La casa més estreta de Barcelona

Al carrer de Sepúlveda hi ha una finca que bé podria ser la més estreta de Barcelona. Té poc més d’un metre i mig d’ample i tres pisos d’altura. La porta és una persiana metàl·lica que suma anys, dècades, sense obrir-se. Ho diuen els veïns, que tampoc és que li hagin prestat gaire atenció. Molts no havien caigut que fos tan escanyolida, perquè solen caminar a la seva, amb el mòbil o per inèrcia. Se separen uns metres, l’observen de costat a costat i de dalt a baix. «Doncs sí que és petita, sí…».

    

Just al costat hi ha una botiga de reparació i venda d’ordinadors, de nom Traxtore. Al seu interior, una noia molt amable explica que la seva mare va obrir el negoci fa més de 18 anys. Ella sembla portar ara les regnes. Li han explicat que això era abans un taller de canvi d’oli de cotxes, i que, al 153 bis, la casa en miniatura, es guardaven pneumàtics. «Estem aquí des de fa molt de temps i l’únic que veiem és llum a les finestres, però mai ha sortit ningú. Mai». 

La connexió

Va ser Jordi Ramoneda, guionista de ràdio, qui va advertir a Twitter de la presència d’aquest immoble diminut. A partir d’aquí, es feia obligat visitar el lloc i indagar una mica més en aquest trosset de façana del barri de Sant Antoni. Abans del passeig, Google Earth va permetre endevinar que la finca té alguna cosa a veure amb el que s’amaga a l’interior de l’illa. I així és. Després de xerrar amb la noia de la botiga i amb diversos residents que poc poden aportar, és moment de caminar fins a la perpendicular, fins al carrer de Casanova. En concret, fins al número 23. Aquí hi ha l’entrada d’un aparcament dels de tota la vida, dels que, com van perpetrar molts barcelonins amb els patis interiors dels seus baixos, van fer saltar pels aires el somni de Cerdà de convertir aquests espais en zones verdes que vinguessin a compensar tant asfalt i tant ciment de cara al carrer.

    

El personal del pàrquing és una delícia; servicial i atent. La direcció, no obstant, al·lega molta feina i prefereix no aportar cap informació a aquesta innocent crònica. Els treballadors expliquen que el local, de sostres alts i pintat fa un parell d’anys, tindrà «una mica més de 100 places». També disposa d’una gasolinera que només dispensa gasolina. Deu ser de les més peculiars de la ciutat, amb només dos assortidors. No ven ni pa, ni diaris, ni regalèssies, ni entrepans, ni serveix cafès, ni té promocions, ni neveres, ni ofereix fusta per a llars de foc ni gel. Només gasolina. En una gasolinera.

S’hi pot estar

Una placa informa que aquest aparcament és aquí des de mitjans dels anys 40. Està ben conservat, és lluminós i encara manté una figura professional en extinció: aquell home totpoderós que amb el braç t’indica que el segueixis fins que torça el colze per indicar-te la plaça on has de col·locar el cotxe. Tu no entens per què aquella i no una altra, però en el seu cap té dibuixat el tetris perfecte que li permetrà emmagatzemar el màxim de vehicles possible. I no és fàcil. Una vegada aparcat, et demana les claus, que sempre cedeixes amb relativa confiança. I passi-ho bé.

    

És dijous i cap a la una del migdia no està ple ni de bon tros. «Abans hi havia més clientela, quan a Sepúlveda hi havia moltes empreses d’aquelles d’informàtica». Accepten cotxes a pupil·latge o per hores. Només cal una estona per adonar-se que molts turistes l’usen per deixar el cotxe i seguir a peu. Tenen Ciutat Vella a tocar. Quan obri el mercat de Sant Antoni això potser traurà fum, com els veïns del barri quan els seus lloguers es vagin disparant gràcies i per culpa de la nova atracció tu­rís­tica.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

    

Però tornem a la caseta. Al fons de l’aparcament, a l’esquerra, es distingeix una escala metàl·lica. La porta que es veu a dalt és la que dona accés a la petita finca de Sepúlveda. I té trampa, perquè resulta que va de més a menys, és a dir, que comença amb una amplada d’uns tres metres fins a acabar a la raquítica façana que dona per a la persiana i poc més. Un dels treballadors diu haver estat a dins. «Són les oficines de l’aparcament, i sí, és una mica estret, però s’està bé. Encara que és veritat que al final sembla que les parets estan més juntes». Misteri ­resolt.