Amb els toros al balcó

Per Barcelona s’hi ha de passejar amb la vista alçada, amb la mirada posada en les seves gàrgoles. Animals fantàstics, o no, però sempre d’aspecte grotesc. I bèsties amb llegenda: les de la catedral, per exemple, se suposen bruixes petrificades, una de les quals, mutada a elefant, enfonsarà el món, encara que per fer-ho primer haurà de perdre la trompa. Però que ningú es deixi dominar pel pànic. Malgrat la pesant càrrega de tenir el futur de la humanitat sobre el seu nas, no és més que un desaigüe, com la resta de gàrgoles. Aixecar la vista, permet, a més, apreciar els coloristes mosaics, els elaborats esgrafiats i els fins arabescos forjats. Modernisme i noucentisme, a les façanes. Fins i tot barroc. Allà hi ha els enormes atlants i les cariàtides que guaiten el passejant des de la Casa dels Velers. Però no només això, mirar atentament cap amunt serveix, també, per veure toros, o més ben dit, escenes de tauromàquia. 

    

I és que Barcelona que és plaça antitaurina però que en altres temps va ser d’allò més taurina –tres places ho testifiquen: el desaparegut Torín, la primera a aixecar-se el 1834; les Arenas, reconvertida ara en centre comercial, i la Monumental, on ja no es lídia però es manté un museu dedicat al tema– té la Casa dels Braus. Paradoxa. No hi ha corrides a la ciutat, però la ciutat alberga el que possiblement és el més taurí de tots els edificis habitats haguts i per haver. O «L’edifici més taurí de vivendes del món», com el definia Francesc Català-Roca. Costa apreciar-ho, perquè per veure-ho, com ja s’ha dit, cal aixecar la vista a la Gran Via. ¿On? Davant de la Monumental, per descomptat. 

    

A aquesta plaça de toros i a la passió d’un arquitecte per les corrides li deu la decoració la citada casa. Antoni de Moragas va dissenyar l’edifici, juntament amb Francesc de Riba Salas, i per fer conviure l’obra amb l’espectador, o sigui, amb el ciutadà, va decidir atraure l’atenció del que mira. Del que observa cap amunt, perquè cal alçar la mirada per poder veure al sostre de cadascun dels múltiples balcons de l’immoble imatges d’escenes taurines.

    

Totes firmades per Català-Roca. Ni més ni menys. El fotògraf no era aficionat als toros, però De Moragas i Albert Puig Palau, fundador de la Revista, on col·laborava l’artista, sí que ho eren. I Català-Roca s’hi va convertir. Almenys estèticament. Li agradava el moviment i la plasticitat de la lídia. Va captar molts moments de la lluita entre el torero i el toro. Amb virtuosisme reconegut. Picasso, que a aficionat on el guanyava ningú, col·leccionava i admirava les seves instantànies de l’alber. A De Moragas li devia passar una cosa igual, així que va demanar al fotògraf imatges taurines per decorar la finca. Català-Roca va acceptar de bon grat. Corria l’any 1960. 

    

Per al primer dels tres blocs de l’edifici va escollir un popurri d’escenes taurines; per al segon el tema escollit va ser el toreig amb capa (ja saben, veròniques i altres moviments), i per al tercer, un resum dels terços de la lídia, des del passeig inicial fins a l’arrossegament final, sorts de vares, banderilles i estoc inclosos. L’entrada a la plaça es pot veure al primer pis, però del toro camí de l’escorxador no n’hi ha ni rastre. Una galeria l’amaga, no és l’únic moment invisible, perquè hi ha més balcons tapats. També n’hi ha, en mal estat: humitats i esvorancs, a més dels que senzillament no tenen ja les imatges en qüestió.   

Motius barrocs

Una cosa semblant passa o ha passat amb les porteries. Al vestíbul del primer dels tres blocs de l’edifici, on abans lluïen toros d’Altamira, ara hi ha marbre. Les fotografies van desaparèixer fa anys, però es manté una escultura, amb el toro com a tema, de Josep Maria Subirachs: una pell de toro amb la nomenclatura que donen els adobers a les diferents parts (anca, coll, punta, crupó...) gravada. El segon vestíbul ha gaudit de més sort, les parets mantenen les ampliacions dels detalls barrocs de la jaqueta curta dels picadors. 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

    

Arreglar els desperfectes seria el que tocaria, ja que l’edifici gaudeix de certa protecció municipal. I a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya guarden els originals. La majoria, imatges obtingudes a la mateixa Monumental.