El 'cheerleading' català demana pas

Una cosa és el ‘cheerleading’ d’animació i una altra el ‘cheerleading’ de competició. La distinció és fonamental: els equips que han mesurat forces aquest dissabte en la primera edició de la versió barcelonina del Future Cheer no es dediquen habitualment a animar a un quintet de bàsquet des de la vora de la pista i a fer el seu espectacle en els temps morts. Existeixen per competir i només per competir, i ja que Espanya no és precisament una meca del ‘cheerleading’, i que les competències escassegen, a una cita com la que ha tingut lloc en un dels pavellons de la Fira de Barcelonabàsicament tots hi volen assistir.

L’aterratge de Future Cheer a Barcelona no és un producte de l’atzar. L’empresa, una espècie de gegant del món del ‘cheerleading’ europeu, organitzadora de campionats al Regne Unit durant tot l’any, ha apadrinat, per dir-ho així, l’aparició del ‘cheerleading’ català. ¿Existeix el ‘cheerleading’ català? Existeix. És jove, no el conformen massa equips i es bat contra la falta de recursos –i segurament certa incomprensió–, però és de lluny el més desenvolupat que hi ha a Espanya. La Federació Catalana de Ball Esportiu (FCBE) va incloure el ‘cheerleading’ en la llista de disciplines federades el 2012, i com partien de zero, van trucar a les portes de Future Cheer. Des d’aleshores, el fenomen no ha parat de créixer.

Cues i lluentons

El paisatge que ofereix un esdeveniment d’aquesta naturalesa amb prou feines estableix contrastos amb el tòpic. Pel pavelló número 8 de la Fira desfilen nenes i jovenetes en uniformes que recorden certa psicodèlia, i, sobretot, amb unes cues empinades que apunten a la majestat. En el lloc exacte on comencen a precipitar-se cap al buit s’allotja el detall estètic omnipresent: els llaços. Els llaços són part de l’uniforme. Llaços enormes, amb lluentons, acolorits i vistosos. “Des que hi ha ‘cheerleading’ hi ha llaços”, explica algú. A la improvisada botiga de ‘marxandatge’ els venen en diferents models. Al cap i a la fi els cabells són importants: les fuetades de cua a l’aire poden formar part de la coreografia.

Però per descomptat no és el més important. L’estètica és estètica. El fons d’aquest assumpte i el que mesura les forces entre equips té a veure amb allò que són capaces de fer durant els dos minuts i mig de què disposen sobre la lona. Amanda Fairhall, la presidenta del jurat, enumera alguns dels criteris que determinen com es puntua: “L’habilitat gimnàstica, els salts, els vols, la coreografia...” La trajectòria de la jutge és paradigmàtica del que pot fer amb una vida un país on el ‘cheerleading’ està assentat. “Tinc 36 anys i en porto 26 en aquest món –diu–.  He estat atleta, ‘cheerleader’, entrenadora, jutge i organitzadora d’esdeveniments”. Pot ser que el temps acabi engendrant una criatura així a Espanya.

A la cita d’aquest dissabte hi han acudit una quinzena de clubs, la majoria catalans, entre ells pesos pesants com el Club de Cheerleading Thunders Barcelona, BCN Cheer, Golden All Stars i Sharks Hospitalet. Ha vingut un club d’Alcobendas, Cheerxport Alcobendas, i hi ha una considerable representació internacional que encapçalen quatre clubs del Regne Unit i que inclou formacions de Suïssa, Holanda, Noruega i Bèlgica. “No està malament per ser la primera vegada”, diu Tessa Crow, portaveu de l’esdeveniment, abans de subratllar que està prevista una segona cita d’aquí a un any. Després de París, on Future Cheer organitza una competició anual, Barcelona és la segona etapa de la seva expansió internacional. Caldrà fer lloc per al turisme de ‘cheerleaders’.

Poques competicions

Notícies relacionades

Miquel Alonso: «Comencem de zero, no hi havia entrenadors, no hi havia res»

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

Sent una petita fita en la breu història del ‘cheerleading’ de competició català, el Future Cheer Barcelona no satisfà ni de lluny la necessitat de competir d’uns equips fets per competir. “Per a nosaltres és la tercera competició aquest any, és molt poc”, diuen Aina Mondragón i Israel Lamota, entrenadors de Sharks Hospitalet. Nascut a l’Equador, Lamota és el primer –cronològicament parlant– ‘cheerleader’ d’Espanya, la qual cosa és tan informatiu com el fet de veure que pel pavelló es passegen més homes en uniforme de ‘cheerleading’ dels que un observador desprevingut esperaria veure. Tot i que en clara minoria, això sí. “No som als EUA o el Regne Unit –segueixen els entrenadors–, on si volguessis podries participar en una competició cada cap de setmana”.

Pía Vergara és una dona de 29 anys nascuda a Xile. Als 14 anys va començar a fer ‘cheerleading’ a Huracà All Stars. Després va passar al Golden All Stars. Després, al mudar-se a Barcelona, va establir una franquícia del club en societat amb Jordi Montoro. “És cert que hi ha poques competicions, el que fem gairebé tots és buscar a l’àmbit internacional. Aquest any per exemple ja vam ser a Alemanya”. A la pregunta de què li ha aportat durant 15 anys aquesta pràctica, Vergara respon: “Disciplina, esperit d’equip, confiança, vincles d’amistat. I és un esport molt complet, treballes tot el cos”. ¿És un esport? “I tant", assenteixen els dos.