¿Què es pot fer ara amb la Model?

L'oportunitat que té Barcelona de disposar d’un espai renovat, ni més ni menys que de dues illes de cases a l’Esquerra de l’Eixample, propiciat pel tancament de la Model, provoca un encès debat social sobre els seus usos futurs, sobre què val la pena mantenir-ne o no i sobre el valor patrimonial d’un edifici carcerari que va ser dissenyat al segle XIX. Abans que la capital catalana, moltes ciutats s’han trobat en el dilema d’haver de decidir les metamorfosis de les seves presons abandonades.

Les solucions empreses sorprenen per la seva diversitat. A Amsterdam, Lola Lik és ara un equipament creatiu per a estudis d’art que també alberga un centre per a refugiats. L’antiga presó de Boston va ressuscitar el 2007 com a hotel de luxe amb l’irònic nom de Liberty. La presó de Montevideo és un museu d’art contemporani; el Clink78 de Londres, un alberg juvenil, i les de La Roca, a l’illa d’Alcatraz (San Francisco), la d’Eastern State Penitentiary (Filadèlfia) i la de Robben Island (Sud-àfrica), on va estar pres Nelson Mandela durant 18 anys, s’han convertit en atraccions turístiques amb visites guiades.

REHABILITACIÓ COMPLICADA

L’arquitecte Miquel Espinet és taxatiu pel que fa al futur de la Model. «No té valor arquitectònic. Fa temps que la veig a terra», assenyala el professor universitari, que matisa que una altra cosa seria «deixar alguna entrada construïda, com a record». Segons ell, la rehabilitació d’edificis històrics és molt complicada i costosa. «No té sentit», acaba dient. El seu col·lega Carlos Ferrater no pot estar més en desacord amb ell. «La rehabilitació de la Model ha de passar per respectar l’edifici, com es va fer amb el Born», assenyala l’arquitecte. «És l’únic panòptic que queda a la ciutat. La meva aposta és buscar usos compatibles», indica.

Sobre aquests possibles usos compatibles, Ferrater argumenta que «és tan perfecte que gairebé tot hi és possible». Això sí, ell té una proposta que no agradarà gaire als veïns que reclamen que la vella presó passi a ser una illa d’equipaments per al barri. «Seria un espai ideal per acollir-hi una gran biblioteca de país, que finalment no va ser possible al Born». Idea, en principi, descartada per l’administració, ja que el compromís de l’alcaldessa Ada Colau és basar-se en el pla director del 2009, que parla de zona verda, equipaments i un espai de memòria. 

MÉS ENLLÀ DE LA CAPELLA 

Tenen moltes coses a aportar-hi, no només idees, que també, sinó material, Gabriel Gómez, fill de l’anarquista Helios Gómez, i Manel Aisa, president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Gómez fa dècades que lluita no només per la recuperació de la Capella Gitana, pintada pel seu pare a la quarta galeria de la presó, sinó per recuperar la resta de la seva obra, amb un marcat caràcter polític. La proposta de Gómez, membre de la Plataforma Fem Nostre l’Espai de la Model, inclou un centre de documentació sobre la repressió. Un dels arxius més importants sobre aquest tema es troba a l’Ateneu Enciclopèdic Popular que representa Aisa. «Estem intentant, a través de la Diputació, digitalitzar tot l’arxiu per facilitar el seu accés», apunta. 

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Xavier Riu, vocal de l’associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample, té clar que els usos del lloc s’han de decidir ja, i que s’ha de fer de manera consensuada. «Vam reunir 30 entitats tant del barri com de la ciutat, pels temes de memòria, i ens vam oferir com a agents actius per buscar consensos», assenyala l’activista veïnal, que té clares les prioritats. «El primer que s’ha de fer és l’escola, que comença al setembre en barracons, però també és urgent la construcció de l’edifici definitiu», assenyala. «I els 14.000 metres quadrats de zona verda», insisteix.

DE PRESÓ A PARC 

Rosario Fontova, autora del llibre La Model de Barcelona. Històries de la presó, defineix la ja solitària presó com «un lloc espantós, ple de dolor, misèria, violència i patiment». Per a ella, el conjunt d’edificis, construïts «amb pèssims materials», no revesteix gaire interès. «La primera temptació és desitjar que tot s’arrasi i es converteixi en un parc ple d’arbres o en el que vulguin els veïns de l’Eixample. Però, perquè no oblidem el que va passar allà dins, que també és la història de Barcelona durant més d’un segle, convindria preservar-ne una mínima part», declara la periodista.