MEMÒRIA MUSICAL

Com em vaig fer rocker

La Banda Trapera del Río era golfa, obrera, quinqui, passota, sabia de què anava la història i ho explicava bé

Com em vaig fer rocker

FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Em vaig fer rocker de la mateixa manera que Jack London es va fer socialista i per aquesta raó he plagiat amb aquest títol el d’un famós article seu. Ser rocker va ser la meva manera de mostrar lleialtat al que havia vist sense trair el que sentia. Al barri vaig veure el treball de la meva família, dels meus veïns, i després vaig veure obrir per primera vegada, o tornar a obrir després de tant de temps, els locals dels sindicats, de la CNT, de les Comissions, de la UGT (aquest últim era el del meu pare). Les parets blanques sense més història que els pòsters amb consignes obreres, el cubicle amb les banderes, les galledes de plàstic, els sobres de cola, les escombres per enganxar els cartells. Apujar la persiana metàl·lica i no tancar-la fins a les tantes de la nit. Amb la persiana metàl·lica tot el que passava allà dins, tot el que s’hi deia, quedava confinat rere el teló d’acer, i aquella manera d’abaixar-la, de segellar la jornada, recordava també la clandestinitat de la qual es venia.

Jo sabia que era carn d’aquell món, però em semblava il·lícit apropiar-me’n. Jo li pertanyia, però ell no em pertanyia. El socialisme era el treball, i jo volia ser una altra cosa. No sabia quina. Una vegada el pare es va entestar que jo havia de ser advocat laboralista, i allà em va tenir un munt de tardes fent fotocòpies amb l’advocat del sindicat. Jo estava del costat del rock & roll. No pensava fallar-li a tota aquella gent, als meus, però tenia clar que el que jo pretenia ho havia de fer des de fora. ¿Fer què? Una cosa semblant a venjar-me. ¿De què? De com de lluny havien posat la lluita final. Allò que en els sindicats era lluita, jo ho pensava convertir en revenja. Més ràpid, més curt, més individual. Ja portava a dins la llavor dels Ramones.

Les classes oprimides

M’emocionava fins al calfred aquella imatge de la manifestació de Novecento, i en la seva música que mai he oblidat hi havia tota la grandesa de les classes oprimides. Però el que jo sentia resultava estrany expressat amb una orquestra. Només es podia explicar fotent castanya a una guitarra elèctrica. La història s’havia distorsionat. Venia de Martin Eden i havia acabat en Jimi Hendrix. Va ser enmig d’aquella tempesta quan va sortir el punk.

Notícies relacionades

Tot i això, al començament, aquí el punk era cosa de pijos. Era un punk de vol xàrter a Londres i de saber parlar anglès. Era car estar al corrent. Als barris el tremolor venia de les clavegueres. No era punk, però s’hi assemblava un munt i corria com les rates. Estava, per exemple, als blocs verds de Cornellà amb la Banda Trapera del Río. Herbes de solar. Els nanos dels descampats o picaven de mans o s’entregaven a Led Zeppelin o les dues coses alhora. La Trapera era especial. Era golfa, obrera, quinqui, passota, sabia de què anava la història i ho explicava bé. Era autèntica i no només era com tots nosaltres sinó que tots nosaltres volíem ser com ella. Amb el nom de la Banda Trapera del Río es deien les tres paraules sagrades que tots sabíem que érem. La banda, la colla de nens amb gos de carrer que sempre va amb ells. La navalla trapera, el baldeo, la sirla, el cruixir de les set molles, l’escopinada de l’estilet. I el riu de gancheros arrossegant a contracorrent un rai de xeringues. Així era a Barcelona. Així era el rock dels barris. A Madrid, semblava que tirava endavant perquè coneixíem els discos de Burning, de Leño..., perquè havia sigut sempre una ciutat d’un milió de morts, de vencedors i vençuts, i en aquella grega amb forma d’om sec hi havia el secret, en aquell nexe hi cabien tots. A Barcelona s’ha cabut per osmosi.

Ara es compleix el 40 aniversari del primer festival punk d’Espanya. Es va celebrar aquí, al casino de L’Aliança del Poblenou, fora del circuit musical, de Màgic, de Zeleste. Guardo un Disco Exprés que el portava en portada, me’l va donar un col·lega més gran. Va ser el final de la prehistòria. El punk de veritat va venir després, de seguida, i deixaria el seu particular grapat de supervivents i la moda d’ara de posar presentadores de televisió amb caçadora vermella. Tot ha tornat al seu lloc.