Afaitada amb cine d'autor

Patrice Leconte, «un dels personatges més encantadors que hi ha en el cine», segons el parer de Jaume Figueras, ocupava butaca de perruqueria dissabte. A la Filmoteca. ¿Estrany? No. L’objectiu no era afaitar o tallar els cabells. Sinó recordar. ¿Què? L’agermanament entre Barcelona i Tòquio de 1990. ¿Perdó? La seva pel·lícula El marit de la perruquera va arrasar en aquestes dues ciutats. Va ser un fenomen inexplicable. Doncs a França i a altres places es va limitar a passar discretament per la cartellera. Punt. I malgrat que va obtenir set nominacions als premis César, se’n va anar de buit. Una cosa que el director i Jean Rochefort, el seu actor fetitxe i protagonista del film, van viure amb pesar. A cada anunci de guardó i la seva pèrdua posterior, tots dos es miraven murmurant: «Quin desastre».

   

 Una ignora què va passar a la capital japonesa amb la pel·lícula. Però sí que recorda, i si no, hi ha les hemeroteques per refrescar la memòria, el que va passar a Barcelona. Als sis mesos d’exhibició (cinc sessions per dia, Déu n’hi do), l’efemèride es va celebrar instal·lant una butaca, com la que dissabte ocupava Leconte, al vestíbul del desaparegut cine Alexis. Allà es van asseure «30 senyors», segons diu la premsa de l’època. Ho van intentar molts més però no hi va haver temps. 

Els que ho van aconseguir van ser premiats amb una afaitada i un tallat de cabells. De la mà de Mina. «Una artista de les estisores», afirma el mateix diari. Després, van disfrutar gratuïtament de la tendra història d’amor entre Rochefort i la voluptuosa Anna Galiena. L’acció va accentuar el boca orella que circulava per Barcelona i  que havia convertit una, en aparença, modesta pel·lícula en tot un fenomen sociològic digne d’estudi. La cinta va acabar mantenint-se 17 mesos en cartell i va ser un dels grans èxits del Cercle A.

   

 El nom no té res d’esotèric i sí molt de cinèfil. Va ser la  iniciativa liderada per Figueras, Antoni Kirchner i Pere-Ignasi Fages que va introduir a Catalunya el cine d’autor, en versió original i íntegra. Vaja, el cine d’art i assaig. Ara, la Filmoteca els rendeix homenatge amb una mostra: La quadratura del Cercle A. A l’exposició, El marit de la perruquera i la butaca en qüestió hi tenen un paper destacat. És per això que Leconte hi va anar de visita, es va asseure a la butaca de barber i es va deixar fotografiar. 

Hi va haver altres èxits del Cercle A, com To be or not to be d’Ernst Lubitsch i Repulsió de Roman Polanski. Aquesta última té en el seu haver comptar amb el primer orgasme femení aprovat per la censura britànica i inaugurar la programació del Cercle A

al cine Publi (una altra sala que ja no existeix), el juliol de 1967. I ho va fer aprofitant una ordre ministerial que donava permís per projectar pel·lícules estrangeres sense doblar per acontentar els turistes. Però no a qualsevol lloc: només en sales de no més de 500 localitats. Aleshores, els cines podien superar el miler de seients. Vegin si no: l’Urgell va arribar a tenir-ne 2.300, i el Bosque, 2000. Que no són pocs. 

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

Però el Cercle A va fer molt més: programar coherentment i publicitar intel·ligentment. La performance d’El marit de la perruquera va ser una de les moltes que van inventar. Situar una ambulància davant del local d’exhibició de Helga d’Erich F. Bender (la cinta mostrava una part natural que va provocar més d’una lipotímia) en va ser una altra. Encara que algunes no van agradar. Els globus vermells que van omplir el hall de l’Arcadia (un cine que també ha passat a millor vida) en  l’estrena de Joe Hill de Bo Widerberg van ser censurats. Massa vermells per a una època encara franquista. 

Publi, Arcadia, Atenes, Ars, Casablanca, Arkadin, Aquitania, Capsa, Alexis i Maldà (l’únic que sobreviu) eren els cines on oficiava el Cercle A. Encara que cada un mantenia la seva pròpia essència. Així, per exemple, a l’Arcadia manava el cine francès; a l’Atenes, el free cinema, i al Maldà el rei era Fassbinder. Van triomfar molt, tant que van morir d’èxit. Van abaixar la persiana. La versió original havia deixat de ser una raresa i els directors de culte que ells havien popularitzat ja eren cobejats per les sales convencionals.  Corria el 92.