El museu congelat

Pel que sembla és habitual que la gent a l’arribar al Museu de Cera pregunti si hi ha un Messi o, directament on és Messi, donant per descomptat que un museu com aquest a la ciutat de Barcelona al segle XXI forçosament ha de tenir el 10 argentí immortalitzat en cera. Però se’ls ha de dir que no, que no hi ha Messi: que hi ha un Shakespeare, que hi ha un Manolete, que hi ha un Chewbacca; però Messi no hi és. L’última figura que el museu de la Rambla que no està exactament a la Rambla va incorporar a la seva col·lecció va ser un Livingstone, i d’això ja fa 12 anys. Política d’empresa.

El Museu de Cera de Barcelona no té cap interès a ser la versió local del Madame Tussauds, que incorpora figures a la seva col·lecció a l’endimoniat ritme de l’actualitat, ni té intenció d’omplir les seves estances de personatges pop que d’aquí uns anys no seran recordats per ningú. La seva aposta transcorre per altres camins.

El Museu de Cera és l’únic museu totalment privat de Barcelona; no rep ni un euro de subvenció pública. El seu fundador, Enrique Alarcón, arquitecte i escenògraf, va adquirir el 1973 el palauet neoclàssic del segle XIX que havia sigut seu de la Banca de Barcelona i va posar en marxa el museu considerant que el lloc resultava idòniament misteriós per a una col·lecció d’aquestes característiques. Aquesta condició seva, la d’escenògraf, marcaria i segueix marcant el destí del lloc. «Enrique Alarcón García, fill d’Enrique Alarcón, va treballar sempre molt de prop amb el pare i n’ha heretat la tendència a posar l’accent en l’escenografia», diu la directora del centre –des de fa 29 anys–, Carmina Vall. Aquesta és l’aposta, aquests són els camins: «Cadascú és fort en el que sap –explica Vall–. Si vens pensant que això és un Madame Tussauds, doncs no, això no és un Madame Tussauds».

Doblement congelat

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

Un museu de cera, qualsevol, representa la congelació del temps: atrapa una figura coneguda en un moment fisonòmic concret i així l’exhibeix fins a la fi dels temps (o del museu), mentre la figura, a fora, al carrer, envelleix, es deforma, s’arruga i mor. En certa manera, el Museu de Cera de Barcelona és el temps congelat multiplicat per dos: la congelació afecta les figures i la mateixa col·lecció, fet que crea un efecte que alguns troben apropiat i altres, no tant, o no especialment. Tornem-hi: és una aposta d’empresa. «És un museu molt singular –reconeix Vall–, o t’agrada molt o no t’agrada gens». En qualsevol cas, que no s’hagin modelat noves figures des d’aquell Livingstone no vol dir que el centre no hagi fet inversions, subratlla Vall. «El museu sí que ha augmentat el seu patrimoni durant aquests anys, però ho ha fet amb l’adquisició de nous espais i l’elaboració de nous decorats. Tenim una botiga nova, hem ampliat el Bosc de les Fades i hem posat en marxa un nou espai adjacent al Bosc, el Passatge del Temps».

El Bosc de les Fades és una peça clau, el bar adjacent poblat per «gnoms i criatures fantàstiques» i amb aspecte de bosc. La direcció reconeix que en els últims vuit o 10 anys les xifres de visites al museu han anat a la baixa –qui sap si perquè no hi és Messi, qui sap si perquè en general no hi ha figures noves–, mentre que les del Bosc han anat esperançadorament a l’alça, de manera que al final «tot ha quedat bastant compensat». El museu doblement congelat va patir un cop molt seriós amb l’atemptat terrorista de l’agost passat a la Rambla, igual que amb la situació política a Catalunya: de 200.000 visitants el 2016 va baixar a 160.000 el 2017. «Ho atribuïm a aquestes dues qüestions –diu Vall–. No, no és un moment fàcil, però ja vam tenir moments difícils el 1993 i el 2008 i vam aconseguir superar-los». Que vingui Messi i els doni un cop de mà. O sigui, que es deixi congelar.