longitud.

Esteve Gilabert Bruniquer té carrer a Barcelona i les seves restes descansen en una tomba al claustre de la catedral de la ciutat. N’hi ha per a això i per a molt més. Va ser un barceloní cèlebre com pocs en el temps que li va tocar viure. No s’ha d’imaginar només entre lligalls il·luminat per llums d’oli. Era, si feia falta, ambaixador de la ciutat. Va passar tres anys de la seva vida a Roma per defensar el monopoli que el Consell de Cent afirmava que tenia sobre el blat, els molins i les tavernes de la ciutat, que alguns ordes religiosos discutien. Va tornar victoriós d’aquella disputa legal. Tres anys va estar a Roma, que es diu aviat. Barcelona defensava, llavors, les seves competències amb un zel que la va fer cèlebre. Va ser el mal de cap habitual de reis, que no entenien per què els membres del Consell de Cent no es descobrien el cap davant de la seva presència (la llei els permetia romandre amb la testa coberta) i de virreis diversos, com el de Sicília, que el 1609 va exigir que se li donessin 40.000 escuts, una fortuna en aquells temps, i per a esglai del sol·licitant li van dir que no estaven obligats i no li van donar ni opció a rèplica.