Anar al contingut

La festa major més gran

Mercè 2018, 'jour de fête'

Des de l'espectacle de minúscul format (Kino Theatre, per exemple), al majúscul, el correfoc, tot llueix a la festa major de Barcelona

Carles Cols

Mercè 2018, 'jour de fête'

Vist i disfrutat al parc de la Ciutadella, entre la glorieta i la cascada. És un espectacle de la companyia Panorama Kino Theatre. Ve de Suïssa, tot i que alguns dels seus membres són d’altres països. Fins i tot dels antípodes. Han muntat (a veure si s’entén) una minúscula platea de cine. És una caixa negra, amb capacitat per a 20 persones assegudes i, vet aquí la pirueta, que gira sobre un eix central, com uns cavallets. Una de les parets, cap a la qual miren els espectadors que s’asseuen al seu interior, està coberta per una cortina. Quan s’obre, apareix davant d’ells la vida en aquest parc de Barcelona. Des de dins, l’espectacle és còmicament cinematogràfic, com de pel·lícula de Jacques Tati. Una part del que es veu a la inexistent pantalla són persones acabades de reciclar en actors per l’equip de Kino Theatre un parell de minuts abans, quan la caixa mirava cap a un altre costat, perquè suaument gira sense parar per generar una sensació de tràveling a la pantalla. D’altres són gent que simplement passa per allà. De vegades, uns i d’altres són indistingibles. Una delícia. Mercè en estat pur.

L’espectacle d’aquesta companyia, que repeteix mitja dotzena d’actuacions aquest diumenge i mitja dotzena més dilluns, és només un petit paràgraf en el programa de la festa major de Barcelona, tot just unes línies a les 130 pàgines de la versió impresa, moltes més en l’app de la versió telefònica. És a dir, podria elegir-se un altre xou per resumir per què val la pena la Mercè, la majoria són molt recomanables, però aquest serveix perfectament per al propòsit d’aquesta crònica.

S’obre el teló. Passa una família amb nens. Un individu ven globus al fons. Un altre, porcions de coco dins d’un cistell. Una noia amb vestit de pigues es fa un ‘selfie’. És una actriu de la companyia. Els altres, no. La primera vegada que ella apareix, ningú intueix la diferència. A cada volta dels cavallets, resulta més obvi. Passen una vintena de turistes amb bicicleta. No sembla el dia més aconsellable per visitar així el parc. ¿Formen part del número teatral? No. És el caos de cada dia. Passa un segon grup de turistes en bici. ¿Per què sempre sembla que la meitat d’ells és el primer dia que munten sobre dues rodes? La noia dels ‘selfies’ apareix en una de les voltes envoltada de mig centenar d’acompanyants que s’ajunten per sortir tots ben junts a la foto.

Des de l’interior del Kino Theatre la vida té un aire còmic, molt Tati, fins i tot aquests maldestres turistes en bici sempre a punt d’atropellar nens

A estones, és inevitable, hi ha qui mira la pantalla, als espectadors del fals cine. Alguns saluden amb la mà. Ni tan sols això trenca la màgia. Tot allò recorda una mica una de les més antigues pel·lícules rodades en aquesta ciutat, Barcelona en tramvia, 1908. El títol era un resum de tot l’argument del film. Van muntar una càmera de maneta al morro d’un tramvia que pujava pel passeig de Gràcia fins a la plaça de Lesseps. Els qui des del carrer se n’adonaven, feien monades. De tant en tant passava algun cotxe. Ja posats, esmentar aquí, com de passada, que aquest dissabte 22 de setembre s’ha celebrat el Dia sense CotxesHan tallat la Via Laietana. L’ajuntament presumeix que ho ha fet amb un parell, com el no va més. La Via Laietana, ni més ni menys, diu la tinenta d’alcalde Janet Sanz. Bé, en realitat calia tallar-la igualment a mitja tarda per al Correfoc, un altre dels plats forts de la Mercè, per a molts adolescents i alguns de més grans d’aquesta ciutat, gairebé un ritual iniciàtic. És també Mercè en estat pur.

Una idea molt boja

De fet, el correfoc, tot i que sembli una tradició tan antiga com la sardana o els castellers, és una paraula inventada el 1979 a Barcelona. Va ser durant els preparatius de la festa major d’aquell any. Va ser un encert d’Agnès Trias i Xavier Jansana. Van proposar reunir en un mateix infern totes les colles de diables de Catalunya, tradició que perdia força en més d’un poble. Allò d’anomenar aquella cita correfoc va ser com dir hulahop a l’hulahop, una genialitat. La llàstima va ser, en aquells preparatius de la Mercè de 1979, que Trias i Jansana van suggerir alguna cosa més i que el regidor de torn no s’hi va atrevir. Pretenien que els qui fossin de públic al correfoc ho fessin vestits de bèsties salvatges.  Vist amb perspectiva, hauria sigut la repera. Com a raresa hauria estat a l’altura de la processó dels taüts de Santa Marta, a la Galícia profunda (busquin, busquin...).

El Dissabte de Mercè coincideix amb el Dia sense Cotxes. L’ajuntament treu pit. No n’hi ha per tant

Hauria sigut, a més, fidel a l’essència de la Mercè, en la qual el públic, com han comprovat els integrants de Panorama Kino Theatre (tornem a la Ciutadella, disculpin tant anar d’un costat a l’altre), forma part de la festa major. Un membre de la companyia, mentre els espectadors entren a la sala giratòria, reuneix un grup de persones a la part posterior dels cavallets, com d’amagat. No saben gaire bé encara de què va a allò. Els acaben de reclutar. Els ho explica en menys d’un minut. “Ara ja sou actors”, els diu. Així, amb convicció. Podria afegir “¡molta merda!” que és com el crit de ¡Jerónimo! dels actors, però per si no el saben, millor que no digui res, no sigui que algú opti per fotre el camp.

Però, el que són les coses, els acabats d’instruir actors s’ho prenen com si es juguessin la fama. En una de les sessions, poc abans de les dues del migdia, hi ha un grup de tres amics que si Hamlet els demana en aquell instant que representin l’assassinat del seu pare, al culpable rei Claudio de l’obra de Shakespeare li dona un infart. ¿Li posen ganes?, ho hauríeu de veure. La pel·lícula d’aquesta vegada es titula Oh! Romeo. Comença amb un noi que mira ansiós l’hora i acaba en casament, amb els tres amics abans citats llançant confeti com si vinguessin de veritat de part del nòvio. És un espòiler, ho sento. Passa mentrestant per darrere un altre grup de turistes amb bicicleta.  El que va al capdavant gairebé atropella un nen que corre pel parc. La mare renya el nen. Tampoc forma part del número, però mereixeria formar-ne part, teatre de l’absurd, el món al revés. És només el segon dia de la Mercè i ha sigut un goig. Demà més.