Maleït siga, m'ha tocat Aramburu

Hi ha un paper no del tot grat que Sant Jordi reserva a alguns escriptors i  que és el d’estar asseguts al costat d’un col·lega que firma i firma sense parar. Al supervendes juxtaposat li neix pràcticament a la falda una fila de lectors que fa la volta a l’illa; mentrestant, l’escriptor en qüestió mira melancòlic el seu espai buit, visitat esporàdicament per algun lleial devot, les majoria de les vegades envaït per les hordes del veí. No té  res a veure amb la qualitat literària. En general, poca cosa té a veure Sant Jordi amb la qualitat literària. Però sí que té a veure amb el fet de firmar llibres, i és per això que aprendre a mirar a l’infinit amb estil és  una condició sine qua non si es té la sort de caure al costat, per exemple, de Fernando Aramburu.

A l’agenda matutina de l’escriptor basc hi havia firmar a les onze a la Casa del Llibre, a les dotze a La Central i una hora més tard a l’Abacus. A tot arreu es va trobar amb una llarga i entusiasta fila de lectors, la gran majoria amb el seu Patria (Tusquets) sota el braç, uns quants amb el seu últim treball, Autoretrato sin mi. Però el tema no era Aramburu. El tema era l’escriptor del costat. Algú que, potser, al mirar la llista de companys de caseta es va posar les mans al cap al veure que el que Sant Jordi li oferiria era un supervendes al costat, ¡un firmador compulsiu! Sempre en les cròniques de Sant Jordi ha aparegut aquest personatge, l’enfosquit, i sempre d’esquitllada, com si fos una simple anècdota. I resulta que no, que és una categoria de la festa. Així que, estar al costat d'Aramburu quan Aramburu firma i firma sense parar, ¿és bo o és dolent?

Una mica de rebot

«¡És aterridor!», va dir Begoña Oro, autora i traductora de literatura infantil que presentava la col·lecció Misterios a domicilio (Editorial Molino). Era el seu primer Sant Jordi. «Però també et posa al teu lloc. I a més, siguem sincers: sempre és millor que estar assegut al costat d’un altre loser». El sentit de l’humor ens salvarà, va dir algú. Oro era a la paradeta d’Abacus no exactament al costat d’Aramburu, sinó dos o tres escriptors més enllà. Qui estava al costat, realment al costat, era Andrés Barba, l’autor de República Luminosa (Anagrama), l’últim guanyador del premi Herralde de Novel·la, que ho veia així: «Doncs mira, jo crec que és molt millor estar assegut al costat d’un supervendes literari que al costat d’una actriu que s’ha fet famosa amb un llibre sobre com baixar 34 quilos en 10 dies. Almenys de rebot et toca alguna cosa». Com que la situació remet a altres, Barba va recordar la Fira del Llibre de Madrid on va presentar el seu primer llibre i li va tocar seure al costat de Mingote, el dibuixant. «Va ser vergonyós. Al final es van acostar dues senyores i em van dir: ‘Et comprarem un llibre perquè ens fas molta pena’».

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

És difícil decidir què és més incòmode, si no firmar en soledat o no firmar al costat d’un escriptor que firma. Els que no firmen sols són una altra espècie del Sant Jordi, també experts a mirar a l’infinit, però orfes del contrast. És la gran diferència. Entre el no-res i el molt, entre interactuar i no interactuar, entre fer servir els dits per tamborinejar sobre la taula i dedicar-los a subjectar la ploma. «¿Si és bo o dolent? Bé, no ho sé. Diguem que la mateixa situació d’estar asseguda en una taula firmant ja és còmica en si mateixa», deia Belén Gopegui, autora de Quédate este día y esta noche conmigo (Literatura Random House). A la caseta de La Central l’havien assegut a dos o tres escriptors d’Aramburu, que seguia i seguia firmant. Ella, a un altre ritme. «Una ja té el seu mapa de lectors». Que no componen, donava a entendre, els que compren un llibre a l’any, per Sant Jordi.

Allà, a La Central, qui estava al costat, realment al costat d’Aramburu era l’exconseller de Cultura Santi Vila. A la seva fila li passava el mateix que a totes les files al costat d’Aramburu: que era una fila petita i trista, encongida. Però el sentit de l’humor ens salvarà. «Bé, jo n’estic encantat, perquè a Aramburu l’admiro molt i ja sé que m’emportaré un exemplar firmat del seu llibre», deia. Però després admetia: «En realitat, és l’únic bo que té». I després rematava: «Que hi hagi tanta gent en aquella fila és un indicador que la gent té criteri i aprecia la bona literatura». Després tamborinejava amb els dits, xerrava amb algú o mirava a l’infinit.