La salada senzillesa

El lema de Faulkner La civilització comença amb la destil·lació és una veritat a mitges, o si es prefereix una certesa per a borratxos anglosaxons. La gent del Mediterrani tenim un altre concepte que ens porta a una cultura del vi i el celler on la tapa genera una sensació d'agradable plenitud. Moltes vegades obrir la porta d'aquests establiments produeix un efecte semblant a traspassar el mirall, com a Alícia al país de les meravelles, per endinsar-nos en un món de pocs enganys.

Notícies relacionades

Camino de Magarín Bodega Magarín D.O. Rueda 16 €

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Les salaons en tenen un d'ocult en les espines de les anxoves. Concretament en les que es fregeixen, un aperitiu amb el qual Jaume Subirós, al Motel Empordà, va imposar la més salada de l'arte povera. De fet, els pescadors, des de l'Escala fins a Cadaqués, en saben molt d'anxoves que conserven en salmorra, amb l'afegiment d'una mica de pebre els de la població daliniana. En canvi, al Cantàbric opten per les anxoves premsades, col·locades en barrils dibuixant una corona. Cosa curiosa, durant els llargs anys de veda d'aquesta espècie al Cantàbric, molts restaurants seguien oferint-ne, oblidant que provenien d'aigües peruanes. Un canvi de passaport que tenia lloc així que el peix entrava en contacte amb les grans conserveres.

PA DE COCA

La resurrecció de l'anxova en el món del bon gust, retirant-los l'excés de sal, és tasca de mestres de la tapa de tota la vida. Com a La Plata, o a la Bodega Sepúlveda, on les serveixen a filets, en una amanida d'un mediterrani immediat, o sobre un pa de coca amb tomàquet. Anxoves, tomàquets, olives mortes d'Aragó, tot amanit amb oli d'arbequina, forma un fons musical gustatiu sobre el qual la família Solá afegeix algunes notes, tonyina, bitxo, pebrots del piquillo, pura carn de l'horta. És l'antítesi de l'hamburguesa de cinc pisos, d'aquelles que Groucho Marx deia que donen més pels nostres porcs diners. Una torrada exemple de sentit comú culinari, versió estiu. Bocata sense tapa que incita a la copa de cava recordant-nos que amb el vi i les salaons es va iniciar la civilització. Faulkner tenia raó, però no tota.