Adeu a la casa de tota una vida

Enric Martínez Mañez va néixer a «l’habitació del fons» del principal tercera del número 68 del carrer de Blasco de Garay, al Poble-sec, i d’aquí uns dies farà 69 anys. Viu allà des d’aleshores, encara que el compte enrere (imparable) està en marxa. Demà, a les nou del matí, tenen la segona ordre de desnonament després d’haver parat, gràcies al suport del Sindicat de Barri, el primer intent a l’estiu. La crida a la solidaritat del barri està feta i esperen que la presència de veïns a la porta torni a fer que la comitiva judicial es vegi obligada a fer marxa enrere, però són conscients que ben aviat hauran d’abandonar l’humil pis on es van instal·lar els seus avis quan la seva mare era una nena, «abans de la guerra». El contracte de lloguer indefinit de renda antiga pel qual pagaven 240 euros al mes anava a nom de la mare, morta el juliol del 2016. «Va morir al juliol i al desembre vam rebre el burofax en què ens donaven 15 dies per deixar la casa», diu l’Enric.

Les entranyes d’aquesta llar, a les quals s’arriba tan sols obrir la porta del vell pis, gairebé sense haver d’entrar-hi, són plenes de fotografies familiars. «Aquest d’aquí és el meu germà. Va morir de càncer un mes abans que la mare», explica aquest comercial jubilat mentre treu d’una bossa de plàstic del Barça un feix de papers. Entre ells, els del jutjat. «No ens vam presentar al judici perquè la denúncia no anava al nostre nom. Els denunciats eren els ignorats hereus de Rosa Mañez», assegura assenyalant el fragment de la denúncia. Un judici que tenien perdut.

La demanda –assenyala l’Enric, estenent els papers sobre l’hule de colors– es basa en l’impagament de dues mensualitats del lloguer. «Al morir la mare, també vam deixar de cobrar la seva paga i passàvem una temporada econòmicament molt dolenta. Fins i tot vam empenyorar les joies. La meva germana feia cinc anys que no treballava per cuidar de la mare, que en els últims anys anava en cadira de rodes», prossegueix l’Enric. «La nostra idea era pagar els mesos endarrerits al desembre, amb la meva paga extra», continua. Però el burofax va arribar abans que l’extra.

Subrogació impossible

Parla ell, perquè la seva germana Maribel, de 55 anys, ha trobat feina. «De moment és per sis mesos, però ja l’hi han renovat una vegada. Esperem que tornin a renovar-l’hi», relata l’Enric, que ara parla tranquil, malgrat tot, però que ho ha passat molt malament. «Al rebre el primer burofax –explica–, se’ns va enfonsar tot». La propietat deixava clar que, LAU en mà, després de morir la titular no era possible cap altra subrogació, perquè el contracte ja havia sigut subrogat després de la mort del seu pare –l’avi de l’Enric i la Maribel–,

que, al seu torn, «va ser titular per cessió del primer titular», un familiar dels seus avis, que els va passar el pis a principis del segle XX, quan va decidir tornar a València.

Aquesta relativa tranquil·litat amb què s’expressa l’Enric té un motiu clar. «Una veïna ens va dir que anéssim al Sindicat de Barri, que ells ens ajudarien, i així ho vam fer –explica–; en aquest any ja hem anat a parar quatre desnonaments. Ells ens han ajudat molt a nosaltres, i nosaltres ajudem en tot el que podem».

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

A més a més d’esperar que es pari el desnonament de demà, l’Enric i la Maribel també desitgen tancar aviat el contracte del pis de lloguer al barri –el seu objectiu era, almenys, no deixar el Poble-sec–, que han trobat a través de la borsa municipal. «Costa 600 euros. Hem fet una oferta. Esperem que l’acceptin», conclou l’home. Fonts municipals confirmen que van intentar una mediació amb la propietat perquè la família pogués quedar-se a casa seva, acordant un nou lloguer, però que aquesta no va voler negociar. 

Tant grans com joves

Sergi Barrios, del Sindicat de Barri del Poble-sec, explica que el cas de la Maribel i l’Enric no és aïllat. «En els dos anys que fa que treballem temes de vivenda, rebem dos o tres casos a la setmana», assenyala l’activista. Tant casos com el d’aquests germans com de persones joves, amb contractes que o no es renoven o que els presenten pujades inassumibles.