BARCELONEJANT

Els bars de Gil de Biedma abans de Bocaccio

El poeta va reivindicar la barra com "la forma més refinada de l'acompanyament"

zentauroepp25343393 gil de biedma171215181452

zentauroepp25343393 gil de biedma171215181452

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino

Sempre que baixo Muntaner en la moto des de la zona alta penso en Jaime Gil de Biedma. El clic automàtic acostuma a produir-se a l’altura de la gasolinera de Mitre, més o menys al tram on Muntaner es converteix en un tobogan d’asfalt en descens cap al mar entre les dues fileres de plàtans, formant a l’estiu un túnel verd molt barceloní. L’associació d’idees, poc sofisticada, es dona perquè el poeta va viure al número 518 del carrer, en un soterrani més negre que la seva reputació, i perquè una mica més avall, al 505, es trobava Bocaccio, una boîte que freqüentava i que va tenir una transcencèndia destacable en aquella època. I és que la inauguració del local, ara fa 50 anys, es considera la fita fundacional de la gauche divine, aquell moviment de gent divertida, «militants d’esquerra durant la seva primera joventut, les esperances de llavors dels quals s’han frustrat», segons definició del mateix  autor.

Després de la desaparició de Bocaccio, van agafar el relleu noctàmbul l’Up&Down i Bikini, aquesta última discoteca força menys classista que les dues primeres; ara, en canvi, ja gairebé ningú surt ni en parla. Però estàvem amb Gil de Biedma, una intel·ligència preclara, nascuda «en l’edat de la pèrgola i el tennis», qui va recopilar en un text deliciós, inserit en el llibre El pie de la letra, alguns dels locals on es reunien aquells selectes barcelonins (Joan de Sagarra, Marsé, els germans Moix, Oriol Regàs i tota la divina tropa) abans de la invenció de Bocaccio. L’article, de principis dels 60, es titula Revista de bars (o apuntes para una prehistoria de la difunta ‘gauche divine’), com si el moviment hagués mort al segon de néixer o potser fos un mort viu.

Stork Club, Blue Note...

En qualsevol cas, el text exalça el bar com «la forma més refinada de l’acompanyament, la d’estar sol davant la gent», i desgrana tot un seguit de locals amb noms que formen una cartografia de preus submergits en el pòsit més fondo de la memòria barcelonina: l’Stork Club, el Blue Note de la plaça Reial, El Sot, el Flamingo, Elephas, El Doblón, La Gàbia de Vidre o el Whisky Club, on la beguda era «indefectiblement de confiança i la gent, en el pitjor dels casos, suportable». ¡Ai, el whisky! Espanya, que ni va tenir Il·lustració ni revolució romàntica, va començar a treure’s les teranyines del damunt a finals dels 50, de la mà de la generació de Gil de Biedma i el destil·lat cereal on the rocks. I, vist el panorama, encara no hem acabat la feina.

La seva generació va beure molt; també els legataris. L’altre dia, l’escriptor Sergi Pàmies batejava amb molt d’encert aquella estirp com «l’aristocràcia del fetge». Curiosament, Gil de Biedma no esmenta en el llistat de bars divinescos les taules del Pippermint, al número 20 de Bori i Fontestà, on el poeta va escriure una de les seves més celebrades composicions, Contra Jaime Gil de Biedma. No hi ha una placa al carrer que ho recordi, perquè, és clar, aquí poses una placa i s’arma un sarau.

Notícies relacionades

Tota aquesta història ve a tomb perquè dimecres es va batejar, a la llibreria Laie, del carrer de Pau Claris, El pie de la letra (Lumen), el compendi ampliat dels assajos del poeta barceloní als 40 anys de la seva publicació, una edició a càrrec d’Andreu Jaume, que té accés a l’arxiu personal de Gil de Biedma que es custodia a l’agència Carmen Balcells. Es va estar a gust a la Laie mentre el seu marmessor literari i el crític literari Ignacio Echevarría conversaven sobre l’altura d’un poeta immens, que va reivindicar, en plena autarquia cultural franquista, als escriptors anglesos i la seva tradició. Un gentleman mordaç en perpetu estranyament.

Dues llengües

Emergeixen aquí i allà a El pie de la letra retalls d’aquella Barcelona que va ser una altra cosa. Un temps en què encara era factible que Gil de Biedma, un barceloní castellanoparlant, carregués contra un manifest sobre la suposada «imposició» del català publicat després del tejerazo del 1981, un text esbiaixat que anava en contra de «la pacífica convivència de tots els catalans, ja ho fossin de naixement o per immigració, en un país on ningú és més que ningú i cap de les dues llengües és més que l’altra». Sembla mentida, però els populismes han aconseguit que el text no hagi envellit gairebé 40 anys després.