Així s'aprèn a nedar als 80 anys

A la pel·lícula 'Cocoon', un grup d’ancians recuperava la joventut gràcies a uns ous alienígenes que s’havien colat a la seva piscina. Feia goig veure’ls, tan arrugadets però alhora gallards i eixerits. La realitat ha demostrat que no és necessari el concurs d’extraterrestres per recuperar el vigor. A Barcelona, sense anar més lluny, al barri de Sant Genís dels Agudells, per a més concreció, una trentena de veïns veterans participen en cursos aquàtics per aprendre a nedar. Per perdre la por de l’aigua, però també per guanyar confiança. I el que és més important:perquè surtin de casa. 

Fa quatre setmanes que ho fan i la millora ha sigut espectacular. Aquest dimecres tocava sessió amb una quinzena de participants. Com sempre, a la piscina de l’hospital Sant Rafael, que les Germanes Hospitalàries (atenció amb les monges, que posseeixen més de 370 centres assistencials a tot el món) cedeixen al consistori perquè pugui desenvolupar aquesta activitat dins del Pla de Barris, un programa de l’Ajuntament de Barcelona  que disposa de 150 milions per gastar en 16 dels barris amb més carències de la ciutat. Han començat a les 10.30 hores i s’han exercitat fins al migdia. Mariona Prat, cap de projectes del Pla de Barris a Sant Genís i la Teixonera, explica que s’estan plantejant fer l’activitat també a l’hivern en vista de la bona acollida que ha tingut. 

Entre els 15 participants hi hala Gabriela Martín, la més gran del grup, camí dels 81 anys. Ha arribat amb el seu bastó des de la Teixonera, un barri amb molt mala llet si les cames comencen a fallar. Agafa el bus 19 i es planta aquí al seu ritme, sempre amb un somriure al rostre. En les últimes tres dècades, el seu contacte amb el mar o la piscina ha sigut pràcticament nul. Un dia en unspade Tarragona amb la seva filla, a tot estirar. D’aquella experiència guarda un casquet que llueix amb orgull. Arriba amb el bastó a la piscina, però s’oblida d'ell i de tots els dolors quan li toca baixar l’escaleta d’esquena. Ho fa amb summa cura, però es nota que ja sap com funciona això. A baix esperen el Borja i el Joan Pau, que per al grup són molt moltíssim més que simples monitors. "Són magnífics", "són meravellosos”, “sense ells ens enfonsaríem tots” o "ells han aconseguit tot això" són algunes de les descripcions que comparteixen els parroquians.

La Gabriela i la superació 

Però tornem a la Gabriela. Va néixer a Còrdova el 1937 i fa 53 anys que viu a Barcelona. Filla de pastor i esposa de fuster, va treballar durant més de 20 anys cosint vestits per a la casa Pronovias i tirant endavant quatre fills, dos dels quals viuen molt a prop d’aquí. Després de conèixer per sobre la seva biografia, que és la de molts altres andalusos que als anys 60 van agafar el tren conegut com 'el sevillano' per llaurar-se un futur a Catalunya, és fàcil entendre d’on treu la valentia. El primer dia de curs s’agafava als marges de la piscina com una paparra. "No es deixava anar, però mira-la ara, ja es deixa anar i no para de riure. És el millor exemple de superació que tenim", explica Joan Pau Ortego, un dels dos supervisors. Explica que ell sentia "molta admiració" pels seus avis, i que les persones grans són "molt agraïdes".

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Pedro Velázquez: "Hem tancat gairebé 150 narcopisos i punts de venda de droga en un any"

Estiren els braços, mouen les cames, juguen un partit de bàsquet aquàtic, submergeixen el cap en l’aigua, creuen la piscina agafats a un xurro. En definitiva, inverteixen el matí en una activitat que els fa sentir vius. El partit de bàsquet acaba en una mena de penals i aquí se celebra tot, tant si la pilota va dins com si es queda a un metre de la cistella. A la Gabriela, en una situació del joc, fan com que la cobreixen però li permeten assolir el cèrcol contrari. La seva cistella s’aplaudeix com si no hi hagués demà mentre un altre dels assistents crida entre rialles: "¡És que la deixeu sola, cony!". Fa goig veure aquesta dama sortir de l’aigua per tornar a l’altre costat de la piscina a peu. Sense bastó, àgil i riallera, mentre no para de repetir que això és el millor que ha fet en la seva vida.

Esperant els dimecres

La Maria Pilar, una altra de les nedadores, té 79 anys i aquest any s’atrevirà amb la piscina municipal del seu poble d’estiueig. "Aprendre a nedar era la il·lusió de la meva vida, em sento millor que mai". La Carmen viu "desitjant que arribin els dimecres per venir a la piscina". Li encanta l’ambient i ja està tement que això s’acabi. "Tremolo només de pensar-ho". Llàstima que només n’hagin pogut ser 30 i que hagi de ser l’ajuntament el que promogui i pagui aquestes activitats. Amb la d’hores mortes que tenen els gimnasos amb piscina al matí..., ¿no?