"Hisenda em va fer una inspecció quan me’n vaig anar del Barça al Madrid"

¿Com acaba a La Masia a principis dels 80 un noi de Terol?

Tenia 17 anys i jugava al Terol, a Tercera Divisió, amb jugadors aficionats, entre ells el meu germà. I ja sap com són els pobles o, en aquest cas, les ciutats petites. Va començar a córrer la veu que hi havia un noi jove que destacava i em va venir a veure un observador del Barça, que treballava sobretot a la zona valenciana. Em va veure en un partit, li vaig agradar i em va plantejar d’anar a fer una prova a Barcelona. Hi vaig estar quatre dies i m’hi vaig quedar.

¿Recorda com va ser el seu primer dia a la gran ciutat?

I tant que sí. Era la primera vegada a la meva vida que anava a Barcelona. Tinc gravat a la memòria el moment d’entrar per la Diagonal i veure el Camp Nou, allà a la dreta. Tot era nou i sorprenent per a mi; també el primer entrenament. Potser em faltava un punt d’autoestima, però de veritat que em pensava que no m’hi quedaria, perquè hi vaig veure molta qualitat: era l’equip de Divisió d’Honor; eren tots escollits. Ho vaig fer bé i vaig tenir la sort que m’hi vaig quedar. Ens pagaven la residència i els estudis i un petit ajut econòmic. La meva mare era viuda en aquell moment, i per a ella va ser una gran pena, però era llei de vida. Era un somni i tenia l’oportunitat de lluitar per aconseguir-lo.

Va créixer a La Masia fins que va arribar Cruyff, el 1988, i el converteix en el seu 4.

Va arribar amb unes idees molt noves per al futbol espanyol, revolucionàries. Va ser un canvi dràstic per a tothom, en una plantilla amb jugadors nous que van interioritzar bé la seva manera de treballar, perquè era divertida, amb un futbol ofensiu. Això va calar entre els jugadors i, a més, els resultats van acompanyar. Cruyff va entendre que necessitava un jugador molt particular per cobrir aquesta posició de migcampista en la idea de joc que tenia. Ens va fer pujar a quatre o cinc del filial a l’estiu i el vaig acabar convencent perquè cobrís aquesta posició amb mi.

Parlant amb Toshack, una vegada feia broma dient que si el Barça actual i el seu estil existeixen és per ell. Que si hagués guanyat a Cruyff la final de Copa de 1990 amb el Reial Madrid, l’haurien acomiadat, i tot el que va arribar després hauria sigut diferent.

I és veritat. A partir de llavors, Cruyff va triar molt bé els tres o quatre jugadors amb qui havia de potenciar l’equip i va agafar la dinàmica bona, però aquella Copa el va salvar. El primer any amb el Johan vam aconseguir la Recopa, però no vam guanyar la Lliga cap d’aquells dos anys. Pensa que era el Madrid de la Quinta del Buitre, que en portava cinc de consecutives. Aquell segon any hi va haver problemes, i Cruyff estava qüestionat. La final de Copa era l’últim partit de la temporada: el vam guanyar i va poder continuar.

Qui no va seguir va ser vostè.

Exactament. Va ser un problema contractual, de no arribar a un acord per renovar el contracte. Jo era internacional i estava molt a gust al Barça: era el club on havia somiat jugar tota la meva vida. Però quan ets professional has de pensar en altres factors: estar ben valorat, tenir un bon contracte. I entenia que el Barça no ho estava fent. Negociava amb Cruyff, que ho era tot en aquella època, el director esportiu i l’entrenador, però no arribàvem a un acord. Al març o a l’abril, tot i que era titular, va prendre la decisió de no comptar més amb mi, i se’m va acabar la temporada, perquè també em vaig quedar fora del Mundial d’Itàlia. Ell era així, estricte, era la seva manera de gestionar les coses. Vaig entendre que el millor que podia fer era anar-me’n, també perquè vaig sentir que el Madrid sí que s’havia preocupat per mi i m’havia valorat. No em penedeixo de res: vaig passar set anys fantàstics al Madrid, després quatre més al València, i sempre em van tractar molt bé.

Vostè mateix va anar a un banc amb el xec de 360 milions de pessetes (uns 2 milions d’euros) per pagar la clàusula de rescissió.

Sí. Llavors tenia 23 anys, i va ser una situació surrealista. Vaig haver d’anar amb el meu representant i una persona vinculada al club a ingressar els diners al compte del Barcelona. I després vaig tenir una inspecció d’Hisenda.

¿Com diu?

Eren uns diners que el Reial Madrid m’havia pagat a mi perquè jo els ingressés al Barcelona. Són uns diners que apareixen de sobte al meu compte. Eren molts diners, i Hisenda em va dir que em faria una inspecció. Vaig haver d’explicar d’on sortien i el motiu de l’ingrés. No hi va haver cap problema.

Tot just arribar al Madrid es lesiona de l’encreuat. Vostè, en part, ho va atribuir a l’estrès que havia viscut amb el canvi de club.

No ho pots saber mai del cert, però tenia la sensació que al cap de dues setmanes de pretemporada no estava prou preparat. Em vaig trencar l’encreuat i em vaig perdre gairebé tota la temporada. Imagini’s: firmes pel Madrid, amb la il·lusió de deixar enrere tots els problemes que havia viscut a Barcelona els mesos anteriors, i el teu primer pas és en fals. La cosa bona és que em vaig mentalitzar bé, vaig pensar en positiu i vaig treballar amb un molt bon recuperador. Al final els genolls van quedar de primera i al cap de sis mesos ja estava recuperat.

Durant la seva carrera va jugar amb grandíssims futbolistes. ¿Quin va ser el millor?

Deixi’m dir-ne tres, un de cada club: Laudrup al Barça, tot i que també hi vaig coincidir al Madrid i vaig ser el seu segon al Getafe uns anys més tard. Un paio molt del nord, molt especial, però amb el qual vaig connectar de seguida: som molt amics. Del Madrid li diria Hierro, i del València, Romário.

I això que aquell Romário ja ho havia vist tot.

Valdano és qui li repesca al València i també em fitxa a mi. Era una aposta personal. La seva idea era jugar al voltant de Romário, tot i que hi havia veterans que no ho veien gaire clar. Romário torna del Brasil amb una sèrie d’avantatges i beneplàcits del club. Comença la pretemporada com un tro: era un espectacle. Però en l’últim amistós es lesiona. Sense ell, perdem els tres primers partits, acomiaden Valdano, arriba Ranieri, amb un estil diferent, i Romário no s’hi adapta. Es va deixar anar i va acabar sent un problema.

¿Quants dies arribaven al vestidor al matí i pensaven: "Un altre cop ha vingut sense dormir»?

Recordo una bronca en què Ranieri li diu que si surt de nit no jugarà. I ell li va contestar que necessitava sortir i que això el club ja ho sabia. Romário fins i tot va fer una roda de premsa, i el club va decidir acomiadar-lo.

¿És la bronca més forta que ha vist mai en la seva carrera?

Sí, però també en recordo una de Cruyff a Julio Alberto i al Lobo Carrasco per unes primes que havia de cobrar la plantilla amb què ell no estava d’acord. Era un paio molt estricte, sobretot en l’aspecte econòmic. Per a mi, però, els dos entrenadors de més referència de la meva carrera van ser Cruyff i Ranieri, malgrat el que va passar amb el Johan i malgrat que tenien dos estils ben diferents.

Com a entrenador, el seu moment àlgid va ser l’Eurocopa sub 21 del 2011, amb De Gea, Thiago, Mata... Un equipàs.

Aquella selecció tenia un nivell extraordinari, no només perquè guanyava, sinó per la manera com ho feia. Venia d’una final en sub 19 i de guanyar els Jocs del Mediterrani. I és veritat: vaig tenir molta sort amb aquesta generació, però també la federació i els entrenadors vam fer les coses bé. Va ser experiència extraordinària.

Al cap d’un any, però, arriba la decepció olímpica de Londres 2012. Després se’n va als Emirats, passa per Lugo i Saragossa i acaba de seleccionador d’Indonèsia.

Van ser dos anys extraordinaris. Hi vaig ser tres dies i vaig veure que estaven enamorats de la meva idea, de mi. Veuen que has sigut campió a Europa i has aconseguit coses importants. La llàstima és que, tornant, les portes per treballar a Espanya eren tancades: estava fora de lloc. Després hi vaig tornar per entrenar-hi un club top 3. Si tornés a treballar d’entrenador, seria a Indonèsia, en un club i un projecte molt concrets. Però passen els anys i cada vegada costa una mica més moure’t. M’he perdut moltes coses de la família, del meu fill, i ara a més el tinc aquí jugant amb el Getafe.

Notícies relacionades

El pàdel arrasa a Barcelona amb 50.000 espectadors en 4 dies

El millor de la Lliga de cap i a pilota aturada

¿Luis Milla fill és més bon jugador que Luis Milla pare?

És més bo. Els pares sempre volem que els fills siguin més bons que nosaltres, i ell ho és.