De mantera a universitària

Marie Faye no va ser mai «de les del somni europeu». Però hi havia algú que tenia un somni per a ella; el seu pare. Volia que la seva filla estudiés a França. Que fos advocada. «Als set anys em posava entre les mans llibres de La Fontaine i Voltaire. Ho va intentar amb tots els meus germans, que estiméssim la literatura, l’estudi, però només ho va aconseguir amb mi», explica la jove senegalesa de 31 anys. Quan va acabar el batxillerat, la primera de la promoció, va aconseguir un visat d’estudiant per entrar a la universitat a París. Es va traslladar a una banlieue, a casa d’uns familiars a qui fins llavors no coneixia, i va començar Dret i Ciències Polítiques.

No era el seu fort. «T’ensenyen a defensar el poderós. A trobar les escletxes legals per protegir davant la llei el que té diners», explica. Va començar a combinar els seus estudis amb diverses feines de cambrera per poder enviar diners a la família, i va acabar deixant uns estudis que no li agradaven. Era l’època de Sarkozy, amb unes polítiques d’estrangeria molt dures, i a l’abandonar la facultat va perdre també el permís de residència. Llavors va decidir provar sort a Barcelona, on també hi tenia una tia, amb qui encara viu, i hi viurà fins que torni a Mbour, quan acabi la carrera, com té molt clar que farà. Les dues coses.

ACCIÓ POLICIAL

A l’arribar aquí, fa cinc anys, es va adonar que les coses eren encara més difícils que a França. Primer, per l’idioma. Ella dominava el francès, però no tenia ni idea de castellà. «De seguida vaig veure que aquí, sense papers, no tenia cap oportunitat, i em vaig posar a fer trenes a la platja, l’experiència més horrible de la meva vida», recorda. «No entenia aquella persecució policial tan desproporcionada. Ens tractaven pitjor que a un terrorista. ¡Per fer trenes! Els agents ens obligaven a despullar-nos per buscar on guardàvem els diners. Un malson...», prossegueix. Va aguantar dos mesos, un estiu, i es va passar a la manta.

    

«Si m’havien de perseguir, que fos per alguna cosa. No venia res falsificat perquè, com que sabia una mica de lleis, sabia que podia tenir problemes seriosos per la propietat industrial, així que em vaig centrar en la bijuteria, els imants, els ventalls... En els quatre anys que vaig estar venent al carrer, sobretot al port, em vaig negar sempre a córrer. S’han acabat els temps en què els negres hem de córrer perseguits pels blancs», sentencia.

    

Venent al carrer, amb els nois, va tornar a pensar en la necessitat d’estudiar. Ella no havia deixat casa seva, la seva gent, per estar a Barcelona venent al carrer. Va començar a buscar què estudiar –aquesta vegada tenia clar que volia fer una cosa que li agradés– i la va trobar: Administració i Direcció d’Empreses (ADE). Entendre com funciona l’economia per poder ajudar els seus. Desenvolupar allà el que hagi après aquí des de l’òptica de l’economia social i solidària. «És el que necessita l’Àfrica, economistes», subratlla.

PORTES TANCADES

El primer problema amb què es va trobar va ser «la dificultat de trobar informació real». «Quan anava a preguntar com ho havia de fer per reprendre els meus estudis em derivaven només a fer cursets. Jo els deia que no, que jo el que volia era tornar a la universitat, i em miraven com si estigués boja», assegura.

    

No ho estava. I tant que no. Li va costar dos anys –dos–, però va arribar a matricular-se a ADE a la Universitat de Barcelona (UB), on és a tercer curs i a la qual assisteix amb els acolorits vestits típics del seu país, com li agrada mostrar-se per reivindicar amb orgull qui és. «Tot eren pegues. Quan veien que només tenia el passaport senegalès em tancaven totes les portes. La meva primera intenció va ser convalidar els meus estudis, com semblaria lògic, però va ser impossible per pura burocràcia», assenyala. Després d’una paperassa impossible i d’enllaçar decepció rere decepció durant dos anys, va tirar la tovallola.

MATRICULACIÓ

«Em vaig rendir, ho veia impossible; fins que em van dir que podia intentar-ho fent un examen d’accés per a més grans de 25 anys. Vaig anar a tres escoles d’adults a intentar apuntar-me als cursos per a les proves d’accés, per intentar accedir a la universitat per aquesta via, però a l’entregar-los el passaport em deien també que res. A la quarta, quan la noia que em va atendre va tornar a dir-me que no, vaig arrencar a plorar. No vaig poder més», reviu. El director de l’escola, al sentir els seus plors, va sortir a veure què passava i la va trobar allà, desfeta entre un munt de papers que no li servien per a res.

    

Li va explicar la seva llarga batalla per matricular-se a la universitat i ell la va escoltar i li va dir que no es preocupés, que faria les proves d’accés. I les va fer, les va aprovar i, finalment, va aconseguir la desitjada i sobretot merescuda matrícula.

    

Sense dret a beca donada la seva situació administrativa, es va pagar la matrícula fraccionada mes a mes, impossible d’una altra manera, gràcies a les hores a la manta, que compaginava amb els estudis. Als matins, a classe, a les tardes a vendre al port. A més, anava al Consorci a aprendre català. El castellà el controlava gràcies a les telenovel·les que mirava la seva tia i companya de pis. «Al principi les odiava –relata–;

tot el dia a Nova amb aquelles sèries tan masclistes i plenes de clixés, el noi ric, la noia pobra... però al final m’hi vaig enganxar. Seguíem Mar de amor, me’n recordo... ¡Per això a vegades utilitzo expressions llatines!».

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

    

Al març farà un any que va deixar enrere la manta per entrar a la cooperativa Diomcoop. Guanya menys que al carrer, però li ha obert la porta a obtenir els papers. I ja treballa en el projecte que vol desenvolupar al Senegal.