Gabinet de curiositats

A simple vista, des de fora, l’immoble situat al número 16 del carrer de la Verema sembla una caseta més de les moltes que, a partir del 1905, van començar a poblar la Font d’en Fargues, un oasi a la part baixa d’Horta; baixa, és un dir, perquè aquí tots els carrers són costeruts. Una torre coqueta sense misteri aparent l’interior de la qual custodia, no obstant, un estrany tresor, una bigarrada col·lecció de col·leccions.

Al barri se la coneix com el Gabinet d’Arnaldo Biete, que així es diu el propietari. Una paraula preciosa en justa al·lusió als gabinets de curiositats o wunderkammers (cambres de meravelles) que van aflorar al segle XVI, amb els viatges transoceànics, per mostrar l’exotisme d’animals vinguts de llocs llunyans, de les plantes carnívores, de coralls, fòssils i pedres precioses que els vaixells portaven de tornada. Es van estendre per Europa de la mà d’aristòcrates perquè, avui com llavors, el col·leccionisme requereix temps, diners i espai: la santíssima trinitat, una i tríada.

No hi ha ous d’estruç ni ullals de narval a les prestatgeries del senyor Biete; el seu repertori és més prosaic, tot i que vastíssim: encenedors, imants de nevera, didals, telèfons mòbils –des del sabatòfon, fins a la sofisticació de l’iPhone–, capses de mistos, gomes d’esborrar, calçadors, pintes i claus d’hotels; també, els cartellets del Do not disturb. Dues plantes atapeïdes d’objectes d’una casa adquirida pel seu pare a principis dels anys 50 després de vendre una valuosa col·lecció d’anelles de puros; un metge de Madrid se n’havia encapritxat.

O sigui que el gust, hàbit o obsessió li ve de família. Biete, joier jubilat, va començar a col·leccionar segells als 9 anys, i va seguir, i va seguir, i va seguir fins a convertir la seva llar en una mena de Museu Marès, segona planta. ¿L’assortiment més xocant? El de les bosses per al mareig dels avions o el d’esqueles mortuòries –Cambó, Kennedy, Franco, Anthony Quinn–, guardades en rigorós ordre cronològic en àlbums anellats. Per no perdre els nervis amb les tasques de classificació, compta amb l’ajuda de la seva dona, Lluïsa, que el recolza amb l’afició, i del voluntari Manel Gómez, fundador de la Colla de Diables del Carmel. Diuen que el col·leccionisme estimula la memòria i la constància.

De seda i victorians

Arribats a la meitat de la crònica, encara no ha aparegut la verdadera joia de la corona, la col·lecció de punts de llibre, dels quals atresora mig milió, alguns tan valuosos com els marcapàgines de seda ordits als telers de Thomas Stevens a Coventry, molt cotitzats en l’època victoriana per assenyalar els últims versicles de la Bíblia llegits a les cases respectables.

Una vegada a l’any, al mes de juny, coincidint amb les festes d’Horta, els Biete organitzen una trobada de col·leccionistes a casa seva, les portes de la qual obren sense cap mena d’inconvenient al curiós amb cita prèvia.

El llec en aquests afers abandona la torre de la Font d’en Fargues preguntant-se la raó íntima de tanta recopilació. Potser és l’afany de buscar. O una estratègia per no pensar en una altra cosa. O un intent d’ordenar el cosmos, de buscar-li un sentit; pot ser que sigui això, sí, perquè bastants escriptors van compaginar l’exercici de les lletres amb el col·leccionisme: Nabokov atresorava papallones; Baroja, instruments de navegació, i segons la llegenda, Lord Byron guardava pèl púbic dels seus amants en sobres amb els seus noms escrits.

Notícies relacionades

La font ornamental tancada a Glòries va costar 880.000 euros

Tres universitats estudien instal·lar-se a les Tres Xemeneies

També Neruda, el poeta de l’amor que no va saber estimar, va convertir la seva casa d’Isla Negra en un mirall del seu estil literari, una juxtaposició de metàfores brillants. Malgrat que li agradava acumular trastos, ell no es tenia per col·leccionista, sinó per «cosista». De tot: cargols de mar, ampolles, mascarons de proa… I expliquen que penjava els noms dels amics que ja havien mort a les bigues que sostenien l’espai del bar de la casa.

Sigui com sigui, l’hàbit de col·leccionar té alguna cosa melancòlica, d’insistència en l’impossible, perquè sempre falta alguna cosa. Com al xaval del col·le que mai va trobar a les hores del pati aquell unicorn en forma de cromo.