Qui tem al gentrificador ferotge

L’oscaritzada versió d’'Els tres porquets' de Disney, de 1933, era potser, una faula 'avant la lettre' de la gentrificació social. Fora els pisos de palla i fusta. Visca l’obra d’alt estànding. Dos anys més tard va passar injustament inadvertida una seqüela, 'Los tres lobitos', un episodi en què els porquets van a casa del llop i l’obsequien amb la seva mateixa medicina. Carai si va ser premonitori, perquè les víctimes de l’alça de preus del lloguer a Barcelona han decidit fer aquest pas. Un centenar llarg de víctimes de la gentrificació s’han presentat a Elix, una de tantes empreses que, sense traves, presumeixen a la seva web de comprar edificis (no diuen que ho fan amb veïns dins) per rehabilitar-los i oferir-los a «persones exigents que prefereixen un producte especial amb encant».

Elix, Norvet, AAA Inmobiliaria, MKPremium… La llista d’empreses que es dediquen a aquest objectiu comercial és coneguda. La visita a les seves webs, de debò, és molt recomanable. El 1729, Jonathan Swift va publicar 'Una humil proposta', l’Everest de la ironia literària, on proposa acabar amb la fam a Irlanda destinant una part de la població infantil a proveir les carnisseries. Fins i tot proposa algunes receptes gustoses i calcula per a quants dinars donaria un nadó rodanxó. La targeta de presentació d’Elix no arriba a aquestes cotes, és cert, però és un vuitmil. «En els últims 4 anys hem adquirit més de 17 edificis i contínuament estem en recerca i anàlisi de projectes nous». D’això presumeixen. Com a conseqüència d’algunes d’aquestes adquisicions, gent com la Merche, la Clara, l’Eli, la Paula, l’Ernest, l’Helena, el Ferran i molts més veïns de Sant Antoni han hagut de deixar el barri. Això és el que els manifestants pretenien explicar als propietaris d’Elix, que no s’han pres del tot bé una visita tan inesperada.

VOLTOR, VIUDA PLORANERA I SAETA

El moviment antigentrificació té cada dia que passa més bíceps. Convocats per Fem Sant Antoni, amb suport del Sindicat de Llogaters, hi havia, a la boca del passatge, un centenar llarg d’afectats, amb el simbòlic voltor, una viuda molt ploranera amb vel negre i una divertida adaptació immobiliària de 'saetas'.

Quatre membres de la plataforma convocant han picat al timbre d’Elix i, qüestió d’atzar, ha obert la porta Jordi Roldan, el somrient coordinador de projectes que apareix a la pestanya 'Qui som' de la web de l’empresa. Allà, per cert, somriu ell i somriuen tots.

El propòsit era entregar en mà als fundadors d’Elix, Jaime Lacasa i Jorge Benjumea, una carta de queixa pel que passa a Barcelona d’un temps ençà, en què els inquilins reben burofaxs en què se’ls commina, un cop acabat el contracte de lloguer, a entregar les claus sota la pena d’acabar davant d’un jutge.

Notícies relacionades

Trobada una quilla a la Ciutadella que podria ser d’un altre vaixell medieval

Detectades obres il·legals en una reforma de Consell de Cent

No han aconseguit travessar el llindar. Roldan ha agafat la carta, sí, però el més singular és el breu i tens debat que hi ha hagut allà, cadascú a un costat de la porta. El coordinador de projectes d’Elix protestava per les formes, que no es pot trucar a un timbre amb una manifestació a la rereguarda. És un argument que serveix en safata de plata quins són els mètodes de treball d’Elix.

NEN, DIGUES ALS PARES...

La primavera passada, l’empresa va enviar una altra de les seves cares somrients, la Neus, a una finca del carrer de Bailèn. Els veïns suposen que Elix ha adquirit la finca o que la gestiona en nom d’algú. Tant se val. El cas és que la Neus, en l’organigrama, responsable d’expansió a Barcelona, va anar pis per pis per informar que en els pròxims mesos haurien d’abandonar les vivendes. No es tracta d’una finca amb inquilins posteriors a l’última reforma de la llei del lloguers, la de 1993, és a dir, cada pis és un cas, però això no la va fer enrere. En dos apartaments els titulars del contracte no hi eren. Hi havia els fills, alguns menors d’edat o amb 18 anys acabats de fer. Quin ensurt quan els van dir que havien de deixar el pis abans de final d’any. Que superi això la Disney.