Anar al contingut

BARCELONEJANT

Lluís Lleó, Trump i l'art públic

Una megainstal·lació cedida pel pintor que llueix a l'entrada dels jardins del Palau Reial va estar abans a Nova York, frente a la Trump Tower, i lo seu va costar col·locar-la

Natàlia Farré

Lluís Lleó, Trump i l'art públic

RICARD FADRIQUE

Ahi va ser dia d’escultura pública a Barcelona. La Diagonal va acollir una megainstal·lació de Lluís Lleó. També va ser dia d’aniversari. Trist. Es complia un any de la mort de Xavier Corberó. I escultura pública i Corberó van units a la ciutat. L’artista no solament té obra als carrers, sinó que va ser un dels promotors de l’arribada de la modernitat en les tres dimensions a la Barcelona preolímpica. Ja ho saben, la peça Mistos, de Claes Oldenburg, i la Cara de Barcelona, de Roy Lichtenstein. Coses del destí. 

Però hi va haver més atzar. Lleó considerava Corberó com un pare, així que a la col·locació de la peça hi va assistir també Midu Rica, la seva viuda. Més coincidències: Lleó va aprendre a anar en bicicleta i va navegar amb barquets de piles on ara llueixen les seves sis escultures que ell considera pintures, que no és cap altre lloc que la gran zona verda que hi ha a l’entrada dels jardins de Pedralbes, els que envolten el Palau Reial. Així, la plaça debuta en temes d’art públic.

Art públic, sí. Perquè la instal·lació és l’avançada del que l’ajuntament vol i espera del tema a la ciutat. La cessió de l’artista i del Banc Sabadell (meitat i meitat) juntament amb la donació per part de la Fundació Vila Casas dels Guardians de Xavier Mascaró, col·locats al gener al Poblenou, han obert l’espoleta de la reflexió sobre el tema al consistori. «La qüestió de l’art públic fins ara  era més una cosa reactiva que proactiva. Ens arribaven propostes i les acceptàvem o no. Ara estem estudiant com des de l’ajuntament hauríem de tornar a liderar la qüestió». Paraula de Marc Aureli Santos, director d’Arquitectura Urbana i Patrimoni. I referència en l’època daurada, la preolímpica. Així que hi ha hagut radiografia. L’ha fet la historiadora Teresa Grandas. Se sap d’on venim i ara hem d’esbrinar cap on anem. Per a això hi ha un altre estudi en marxa. I una cosa clara: «No tot s’hi val».

D’entrada, l’anàlisi haurà d’abordar dos temes importants. El memorial dels atemptats del 17 agost i el buit deixat per la retirada de l’escultura d’Antonio López. El memorial és clar on anirà: al Pla de l’Os. Però està per veure com s’incorpora en l’espai i com ha de ser. És diferent el cas de la plaça dedicada a l’indià esclavista: «Hem de reflexionar sobre a qui dediquem els monuments i amb quin sentit ho fem». De moment, la peanya que ha sobreviscut anirà fora. La resta és encaixar art i espai públic. Però mentre el procés intel·lectual va tirant milles, hi ha una altra instal·lació prevista: el bust homenatge al doctor Moisès Broggi als jardins de Sempronio. Amb firma de Marta Solsona.

Rosa per vermell

Però el que toca ara és disfrutar de la peça Morpho’s nest in a candium house, que abans que a Barcelona va lluir a Nova York i va incomodar Donald Trump. Per passos. Lleó va guanyar un concurs anual d’escultura per instal·lar-la a Park Avenue. I allà van estar les sis peces de març a setembre del 2017. Davant de l’edifici Seagram. Una metàfora. Vegem-ho. A Lleó sempre l’han fascinat els frescos romànics del MNAC i la proximitat i convivència amb el pavelló de Mies Van der Rohe. I el que va fer és col·locar a Nova York els seus frescos (les pedres estan pintades) al costat de Mies van der Rohe (seu és el Seagram). 

Això d’incomodar Trump va ser un camí bidireccional. La possible presència del president dels EUA a la Trump Tower, situada davant de l’obra, va alentir i va complicar la instal·lació. Però Lleó va ser entremaliat i va canviar el vermell del revers d’algunes de les pintures (l’anvers és blau) pel rosa. I en una de les pedres va quedar la forma del triangle d’Act Up, el grup activista en defensa dels drets dels afectats per la sida. I allà anaven molts a fotografiar-se. Una petita entremaliadura, que potser va molestar Trump però que no va desmillorar gens el bosc de pedres pintades el creador de les quals espera que la gent utilitzi per «amagar-se, fer la migdiada, llegir un llibre o jugar a pilota».