Els 'iaioflautes' compleixen 7 anys: jubilats de titani

Temps enrere, els jubilats s’entretenien amb la petanca, l’evolució de les grues i certes excursions amb autocar el principal propòsit de les quals consistia a tornar a casa amb una llauna d’oli, un formatge manxec, un parell de fuets i el convenciment d’haver aconseguit la ganga de l’any. Peròva arribar la crisi del totxo i la placidesa contemplativa es va transformar en ràbia. Doncs bé, ja fa set anys de tot allò,set anys que els iaioflautes es van constituir en col·lectiu,i dissabte ho van voler celebrar amb un dinar comunitari a l’Ateneu l’Harmonia, al barri de Sant Andreu. ¿El lema del tiberi? Set anys fent-la grossa.

El pont i la pluja que va portar el ‘Leslie’ van deslluir una mica l’acte. La idea era dinar a l’exterior, en taules llargues disposades al pati de la vella Fabra i Coats, però va caldre fer-ho dins de l’Ateneu una mica estrets, sense que les condicions afectessin l’esperit festiu. Més aviat, al contrari. Els nostres avis tenen un bon pap. De primer, amanida i pica-pica variat; segons per triar, lluç al forn amb patates o bé llom en salsa roquefort, i per postres, mousse de llimona. Vi i cava, per descomptat. Així que va ser una jornada en què es van oblidar del colesterol, el sucre i la tensió arterial. Molta alegria a les taules, moltes hores cotitzades entre la concurrència i moltes armilles reflectores amb les habituals consignes contra les retallades del públic:sanitat, educació, transports i les sacrosantes pensions.

Després del dinar, i de bufar un pastís amb una espelma del número set, els assistents van ser homenatjats amb un concert de la coral. Perquè resulta que els iaioflautes han oragnitzat un grup de cant i han gravat un CD per recaptar fons amb velles cançons reivindicatives: ‘Bella Ciao’, ‘A les barricades’, ‘Hasta siempre, comandante’ i ‘Tots junts vencerem’, el ‘We Shall Overcome’ que cantaven els esclaus negres a les plantacions de tabac i va popularitzar Joan Baez als 60.

En realitat, l’efemèride exacta es compleix la setmana que ve. Es considera data fundacional del moviment iaioflauta el 27 d’octubre del 2011, el dia en què un grapat de jubilats marxosos, ques’havien conegut en l’acampada del 15-M a la plaça de Catalunya,van decidir passar a l’acció directa i donar suport als seus fills, i van ocupar la seu del Banco de Santander al passeig de Gràcia. Protestaven per l’especulació bancària i l’oligarquia financera.

Aquella va ser la primera de diverses actuacions per apuntalar el que ens queda de l’estat del benestar. Potser una de les més sonades va ser l’ocupació del CAP de Bellvitge durant 222 diesperquè pretenien convertir-lo en oficines, tot i que després diguin que les retallades són una il·lusió òptica. El moviment va néixer a Barcelona i es va estendre com una traca valenciana per tot Espanya gràcies a l’entusiasme d’aquests aquests jubilats incombustibles.

Certament, semblen de titani. Tan aviat organitzen una mani, com recullen el net de l’escola o deixen la nevera plena de carmanyoles. Poden amb tot, potser perquè bona part del col·lectiu iaioflauta prové de la lluita antifranquista, el sindicalisme o els moviments veïnals dels 70 als barris, i tenen experiència en la brega. Van ser els que se les van tenir amb les càrregues dels grisos. Com Alfons Romero, portaveu del col·lectiu a Barcelona. Com Celestino Sánchez, Celes, diputat pel PSUC del primer Parlament de Catalunya. O com Rosario Cunillera, filla d’una de les 500.000 persones que van fugir a França després de la guerra civil.

Notícies relacionades

Un grup de 'iaioflautes' ocupen l'Ajuntament de Barcelona en solidaritat amb Can Vies

Els 'iaioflautes' ocupen la Borsa de Barcelona contra el rescat a la banca

Han collat tant les rosques al personal que al final han acabat per abraçar la causa iaioflauta veterans que mai havien militat en res durant la seva joventut, com Ángeles Tarjuelo. Són els jubilats que compensen amb els seus estalvis el salari dels fills, sous que més que sous són una ferida absurda.