Els miralls on Barcelona balla al carrer

Són joves, àgils i enèrgics. Els seus moviments es dibuixen en els vidres d’edificis tan emblemàtics com els del CaixaForum, als peus de Montjuïc, el Museu Blau al costat del mar, el Macba, entre 'skaters’ i turistes, als patis interiors de les antigues fàbriques que avui acullen alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, al Poblenou, a les Cotxeres de Sants, al’Estació de Sants  o al vestíbul de la parada del metro a Montbau.

Noies i nois ballen per tota la ciutat i prenen la seva arquitectura com a mirall i escenari. Es graven vídeos que comparteixen en els seus perfils socials i ho fan tan professionalment com seleccionen i preparen les seves coreografies. Break, K-pop i Hip-Hop són algunes de les danses urbanes més populars, que fan de l’espai públic una sala de ball a l’aire lliure.

Són les 6 de la tarda d’un dimarts i la plaça dels Àngels, davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona és plena de gent. Sobretot de grups de joves que conversen relaxadament fumant-se un porro mentre les rodes dels 'skaters’ agafen tirada, es posen a volar i cauen estrepitosament. És un continu, els reis del monopatí, surfistes de l’asfalt, no paren. D’altres arriben, miren, comparteixen o salten també.

Lorena Pérez arriba amb Ismael Cordero, però no per fumar ni per saltar sobre rodes. Ells ballen. Ell, break. Ella, hip-hop. L’Ismael és de l’Equador, en té 29 i fa 17 anys que és a Barcelona. Ja ballava al seu país. “Tenia un cosí que ballava break i em va semblar una bona manera de no caure a les famoses bandes de carrer, no m’interessaven”, explica. “Quan vaig arribar aquí, vaig buscar entre alguns coneguts qui ballava i vaig ser recomanat”, recorda. “Assajàvem a una sala interior del Centre Cívic de Les Corts i després entrenàvem a la part de darrere de l’Estació de Sants, on hi ha vidres foscos,” declara el jove breakdancer.

Ell realitza espectacles al carrer, fa actuacions a altres ciutats i imparteix classes de break. “El vidre com a mirall, la gent de break, no l’utilitza tant. És més compartir amb els altres que mirar-se al mirall, perquè no es pretén anar igual que els altres, sinó investigar més en la sensació de cada un. I per fer-ho més tècnicament es grava amb el mòbil i després el mirem”, resumeix Agnès Sales. Té 27 anys i va començar a freqüentar espais públics per ballar break fa 6 anys. Venia des de Granollers. O es quedava al Macba o pujava fins a Montbau. Tot i que es va formar en escoles, a Granollers i a Sabadell, “ballar al carrer és el que millor em fa sentir en un entrenament”, diu.

“Realment ballar va més enllà del que es treballa en una classe. Quan entrenes desenvolupes el teu moviment i entens el teu cos com a ballarina. Poder fer-ho a l’aire lliure i compartir-ho i a Barcelona que fa tan bon temps és un plaer. I al carrer és assequible per a tothom, no importa el nivell econòmic que tinguis, pots ballar-hi. Perquè les classes de dansa acostumen a ser bastant cares”, apunta Sales.

Ella ja treballa ballant. “Del 2012 al 2016 vaig entrenar break al màxim. Anava a les sales d’entrenament i, a l’estiu, al  carrer. Però volia desenvolupar-me més com a ballarina i vaig seguir una formació de dansa contemporània a l’escola Varium de Sarrià. Així vaig trobar la manera de barrejar el que jo era, ball acrobàtic, amb un concepte més propi de les danses contemporànies. I vaig veure que a través de la dansa podia expressar coses que només amb el break no podia. El segon any, amb un company, Héctor Plaza, vam crear una peça que va tenir molt bona acollida i entrem a la xarxa Acieloabierto –festivals de dansa contemporània en espais no convencionals-. I amb aquesta creació pròpia, de 15 minuts, vam fer gires per països com Costa Rica i el Brasil, i ara ballo fent un duet amb una altra ballarina, dirigides per la companyia La Intrusa”.  

El carrer reuneix ballarines com l’Agnès, que senten molta més llibertat ballant a l’aire lliure, amb tants altres joves que entren al món de les danses urbanes a través de ràpids contactes. Lorena Pérez té 26 anys i en un dels festivals de final de curs es va organitzar un festival de hip-hop. "Va ser descobrir-ho i em vaig apuntar a classes.Assajava en sales i entrenava al Macba. El boca-orella de seguida la va connectar amb grups que ballaven al carrer. A casa escoltàvem molta música negra, al meu pare li encantava. I al meu padrastre, la salsa”, diu Lorena.

“A mi el hip-hop em va conquistar en l’adolescència, en ple canvi, va ser la meva manera de poder expressar els meus sentiments. Estava vivint la separació dels meus pares, i ballant ho treus tot”, diu. Abans va fer balls de saló, “però aquest tipus de ball no em deixava expressar tant com ho fa el hip-hop”, puntualitza.

Lorena va guanyar el seu primer sou als 18 anys fent classes de hip-hop en extraescolars, en escoles de ball i en centres cívics. “És un esport que va néixer al carrer. Tens les cames com pedres”, explica. “Busquem llocs amb vidres que ens facin de mirall perquè ens ajuda a perfeccionar els passos i veiem com queda la presentació”, afegeix Lorena. Ballant al carrer va conèixer l’Ismael, la seva parella. Arriben junts a la plaça del Macba i ella es posa a ballar amb els seus col·legues de hip-hop i ell amb els seus de break. “En el break, que té acrobàcies més complicades, hi ha més nois que noies. En el hip-hop, que és més musical, hi ha nois i noies per igual”, assenyala la jove. Des d’aquest any, ja es pot mantenir fent classes de ball. “Per a la psicomotricitat de nens a partir de 4 anys el hip-hop és molt bo”, apunta.

Continuen arribant noies i nois a ballar al costat del Macba, d’un en un, de dos en dos... Ona Rahn ve des de Sabadell. Té 22 anys i des dels 4 practica el jazz i el ballet. “Un dia vaig veure una nena a l’escola ballar break i em va dir que ho feia com a extraescolar i jo ho vaig voler fer, també”, ens explica. “Del break m’enganxen moltes coses, però sobretot que és una forma d’expressió. No puc imaginar-me deixant de ballar”, diu Rahn. Ella combina els estudis de traducció d’alemany i francès a la UAB amb tres hores d’entrenament de break diàries.

És prémer el botó del magnetòfon i els cossos com el d’Ona Rahn comencen a generar moviments com si dibuixessin en l’aire, com si els seus ossos es remollissin. I així sedueixen el transeünt, amb el magnetisme de les seves coreografies espontànies, control corporal i concentració mental com una excel·lent fórmula d’evasió. “Necessito desconnectar, desfogar-me, i respiro cultura”, diu Ona.

Facebook els ajuda a fixar les seves trobades, anunciar competicions o a mostrar fotos i vídeos, que també exposen a Youtube. Són veritables ballarins urbans. Denis Vela és un altre break dancer. És de Barcelona i té 25 anys. Balla break des dels 15 i ja és professor d’aquest ball. Amb els diners es costeja viatges amb els col·legues que també ballen, allà on van contacten amb altres grups de break. “El ball és una connexió de cultures i a l’hora de ballar això es nota”, diu Vela. “Ens agrada ballar en llocs turístics, és una manera d’exposar-te més”, afegeix.

Cita amb el K-pop a Caixaforum

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Divendres, cinc de la tarda. Patricia Giménez, Andrea Cubero, Irene Góngora, Judith Blanco i Gabriel Roc s’han citat a l’entrada del CaixaForum per preparar les seves coreografies de K-pop, un estil de ball amb música coreana que alguna d’elles va conèixer a través del Manga. “El vidre és el motiu pel qual venim, no se’ns veu massa, però sí el suficient”, diuen. Un mòbil amb altaveus les posa a ballar. Tenen el seu canal a Youtube, Misang Dance. Els gravem en llocs emblemàtics com Montjuïc o el Forum”, expliquen. “I la roba ens la fem nosaltres”, afegeixen. Sara Valverde i Elisabeth Barrera coincideixen amb elles al Caixaforum. “És còmode, hi ha taquilles i lavabos, encara que queda lluny, per això també anem a Glòries, als patis de la UPF.

Instagram i Facebook anuncien concursos en els que també es donen cita. “Per això ballar en espais públics en què passa gent t’acostuma al públic i després l’escenari no t’impressiona”, assenyala Barrera.