Bicicletes que renillen

A Indurain el Danacol li pujaria al cap al veure’ls. Sis ciclistes persegueixen una pilota amb una maça a la mà. És un partit de polo, com els que juga el príncep Harry, però sense príncep, ni polos de marca, ni tan sols cavalls. «Les bicis són més fàcils de mantenir», expliquen aquests jugadors.

'Bike polo', se’n diu; 'bicipolo' a Llatinoamèrica. A 9 de cada 10 persones els sonarà a gelat amb rodes, encara que es juga a tot el món des de fa un segle. Si es tecleja a Google, apareixen dos milions i mig d’articles, Viquipèdia inclosa.

Un esport mixt

Juguen dos equips: 3 contra 3. Tant se val si ets home o dona. És un esport «democràtic», diuen. No exclou ni per sexe ni per edat. Veieu sinó la Lucía –12 anys– cremant roda amb homes que passen dels 30. Ella s’arronsa d’espatlles. «Sempre he jugat amb ells».

Institut Maria Espinalt, Poblenou. Avui es veuen tantes bicis al pati com a La 2 durant una migdiada estiuenca. Se celebra un torneig internacional de bike polo dins del festival Roda. Competeixen 12 equips. Unes 40 persones amb manillar. Anglesos, suïssos, argentins, alemanys, molts francesos –són els campions del món–, fins i tot un australià. Fa que sí Carlos Grey, l’australià. ¿Què enganxa? «La comunitat», diu. Ho repeteixen tots.

Prohibit trepitjar el suelo

La pista és de 40 x 20 metres; les porteries, d’1,80 x 1 d’alt. Els partits duren 12 minuts. L’objectiu és el mateix que des que va començar a jugar la humanitat: qui més gols marca, guanya.

S’ha de fer conduint una bici amb una mà. A l’altra portes un 'mallet' (així en diuen de la maça, igual que en el polo). No pots tocar el terra amb els peus. Si ho fas, estàs en fora de joc fins que piques amb el pal en una ics marcada al migcamp.

La pilota és com la de l’hoquei de patins, però més petita i buida. No rebota. Les bicis són compactes, robustes, acceleren ràpid i només tenen un fre. Es poden comprar específiques de bike polo (entre 600 i 1.500 euros), igual que els mallets (55 euros), encara que hi ha molt 'do it yourself'. Es veuen pals d’esquí amb un tros de canonada de plàstic a manera de maça.

«Durant molts anys vaig estar fent bicis de bike polo», recorda Alejandro Carrillo. Encara ven equipació. És un dels 'bikepolers' veterans de Barcelona. Ha arribat a ser cinquè del món. És mexicà, 35 anys, en fa 10 que viu a Barcelona. Va començar a jugar a bike polo el 2009, amb «la moguda fixie», diu (aquelles bicis 'hipster' de pinyó fix que es frenen amb els peus). Es van ajuntar fins a 40 biciaddictes. I un dia van provar el 'bike polo'. «Quan vaig tocar la pilota, es va arruïnar la meva vida –somriu–. Llavors vaig saber què volia fer la resta dels meus dies».

Ara són 15, 20 jugadors, calcula Alejandro, encara que el grup de Facebook Bike Polo Barcelona va pels 484 membres. Ja han organitzat aquí una desena de competicions internacionals. «Vam tenir el Campionat d’Europa el 2011», afegeix. Cada setmana, queden per jugar el dilluns i el dimecres, entre dos quarts de deu i les deu de la nit, a la pista circular de l’aspirina (cruïlla d’Aragó, Diagonal i Marina) o al CEM Ciutadella. Porten bicis per deixar-les a qui ho vulgui provar.

Més semblant a l'hoquei que al pol

Al que ells juguen es diu 'hardcourt bike polo'. És la versió que es van reinventar uns missatgers de Seattle als anys 90, explica l’Alejandro. Es practica sobre superfície dura (l’original és sobre gespa, com el polo amb cavalls). «En gespa continua sent un esport una mica de cavallers –apunta el mexicà–. No tens contacte». El hardcourt, afegeix, és més semblant a l’hoquei.

Notícies relacionades

Reunions de fracassats

Aprèn a enamorar-te de la persona correcta

S’assembla a l’hoquei, sí, però manté un aire equí. Si veus un partit, juraries que les bicis fins i tot renillen. Fan cavallets, girs amb la roda del darrere en l’aire, trots, piruetes de bicicròs. «Sembla més complicat del que és», t’animen. Però fa la sensació que per jugar hi has de dedicar més hores que la cangur d’Ana Pastor i Ferreras.

«És una bici molt nerviosa», t’adverteix l’Alejandro abans de deixar-te provar la seva, com si parlés d’una euga. Té raó: hi puges i el manillar fa un gir sec, com si tingués vida pròpia. Trigues diversos minuts a mantenir l’equilibri amb el mallet a la mà. Baixes sense haver encertat a tocar la pilota. «Els primers dies ni toques la bola», li treu importància la Lucía, la nena de 12 anys amb durícies de 30. Ella fa tot just un any i mig que hi juga.