¡L'esmoladooooooor!

Aquesta història fa que es cou a foc lent prop d’un any. A mitjans de l’últim febrer, ja estava concertada una trobada amb l’esmolador Ricardo Pérez Rodríguez (Coba, Ourense, 1949), i la vigília de la cita li vaig trucar  al mòbil per recordar-l’hi. No em va contestar. Va ser a la tercera telefonada quan em va atendre una senyora, la seva cunyada: resulta que Ricardo acabava de patir un accident de moto i estava en coma, a l’UVI de l’Hospital de Bellvitge. Encara no m’he recuperat de la impressió.

Els mesos que han passat des de llavors han sigut un intercanvi de trucades –«ja estic millor», «em traslladen d’hospital», «a veure què diu el físio», «d’aquí un parell de mesos em donaran l’alta»–, amb la il·lusió de quedar un dia per escriure aquestes línies perquè això significaria que Ricardo s’hauria recuperat. Va estar a punt de no explicar-ho.

Els fets van tenir lloc l’1 de febrer, quan el nostre esmolador, un dels pocs que ens queden a Barcelona, es dirigia cap a Gavà o cap a Mercabarna, no ho recorda bé. Anava per l’autovia a uns 70 quilòmetres per hora –la Vespa no dona més de si– quan, de sobte, una camioneta blanca el va envestir per darrere a una velocitat considerable. Una trompada tremebunda: la moto va quedar convertida en ferralla i ell, amb el cap obert; l’impacte li va trencar, a més, la pelvis i la tíbia esquerra. Quatre mesos de panxa enlaire, sense moure’s.

Ja no ha tornat a pujar sobre dues rodes, i a poc a poc anirà deixant l’ofici fins a la jubilació. Una llàstima, perquè Ricardo és un tipus entranyable, d’aquells que una li agrada trobar quan va al mercat, un home que cantusseja mentre afila ganivets, estisores i qualsevol instrument tallant. Entona molt bé; en realitat, seria un contrasentit que un esmolador, algú que es dedica a fer punta i a fer brillar les coses, desafinés al cantar.

La terra de l’espurna

Luis Landero, el novel·lista de la vida que bull al carrer, va deixar escrit en alguna lloc que les navalles s’han d’esmolar tenint cura de no «oscar-los l’ànima», amb afecte: «Tot al món té el seu costat estètic; fins i tot en el no fer res s’hi veu la traça i la gentilesa de la gent». I hi ha molt d’això en Ricardo, saber fer i amabilitat a cabassos. Un senyor que està a gust dins la seva pell, que no és poc. Em vaig sassabentar de la seva existència gràcies als fantàstics reportatges a BTV d’Oriol Castillo, que ja va aparèixer en aquestes pàgines del Barcelonejant, i en concret en un vídeo on es veu l’esmolador damunt la seva Vespa recorrent els carrers de Barcelona rumb a una peixateria i amb una vella cançó de la seva terra entre els llavis, «na beira, na viera, na beira do mar, hai una lanchiña para ir a navegar, para ir a navegar».

Per algun estrany motiu, bona part dels que exerceixen o han exercit la professió provenen de Galícia, en particular de la província d’Ourense, que per alguna cosa se la coneixia com «la terra da chispa». Devia ser que el camp no donava prou per subsistir i, com que ja sabien esmolar dalles i volants o falçs, els pagesos es guanyaven uns quants cèntims sortint als camins amb la pedra d’esmolar. Com l’oncle i el pare de Ricardo, que ja havia treballat a Barcelona abans de la guerra. Ser esmolador era una forma de vida, de poble en poble, dormint als pallers. De vegades arreglaven paraigües; perquè eren molt gallecs, devia ser.

Contacte humà

Notícies relacionades

Mor tirotejat un home en un portal de l’Eixample

El RACC reclama prioritzar els carrils bus davant les bicicletes

Ricardo va tornar a la tradició familiar per necessitat fa més de 30 anys, quan va perdre el seu lloc de treball en el sector de l’hostaleria i va haver d’espavilar-se. No li va anar malament el canvi perquè ell disfruta sobretot amb el contacte humà, del mercat d’Hostafrancs al del Guinardó, d’un restaurant a la cuina d’un col·legi a repassar la ganiveteria. Va començar a la Costa Brava amb una motocicleta Derbi, i explica que qui li va ensenyar l’ofici, gallec com ell, li va donar un molt bon consell: «Mira, com que nosaltres, els esmoladors, som gent de pocs estudis, tu mai diguis on vas ni d’on vens».

I per aquells carrers ell segueix  fent notar la seva presència amb el chifre, aquella harmònica amb una melodia característica d’aguts a greus i al revés. Un so urbà que, com els clacs de les bombones de butà al picar entre elles, trasllada a una altra època. Tanques els ulls i, de sobte, tornes a la infància, a les cues amb llacets, als mitjons de perlé.