Com construir una piràmide sense esllomar-se
Herminio Fernández, gallec, jubilat i barceloní, patenta un enginy que ofereix una resposta al gran misteri de l'arquitectura
Herminio Fernández, fuster jubilat, dissenya una màquina per construir les piràmides d’Egipte. /
Gustave Flaubert va deixar dit que els llibres no es conceben com els nens, sinó com les piràmides, a costa d'amuntegar blocs de pedra uns sobre els altres, una comparació magnífica, sens dubte, però l'escriptor es va quedar més tranquil que Madame Bovary i no va aclarir, ja de passada, exactament això, com es construeix una piràmide, increïble misteri de l'arqueologia des que Heròdot (que si es tracta de rigor era el Pío Moa de l'antiguitat) va deixar escrita una vaga descripció sobre aquella gesta de l'arquitectura. Les xifres, perquè no és una cosa que es recordi sense més ni més, com les taules de multiplicar, s'han de subratllar. Només a Kèops, la més gran de les piràmides, s'amunteguen més de 2,3 milions de blocs de pedra de més de dues tones de pes cada una. Es diu aviat, però ¿com es fa? Doncs al carrer de Bou de Sant Pere (per situar-lo al mapa, a un minut del Palau de la Música) hi viu Herminio Fernández Fernández, gallec i jubilat, que no només té patentat un mètode per construir piràmides, sinó que al rebedor de casa seva té un prototip a escala de la seva ‘rampa elevadora manual’, un enginy que ja li hauria agradat a Howard Hawks per a la seva ‘Terra de faraons’.
Aquesta mena d'Arquimedes Aquesta mena d'Arquimedes gallec treballa sense plànols, pura intuïció. La demostració pràctica del seu invent és la pera
Una teoria comuna, extraterrestres al marge, és que els egipcis van pujar els blocs de les piràmides amb legions d'esclaus a través de rampes, un disbarat per poc que es facin quatre càlculs de trigonometria. Una inclinació del pendent superior al 10% hauria posat el repte només a l'abast d'Obèlix. Si s'hagués fet així, per a la de Kèops, per exemple, la rampa hauria tingut una longitud d'un quilòmetre i mig. Total, que hauria sigut més gran i més impressionant que la mateixa piràmide.
ÁLVARO MONGE
Herminio aixeca 100 quilos a la seva 'rampa elevadora manual'.
El quart pis sense ascensor on viu Herminio és una curta però extenuant ascensió que convida a la reflexió, que predisposa, què carai, a abraçar qualsevol sàvia solució si es tracta d'aixecar quilos de pes amb la força dels braços. I això és el que (si s'ha de jurar per Ammó, que així sigui) resol la desconcertant ‘rampa elevadora manual’. Herminio col·loca 100 quilos de pes a la plataforma i convida a agafar per les puntes les dues palanques de l'invent. Un simple alehop i els blocs de ciment pugen un esglaó. S'acomoden les palanques en la següent dent (això es fa en un segon) i, alehop de nou. L'esforç és insignificant. És la pera. Clark Kent es deu sentir així quan aixeca en braços Lois Lane.
IGUAL QUE UN ENCOFRAT AUTOGRIMPANT
En l'arquitectura moderna s'utilitza en ocasions excepcionals, en gratacels singulars, per exemple, un dispositiu que sembla batejat pel mateix Lex Luthor, l'encofrat autogrimpant. El més cèlebre de Barcelona va ser el de la torre Agbar. Aquell invent s'abraçava a la columna vertebral de l'edifici i literalment l'escalava com un nen puja a un arbre. Cada cinc dies pujava un pis. El que Herminio ha dissenyat, sense plànols, amb pura intuïció de fuster, és un puzle de fusta, un conjunt d'esglaons, engranatges i palanques, tot tallat a mà, que tan aviat com pugen les pedres es desmunten les peces de sota i es col·loquen a dalt per prosseguir sense pausa l'escalada. Brillant. Ni més ni menys que l'encofrat autogrimpant de l'antiguitat. Herminio assegura que una sola persona mínimament en forma pot moure blocs de 300 quilos. No en fa una demostració a dins de casa perquè ja la va fer temps enrere, amb nefastes conseqüències per a les rajoles del pis. La fa a la teulada. La qüestió, en resum, és que assegura que una vintena de persones, cada una amb la seva palanca, podrien aixecar plegats un bloc de 6.000 quilos.
Plini el Vell va desdenyar el fi mateix de les piràmides, "treball en va", va dir, però no va deixar ni una bona pista sobre com es van construir, igual que Heròdot
Això serveix en safata el debat sobre quantes persones eren necessàries per aixecar una piràmide en un termini raonable de temps. Plini el Vell, que en certa manera les menyspreava, deia d'elles que eren “un treball en va” o, pitjor encara, sostenia que eren simplement el mesquí propòsit del faraó de torn de deixar les arques buides després de la seva mort i fastiguejar així el seu successor, calcula que en una de les més notables que va conèixer, que situa a Aràbia, hi van treballar durant 20 anys uns 360.000 homes. No va estar allà, per descomptat, per veure-ho. Herminio tampoc, és clar, i en igualtat de condicions, discrepa de Plini. Defensa que n'hi havia prou amb una plantilla d'uns 4.000 treballadors per completar una piràmide en 20 anys, i només una quarta part d'ells destinats a aquesta espectacular tasca de pujar les pedres.
ÁLVARO MONGE
Herminio, amb el seu prototip de catapulta i ballesta, un dos per un insòlit.
“No, no he estat mai a Egipte, i no hi aniré, em fa por l'avió”, explica Herminio al salonet de casa seva, entre ballestes de fabricació pròpia i catapultes de miniatura, que, per cert, funcionen. Aquest home està fet un Arquimedes. El llançament de llapis com fletxes al llarg del passadís donaria per a una altra crònica, igual que la seva teoria sobre els desconcertants conductes de ventilació de les piràmides, dels quals sosté que són una mena de parallamps fallit. El que hem dit, això, un altre dia. De moment, si algú necessita una piràmide, Herminio és el seu home. A ell li agradaria provar el seu invent en gran. La seva sort, és clar, seria ser anglosaxó, que la National Geographic Society li prestés atenció, com quan el 2012 li va donar per finançar la demostració de la teoria Terry Hunt i Carl Lipo que els moais de l'illa de Pasqua van ser traslladats a peu, en un graciós passeig. Qui sap, potser algun dia...
