Lenin resisteix en aquesta Barcelona de Monopoly

Barcelona, la cosa més semblant a viure en un tauler del Monopoly però amb fitxetes vermelles d’hotel il·limitades, té un Lenin Hostel. No només això, està pràcticament a l’última casella d’aquesta mena de litúrgia del capitalisme que és el joc de taula concebut, cap al 1903, per Elizabeth Magie, el passeig de Gràcia, que si els daus t’hi porten quan ja està edificada et quedes, com a jugador, literalment desnonat. Doncs això, que Barcelona és un Monopoly, però aquesta excursió fins al 278 del carrer de València, davant de l’Hotel Majestic, el d’aquells pactes dels quals, com un Leon Trotski, sembla que els hagin esborrat de les fotos de la història, té un altre propòsit. El pla és visitar el Lenin Hostel, que no s’anuncia amb llums de neó. És discret. A peu de carrer només hi ha una placa al costat del timbre, però allà està, Vladímir Ílitx Uliànov, per a amics i enemics simplement Lenin, de perfil, més o menys com apareixia a les medalles commemoratives soviètiques. Causa sorpresa. La gent es fa selfies al costat del cartell. No n’hi ha per menys.

   

 Hi va haver un temps en què Lenin va formar part del paisatge urbà de Barcelona. Durant la guerra civil, de la façana de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya penjaven els retrats de Lenin i Stalin. El PSUC s’havia fet amo de l’edifici, el mateix on avui n’ocupa els baixos el que és més chic del capitalisme actual, la botiga Apple. A la Gran Via, a cavall de Barcelona i l’Hospitalet, hi havia la caserna Lenin, on els brigadistes internacionals del POUM, com George Orwell, entraven en contacte amb l’oxímoron que obligatòriament és una instrucció militar anarquista, «amb aquells demencials partits de futbol, amb 50 jugadors a cada equip, sobre la grava del picador» en les estones d’oci i amb una absència total de disciplina a l’hora de fer instrucció.

   

 La Pedrera, no gaire lluny de l’actual Lenin Hostel, també va ser del PSUC. Quan els Milà es van passar al bàndol nacional (viatge polític que no va sorprendre ningú a la ciutat, perquè el patriarca, Pere Milà, va passar del catalanisme de la Lliga a riure-li les gràcies a Primo de Rivera gairebé sense pestanyejar) els dirigents comunistes locals van ocupar l’edifici. El secretari general del PSUC, Joan Comorera, es va instal·lar al primer pis, un pisàs, i ens hem d’imaginar que sobre la taula del despatx tenia un bust de Lenin. El Ritz, on per cert va treballar durant un temps com a empleat Ramon Mercader, l’home que va matar Trotski, també va tenir la seva etapa psuquera. Total, que s’ha d’imaginar aquella Barcelona de fa 81 anys, tan leninista ella, parpellejar i, a l’obrir els ulls, situar-se, alehop, a l’any 2008, quan Marcel Batlle decideix fer el seu segon pas empresarial en el sector hoteler després d’una primera aventura al carrer de Fontanella. S’ha fixat en la pensió Fani, del carrer de València, que es traspassa. Això de Fani no té gaire glamur. És com es deia l’antiga propietària. A Marcel el nom li grinyola. Pronunciat així mateix, en anglès suggereix gresca a dojo. No es tracta de ser l’imant del pitjor turisme que recala a la ciutat. Escollir una nova ensenya comercial, no obstant, no és una tasca gens fàcil.

   

 El que seria còmode seria escollir a l’atzar un nom al santoral dels llocs comuns, com Mediterrani, Gaudí, Dalí, recorda Marcel d’aquells dies, però de sobte va tenir una epifania laica i li van aparèixer al balcó de la memòria totes aquelles ocasions en què de petit, perquè no feien res més a la tele, va veure 'Doctor Zhivago', de David Lean, i també aquell molt elaborat treball que sobre la revolució russa va fer a la Facultat d’Empresarials per fer pujar la nota. Hi va influir força també, és clar, que anys abans va contraure matrimoni pel ritu rus ortodox amb Olya, ucraïnesa russòfila, amb qui té quatre fills. Total, que el negoci el va batejar com a Lenin. És un nom atrevit, admet. Stalin estaria massa lluny de la línia del que és políticament correcte. Lenin només la trepitja. «La democràcia és una forma de govern en què cada quatre anys es canvia de tirà», arengava Lenin en la convulsa Rússia de 1917. Un home controvertit, sens dubte, però que ja no està de moda. A Moscou encara té una avinguda imponent, la Leninski Prospekt, però els hotels del món amb el nom de Lenin, per exemple, 

es compten amb els dits de la mà d’un Mickey Mouse, i encara sobra el polze.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Al Lenin Hostel de Barcelona no hi van nostàlgics de l’URSS o descreguts com els Iranov, Buljanov i Kopalski de 'Ninotchka'. Només és, per als visitants, un establiment més, estupendament situat i barat. El que és interessant, doncs, no és el llibre d’hostes, com erròniament un podria pensar, sinó la política interna del negoci. Explica Marcel que el Lenin Hostel es va posar en marxa sense ajuda financera dels bancs, que tots els treballadors tenen contracte fix, que paga sous per sobre del conveni del sector i, heus aquí la verdadera revolució, que les seves kellys guanyen més que les dels hotels de luxe del passeig de Gràcia.

¡Ai!, si els hotels del Monopoly fossin així...