Quedar-se gelat

La societat del benestar és menjar gelats tot l’any. Abans les classes populars esperaven que arribessin aquests dies, l’inici de l’estiu, per comprar-se el primer polo a la tarda, ja que a un pobre el gelat abans de menjar li fa tallar la digestió. No era el mateix el gelat dels pares que el polo dels nens. Un pare no podia posar-se a xuclar a una cosa de colors després d’una setmana laboral de 60 hores. Van ser els socialistes del principi que van aprovar la jornada laboral de 40 hores setmanals l’any 82. ¿Quantes hores al dia es treballa avui? ¿En quines condicions? La democràcia ha avançat únicament en matèria de polos. No en va, la transició va ser passar del Polo de Franco al Magnum Coco.

Els pares, que per això venien de passar penúries, sabien donar-li al gelat la importància que totes les coses extraordinàries mereixien. El menjar més saborós es menja amb les mans perquè el que no es toca no existeix, per menjar cal obrir la boca amb gana..., i aquestes condicions les complia abans que res el tall de gelat. S’agafava igual, tenia una cosa aliena i comestible per dalt i per baix, era el més semblant a l’entrepà de l’obra. La barra de gelat podia tallar-se en rodanxes, era el xoriço del poble amb sabor a tómbola i a cavallets.

Als cavallets també els ha succeït el mateix que als gelats, se’ls troba la gent a tot arreu en qualsevol època de l’any sense necessitat que sigui revetlla. Ens hem quedat sense context. Ho diuen sempre els famosos i els polítics quan els agafen en fals amb un ‘tuit’: és que l’han tret de context. Ens hem carregat la realitat, això és el context, per veure’ns tot sol amb tot això que ja no sabem ni com no anomenar-ho.

Les paraules, anomenar a les coses pel seu nom, això va ser el primer que se li va arrabassar a la cultura popular i així és com van quedar convertits en analfabetes milions de persones que sabien perfectament el que deien, el que nomenaven, perquè recorrien llegües, mesuraven amb mesurons, pesaven per quintars i faneques, perquè veien un arbre o una planta o unes eines de conreu o unes albardes o unes sàrries, i en sabien els noms. Ha estat la violenta falta de context, l’enfonsament d’aquest, el que va convertir en incultes les classes populars. A la cultura de masses, els gelats aportaven cada estiu el seu propi argot i l’any següent l’actualitzaven. Clar, vivim en un món de paraules fungibles, que es consumeixen amb la seva utilització.

¿Qui ha tornat a dir descodificador? Les restes d’aquest vocabulari caminen fossilitzats en el que s’ha dit la memòria sentimental. Tanca els ulls i continua llegint, veuràs que ara posa ‘dràcula’, ‘esquimal’, ‘calippo’, ‘colajet’, ‘fantasmiko’, ‘frigodedo’, ‘frigopié’, ‘flaggolosina’... Aquesta última, ¿algú recorda el difícil que resultava obrir-la? L’única forma era a mossegades. Crec que recordo més el dur del plàstic que el fred d’aquell gel amb colorant. Només en un país que lluitava per sortir del’autarquia  podia tenir tant èxit la idea de vendre polos en bossetes perquè se’ls congelés cadascú a casa seva. Però era senyal que la gent tenia frigorífic.

Cucurutxos i talls

Les ‘flaggolosinas’ van ser les nostres primeres flors del mal, ja que en elles hi havia tot Baudelaire concentrat. El seu principi era la sinestèsia: el que s’anunciava com sabors no eren més que colors. Pura correspondència en un bosc de símbols. Els cucurutxos eren per a nens com els talls eren per a majors. Es renunciava a ser nen abandonant el cucurutxo, una cosa semblant li va passar a la generació de Garci amb el cinema de l’Oest. Els primers cucurutxos els vaig veure sortir de la nevera d’un quiosc, empaquetaments de fàbrica.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els cucurutxos de la casa Avidesa es deien ‘apolos’ i els de la Frigo, ‘frigolines’ (ai, el ‘frigolín rumbero’), i també s’han dit ‘cornetes’. Món de xurreries, vaig tardar molt a veure una gelateria, on era el dependent que servia al gust les boles de gelat amb les tenalles. Abans, això va ser al zoo, havia vist passar de ‘rasqui’ un objecte gelat no identificat, n’eren tres i tenien la forma dels caps dels nebots de l’ànec Donald. A mi em va semblar lògic que, si tenien caps d’animals, es venguessin en aquell lloc. Però és que llavors tots els animals eren màgicament vius en la manera en què ho estan en els dibuixos animats. No és que els humans ens haguéssim de reconèixer com a animals, al contrari: els animals, tots els animals del món, tal com els va crear Déu en aquell disc del tren lent de Bob Dylan, eren humans.

Vam convertir la fam en gana i en vam ser un fotimer, no havia nascut mai tanta gent alhora, vam constituir una legió voraç de marabuntes disposades a consumir futbol, hipoteques, ‘Diazepan’, vacances, gelats... Per això, dels polos ens menjàvem fins al pal, el teníem a la boca fins a desfer-lo. Amb els de la Camy no tant, perquè eren de plàstic, de diversos colors, com peces d’un meccano, i també es feien estructures amb ells. Un altre dia escriuré del que ens va deixar la sang gelada.