Glicerina amb colorant per sang

Un tràiler de 12 metres de longitud. I el monument de Colom. No es tracta del joc dels disbarats sinó de parlar del Liceu. ¿Com? Doncs això, els dos conceptes uneixen el coliseu (de colossal) de la Rambla. Vegin si no: a la caixa escènica (aquest espai que ocupa l’escenari i que hi ha sota els seus peus i sobre el seu cap) hi cabria el monument de Colom (el de Barcelona, que és el més alt dels 64 que s’erigeixen en el món en memòria del descobridor). I allà pel pis menys tres, al subsol de la mateixa caixa escènica, hi aparquen camions. Tal qual. Vejam. Les òperes del Liceu solen ser coproduccions, això significa que el decorat arriba d’una altra banda i ho fa transportat per camions. Vehicles de grans dimensions que entren al teatre per la Rambla (sencerets), paren sobre un muntacàrregues i descendeixen a les entranyes del teatre. Allà es buiden els contenidors per tocar el dos de nou per la Rambla.

De tot això, i molt més, es va assabentar una dilluns. Al Liceu no hi havia camió: l’últim va arribar fa dies amb l’escenografia de ‘Katia Kabanova’, la segona de les òperes de la temporada que comença demà. I als soterranis lluia encara desmuntada. D’aquí a poc potser la pugen a nivell de carrer i acabi convivint amb els decorats de ‘I puritani’, la funció que inicia el calendari,  i per què, no també amb el mobiliari del Petit Liceu. No en va a la caixa escènica del coliseu (de colossal, no hi ha dubte) poden conviure, com a poc, tres escenografies alhora. No hi havia camió dilluns, però sí que hi va haver assaig pregeneral de ‘I puritani’. De tipus d’assaig n’hi ha tants com flors i violes hi ha a la muntanya, i el de dilluns era el del segon ‘cast’ o el que és el mateix: el del repartiment que no és principal. Dimarts hi va haver assaig general. El segon es distingeix del primer perquè hi actuen les estrelles: Pretty Yende i Javier Camarena, en aquest cas. També hi ha assaig de piano, piano d’ant i algun més... El que hem dit, impossible comptar-los.

Doncs això, dilluns a les cinc de la tarda va començar la funció a l’escenari i entre bambolines. I allà hi ha la gràcia, que entre bastidors hi ha tanta o més tensió que davant el públic. Maquinistes, attrezzistes, els tècnics de vestuari, de caracterització, d’àudio, electricistes, regidors... es movien a les fosques com a part d’una coreografia. És el que la gent no veu. I té tant de funció com el que passa sota el teló. Tot ha d’estar perfectament coordinat i mil·limetrat. De vegades només hi ha uns segons per retirar una paret pesada. I allà corren 15 maquinistes a moure-la. En d’altres, cal entregar un punyal a un cantant. Sembla una tonteria però cal estar al lloro: si hi ha una mort amb punyal a l’escenari i l’assassí entra sense ell... és possible que el mort acabi tenint aspecte d’attrezzista.

Al Foyer

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

El ganivet que s’utilitza a ‘I puritani’ estava preparat. La sang, també. Glicerina amb colorant (comestible) ficada en una pera amagada al ganivet. Clavar la daga i estrènyer el recipient. Així es mata al teatre. La curiositat obliga a la pregunta i permet descobrir que el whisky i el vi són aigua també amb colorant, te o most. Depèn dels directors i dels cantants. Tots, amb les seves manies. Per allà deambulaven també altres tècnics esperant torn per intervenir. Amb quatre es pot fer una òpera, però n’hi ha que necessiten fins a un centenar de personatges de recolzament. A ‘Rigoletto’, per exemple, en el cor són 60 cantants en escena: tots abillats, tots amb les seves perruques i tots amb necessitat de canvis de vestuari alhora. Amb quatre no n’hi ha prou. El normal són uns 30 tècnics entre bastidors.

I de vegades, amb una coreografia per a ells. A ‘Manon Lescaut’ hi ha tants canvis que sense prèvia dansa assajada, no surten. Els moviments dels tècnics són sincronitzats i en moments concrets. Diverses persones a treballant alhora durant tres minuts. Després, llargues esperes d’inactivitat. Res què fer, però impossible anar. És llavors quan Sacris, pintor que exerceix d’attrezzista al Liceu, treu el seu llapis i el seu quadern d’apunts i es posa a dibuixar. El resultat, quadres que mostren el que mai es veu en les funcions. Una selecció dels quals llueixen en l’exposició ‘Des de dins’ que el teatre li dedica al Foyer. I la visita del qual és obligada.