El (poc) que sé sobre Sergi Pàmies

El poc que sé sobre Sergi Pàmies ho he anat recollint pacientment a través de les breus converses mantingudes al llarg dels molts anys que fa que ens creuem per Barcelona, d’algun sopar corporatiu i, sobretot, dels seus llibres. Qui mai hagi topat amb ell ni hi hagi intercanviat una sola paraula, pot fer-se una idea de com és el subjecte llegint el seu últim i esplèndid llibre de.... ¿relats? ¿Assajos autobiogràfics? ¿Apunts per a unes memòries? És igual: ‘L’art de portar gavardina’ és un artefacte gloriós l’autor del qual es despulla metafòricament (tranquils, que, atesa la seva manera de ser, és impossible que ho faci de manera literal) i mostra les seves entranyes al lector. Tot i que hi ha alguna ficció més o menys canònica, el que abunda en ‘L’art de portar gavardina’ són les voltes de rosca a la realitat del present i del passat.

Diu un conegut comú que Pàmies va per la vida amb el fre de mà posat. Durant un parell d’aquestes trobades casuals que protagonitzem i en les quals sempre intercanviem quatre frases, ni una més, ja que en Sergi sempre sembla tenir pressa per arribar a algun lloc on tu no hi ets, recordo haver-li proposat anar a prendre un cafè o una copa, depenent de l’hora. No ho vaig aconseguir. Encara més, vaig decidir abandonar aquestes propostes per sempre. Prou fa l’home, quan te'l creues, amb treure’s de les orelles els auriculars de la ràdio, guardar-se’ls en alguna butxaca de la seva llegendària armilla de fotògraf –que a l’hivern substitueix per una caçadora, ja que el seu 'self deprecation' constant li impedeix lluir una gavardina com la d’Yves Montand–, dedicar-te un somriure de pam i mig i concedir-te quatre frases, sense arribar mai a la cinquena.

S’ha de reconèixer que en aquests breus intercanvis sorgeixen de vegades per la seva part comentaris gloriosos que l’oient atresora. Un exemple sobre el periodisme: “La part bona de les entrevistes és que cada vegada coneixes una persona nova. Tret que t’enviïn a entrevistar Los Sabandeños, en aquest cas coneixes 60 persones noves”. Un altre sobre la família: “Jo era l’únic nen de la meva classe que, quan trucaven a la porta de casa, el seu pare s’amagava en un armari”. Sobre la seva infància de nen comunista estiuejant amb els Ceausescu i gent així no he aconseguit treure-li res encara, però espero que el tema acabi apareixent en pròxims relats.

Prou emocions ha tingut

Notícies relacionades

Una bombolla dins d'una altra

Aparcaments i mobilitat

Sergi Pàmies em sembla un maniàtic de l’ordre, un 'control freak', com si ja hagués tingut prou emocions per a tota la vida amb la infància i l’adolescència que li van procurar els seus pares, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies (“La meva mare és com Teresa de Calcuta”). No conec ningú més morigerat que ell. El recordo en un sopar amb gent d’‘El País’ –reunió que va ser, com sempre, la primera en abandonar– demanant una copa després de les postres i preguntant-me si li podia passar un cigarret. Quan jo anava a demanar el tercer whisky i ell s’acabava d’acabar el seu, li vaig preguntar si en volia un altre: “No, gràcies, estic bé”. Quan li vaig oferir un altre cigarret, em va donar la mateixa resposta. Als que tenim un caràcter compulsiu, aquesta actitud ens admira i hauria de servir-nos d’exemple.

Els meus textos favorits de 'L’art de portar gavardina' estan narrats per algú que se m’assembla bastant. És a dir, un tipus amb cert excés de pes, orfe, cessat per la seva esposa i amb l’autoestima per terra, el sentiment principal del qual quan una dona l’estima és la gratitud. Les seves maneres de fer la guitza al seu pare –acusant-lo de l’expulsió del PCE de Semprún i de ser un estalinista– eren diferents de les meves perquè el meu progenitor era un franquista convençut. El somni que ell podria ser fill il·legítim de la seva mare i Semprún, algú que dominava l’art de portar gavardina, és tan trist com entendridor. I un acaba el llibre creient conèixer una mica més aquest individu que no es deixa conèixer fàcilment, sentint que l’aprecia més i confiant que el sentiment, malgrat el fre de mà, sigui mutu.