alarma demogràfica

Barcelona encadena 33 anys amb més morts que parts

El saldo vegetatiu de la ciutat només havia entrat en número vermells dues vegades al segle XX, amb la grip espanyola i durant la guerra civil

jcarbo43879237 casa lactancia180621133246

jcarbo43879237 casa lactancia180621133246 / DANNY CAMINAL

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

És un dels titulars de la setmana. A Espanya ja moren clarament més persones de les que neixen. En l’argot tècnic dels demògrafs, això és el saldo vegetatiu. Si fos el compte corrent d’un banc, els números hi apareixerien en vermell. En xifres absolutes, hi va haver 31.245 defuncions més que parts el 2017. El primer avís, més tímid, va ser l’any 2015. Encara que la xifra llavors va ser molt mesurada (-1.976), ja va ser tota una notícia, perquè era inesperat. El 2016 es va corregir la tendència. Els naixements van superar les morts en 503 persones. Però les xifres del 2017 tot just sortides del forn de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) presenten el pitjor saldo des de 1941. Els titulars del dia van qualificar les xifres, i amb raó, de crisi demogràfica. Ho és. El que de vegades s’oblida és que en aquesta lliga dels despropòsits socials a Barcelona no hi ha qui li planti cara. El saldo vegetatiu de la capital de Catalunya és negatiu des de 1985. Lentament, silenciosament i inexorablement, Barcelona està demogràficament malalta des de fa 33 anys.

Amb la grip de 1918 va créixer la mortalitat, amb la guerra civil, va caure la natalitat. La crisi demogràfica actual és la insòlita herència de la generació del ‘baby boom’

Un saldo vegetatiu negatiu és sempre un símptoma d’una anomalia. La sèrie històrica de Barcelona ho demostra. Abans de 1985, només en dues ocasions va passar una una cosa així al llarg del segle XX. La primera vegada va ser el 1918 i per culpa de la grip espanyola, una pandèmia terrible. No va caure la natalitat. Va créixer la mortalitat. La segona ocasió va ser, òbviament, com a conseqüència de la guerra civil. Moria més gent, és clar, era un guerra civil, però també va descendir la natalitat a un mínim que mai s’ha repetit. Els barcelonins no estaven per al fornici en els últims nou mesos de la guerra civil. Només hi van néixer 8.922 nadons el 1939. Un any més tard, s’hi creaven ja 18.377 criatures.

La icona de la decadència

Aquests dos episodis, grip i guerra, van ser passatgers. No es pot dir el mateixd’aquesta crisi demogràfica majúscula que acumula la ciutat des de 1985, dissimulada parcialment per l’arribada d’immigrants. No hi ha una única resposta per a aquesta brutal anomalia, però a la recerca d’una resposta val la pena anar fins al número 477 de la Gran Via. Allà roman dreta la Casa de la Lactància, l’antiga maternitat municipal de Barcelona, una obra menor del modernime local, però que compta al frontis de la façana que amb un conjunt de figures esculpides ni més ni menys que per Eusebi Arnau. Els arbres i la distància no permeten veure prou bé el que passa a dalt d’aquest edifici. La figura central representa Barcelona, que alleta amb un biberó un nadó. Res de pit, biberó. Altres pares i mares esperen el torn amb la criatura en braços. En segon pla surt un lleter d’herculis braços amb un cistell d’ampolles.

En l’edat d’or de la fertilitat barcelonina, naixien dos nadons per cada persona que moria. Va ser així durant 15 anys. La festa es va torçar el 1985

El conjunt no té la força icònica de la lloba romana alletant Ròmul i Rem, però compleix la seva funció. Als anys del baby boom, allò era la fira dels parts. Un sol dia, l’equip de llevadores podia portar 12 nens al món, no tots allà mateix. En un gir de circ més difícil encara, les llevadores de la Lactància atenien de vegades a domicili. Agafaven un taxi i li donaven al xofer un val que després bescanviava a l’ajuntament. Com més fàcil, millor. Sense voluntat d’ofendre, allò era la indústria de la natalitat. Estava formidablement equipada, amb sales de dilatació, sales d’operacions, habitacions per al repòs i fins i tot unes incubadores que no tenien res a envejar de les clíniques privades de la zona alta. Tant era així que quan Floquet va tenir un fill prematur, a finals dels 70, cap allà que el van enviar. Va ser tota una sensació a un lloc on ja de forma quotidiana el fet comú eren les sorpreses.

La Casa de la Lactància, finalment, va tancar les portes l’any 1980, just abans que Barcelona entrés en números vermells (de creixement vegetatiu, se sobreentén). Avui és una residència d’ancians. ¿Hi ha algun edifici més representatiu d’allò que demogràficament afligeix aquesta ciutat?

La collita de 1964

La Casa de la Lactància va ser una peça fonamental dels anys en què la natalitat era efervescent i, sobretot, no s’intuïen la catàstrofe que s’acostava. A Espanya, per exemple, el pic més alt de naixements va tenir lloc el 1964. Hi van néixer 697.697 nadons, amb una població total de poc més de 30 milions d’habitants. El 2017, en què les alarmes de l’INE s’han disparat, van néixer 391.930 nens i nenes, malgrat que el volum de població és molt superior, gairebé 47 milions.

A Barcelona, aquest Everest de la fecunditat es va trepitjar uns anys més tard, el 1973, quan van néixer 31.689 nadons, el doble que en l’actualitat. Aquella generació, la del 64 i anys posteriors, a la temperatura adequada i sota una condicions de llum i pressió molt especials, va resultar ser socialment explosiva, en el mal sentit de la paraula, per descomptat.

Ho va avisar l’ONU el 2004. Espanya serà el 2050 el país més envellit del món. Amb ciutats com Barcelona és fàcil

Notícies relacionades

D’altres anys es diu que tal va ser la generació de la guerra, l’altra la de l’emigració, aquella de més aquí la del maig del 68... La característica essencial de la collita del baby boom és bàsicament el seu número i, en conseqüència, la seva inqüestionable capacitat de ser el melic del mercat. La nit de Barcelona va ser una constel·lació de bars de moda quan van arribar a la majoria d’edat i tan bon punt van guanyar els seus primers sous van començar sorgir com xampinyons restaurants de disseny. Després es van aferrar a una mena de falsa eterna joventut, com ja va predir Frank Schirrmacher en el seu supervendes del 2004, El complot de MatusalemEls revivals cinematogràfics de sèries i personatges de còmic dels 70 no es comprenen en tot el seu preocupant signifcat si no és per la nostàlgia naïf d’aquesta generació, a la qual li agrada revisitar Mortadelo i Starsky i Hutch al cinema.

Quan fa 14 anys Schirrmacher va publicar aquella anàlisi profètica, l’ONU també feia les seves prediccions. Va avisar que, xifres en mà, Espanya amenaçava de ser el país més envellit del món l’any 2050. És clar, es podria afegir, amb ciutats com Barcelona es juga amb avantatge en aquesta indesitjada competició. És preocupant. El filòsof Claude Lévi-Strauss, en una ocasió, va deixar escrit quan ho serà. “La caiguda del comunisme serà una fet insignificant en comparació amb la catàstrofe demogràfica”. Les persones tenen la tendència natural a preocupar-se només del seu propi envelliment, d’aquesta incipient coroneta, d’aquest deteriorament general de la salut..., però igual que envelleixen les persones, envelleixen també les societats, i a Barcelona fa 33 anys que el creixement vegetatiu és negatiu.