El CCCB s'endinsa en l'esotèric de les arts

Cada vegada hi ha més exposicions de les quals un surt sense haver entès quina relació tenien unes obres amb les altres i sense saber si el comissari és partidari de l’eclecticisme, de la incoherència o de la difícil tècnica de lligar mosques per la cua. Afortunadament, ‘La luz negra’, comissariada per Enrique Juncosa per al CCCB, no és una d’aquestes exposicions. Aquí hi ha un criteri clar i unes regles d’ordre intern a l’hora d’analitzar la influència de l’esoterisme en l’art contemporani (principalment a la pintura, però també a l’escultura –inclosos artefactes com la ‘Dreamachine’, de Brion Gysin, una espècie de llum amb una llarga pantalla que fa voltes sense parar, produint en qui l’observa fixament, ja que no una experiència mística, sí un lleu mareig–, la il·lustració –fantàstiques les de Cameron Parsons–, la música o el cinema).

Per la seva influència general sobre gairebé tot l’exposat, destaquen a ‘La luz negra’ uns quants noms: George Gurdjief, inventor de la teosofia juntament amb la seva fidel Madame Blavatsky –de la qual hi ha una escultura molt realista a la mostra, de Goshka Macuga, en què se la veu vestida de negre, ajaguda sobre dues cadires i, probablement, morta–, el seu avantatjat alumne Rudolf Steiner, que va substituir Déu per l’home per crear l’antroposofia –les reproduccions de les pissarres de les seves conferències són bellíssimes, encara que no s’entén res ni falta que fa– i Aleister Crowley, reputat satanista que s'anomenava a si mateix La Bèstia i va aconseguir que la premsa britànica el definís com l’home més malvat del món.

Sobre Gurdjieff i la seva colla vaig llegir fa anys un llibre formidable, ‘El mandril de Madame Blavatsky’, ja descatalogat; i l’escàs respecte que li tenia a Crowley el vaig perdre després de llegir la biografia que li va dedicar Roger Hutchinson, ‘Aleister Crowley. The beast demystified’ en la qual apareixia com un tarambana que es feia l’amic de Beelzebub, encara que era totalment inofensiu i una mica ridícul. Al seu llit de mort, la seva penúltima frase va ser “Estic perplex”, i l’última, “De vegades m’odio a mi mateix”. Perquè es facin una idea de com li funcionava el cap, aquí va una anècdota que em va explicar Ignacio Vidal Folch: Crowley admirava Fernando Pessoa, amb qui es cartejava fins que va decidir anar-lo a veure a Lisboa. En la part final de la travessia, una tempesta tremebunda va estar a punt d’enfonsar el vaixell. Tot just trepitjar el port de Lisboa, Crowley es va dirigir a Pessoa, que havia anat a esperar-lo, i li va etzibar: “Però, home, Fernando, ¿com se t’ocorre enviar-me aquesta tempesta que una mica més i ens envia a tots al fons del mar?”.

Un estil entre satànic i matusser

Els dibuixos de Crowley que hi ha a ‘La luz negra’ mostren clarament que no ho va anomenar Llucifer per aquest camí. Els contemples per ser de qui són –com els horrorosos quadres de Bob Dylan–, però aquest estil entre satànic i matusser és un horror. Molt millor plantar-se davant de les aquarel·les d’Henri Michaux o les peces de Jordan Belson i Harry Smith (els quadres de William Burroughs tampoc se sap per on agafar-los).

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

L’apartat cinematogràfic es redueix a Kenneth Anger, que va homenatjar Crowley en el seu ‘Llucifer rising’, encara que gairebé tothom el coneix pel seu llibre de xafardejos ’Hollywood Babylon’, i Derek Jarman. Musicalment, hi ha una presència ubiqua de Genesis P. Orridge –l’home que va intentar assolir la unitat definitiva amb la seva dona a base d’alteracions quirúrgiques per ser iguals un i altra, llàstima que la pobra Lady Jaye, com es feia anomenar, la dinyés pel camí!– i del saxofonista Sun Ra, l’home que va introduir l’esoterisme en el ‘black power’ de la dècada prodigiosa, però ni una referència a The Incredible String Band ni a tot el folk psicodèlic britànic de finals dels 60 i principis dels 70.

En fi, no es pot tenir tot, però al fer una aturada al lavabo abans d’anar-me’n vaig disfrutar d’una estranya propina: del servei de senyores sortia una cançó preciosa, en un idioma desconegut, que tant podia ser d’origen angèlic com satànic. La cantant, que va callar al creuar-se amb mi, era una noia preciosa amb sandàlies i un vestit negre.