A l'ombra de la 'movida'

Passen els dies tan de pressa que fins i tot el mateix exercici de la nostàlgia surt de fàbrica amarat d’enyorança. El que es pretén dir és que la festa per excel·lència dels anys 80 acaba de complir 10 anys; o sigui, que ja ha passat una dècada des que va començar a celebrar-se la dècada més canalla de Barcelona. La Festa dels Vuitanta es convoca el primer dijous de cada mes a la sala Luz de Gas (Muntaner, 246), organitzada pels germans Alfred i David Picó, professor de Comunicació el primer, guionista el segon i el que punxa els discos. Tots dos són també coautors del llibre Bojos per la música del 80! (Columna, 2017).

L’esdeveniment va començar com una simple reunió d’amics amb ganes de ballar, però els Picó li van insuflar tant entusiasme i dedicació que el sarau es va desbordar i ja arrossega multituds convertit en una mena de fenomen social. El freqüenten grups de Granollers, de Cardedeu, de Sitges i Vilafranca, de Torroella de Montgrí… I fins i tot els pescadors de Llançà no surten a pescar el dia dels fets i baixen a Barcelona a donar-ho tot fins a les tantes del matí. ¿Qui no se’n recorda d’aquells grups? Spandau Ballet, Duran Duran, Depeche Mode, Alphaville, The Communards, «oh, baby, please, do’t you leave me this way». I aquella manera boja de ballar.

Músic i gran melòman (¿que potser es pot ser músic sense ser melòman?), David ja té molt controlades les peces que desperten passions entre la concurrència, l’arrenquen dels sofàs i la impel·leixen cap al centre de la pista entre sospirs i ais. Cançons com Sweet dreams (are made of this), Gimme hope, Joanna, Walking on sunshine o el Born to be alive, que en realitat es va editar el 1979, un any abans de la dècada prodigiosa.

Poc importa, i ho expliquen molt bé els germans Picó, perquè els trepidants anys 80 havien arrencat en realitat el 1977 amb la ruptura que va implicar el moviment punk i el missatge que enarborava: pot ser que siguis una merda, una tremenda merda, però això no impedeix que facis coses; no necessites ser un virtuós. Sid Vicious no tenia ni la més mínima idea de tocar la guitarra.

El punk-rock va rebentar en un big bang de tendències, el new wave, els new romantics, el metal, el funk, l’ska, el glam, la nova psicodèlia… I les muscleres, i les sabates de punta, i la purpurina a les parpelles, i la gomina, i els pentinats cardats a base de laca que devien donar les primeres urpades a la capa d’ozó. De pressa, de pressa, que el món s’acaba, semblava dir-se aquí una generació desembarassada per primera vegada de la grisor franquista. En l’aspecte social, havia arribat el moment dels nois de barri amb aspiracions, la suposada hora dels saltataulells. Després va passar el que va passar: les drogues, els excessos, la desil·lusió. Això ho deixem per a un altre dia, que aquestes pretenen ser línies de celebració.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Xerra que  xerra amb els Picó, gairebé perdem el fil recordant amb un pessic de nostàlgia aquella Barcelona vuitantera tan divertida. Ja havia començat a manar Jordi Pujol, però encara no es notava gaire, i encara que Madrid presumia de la seva movida i de la seva sala de festes Rock-ola, aquí anàvem fent a la callada la nostra: Zeleste, Distrito Distinto, la disco Metro del carrer de Llull i el temple de Studio 54 amb la seva pluja de confeti. I el Quartier, a l’upper Diagonal. Ah, quins temps. A sobre, aquí teníem Loquillo i El Último de la Fila, «querida Milagros,

Idealitzats o no aquells anys, la qüestió és que la Festa dels Vuitanta arrasa, i els organitzadors ja estan muntant la pròxima edició per al dijous dia 3 de maig. Convé estar alerta perquè ben aviat es difondrà per les xarxes la contrasenya que permet entrar a la festa per la patilla: només fa falta cantar-li al segurata de la porta la cançó convinguda, una cançó de les de llavors, «Rufino.