Un trobador al metro

Aquí tenim el trobador del metro, que així és com li agrada que li diguin, robant l'últim sospir a un cigarret, submergint-se amb la seva guitarra verda en els dominis del suburbà. La música que cantarà no l'ha escrit ningú encara, no existeix enlloc, perquè el trobador del metro la crea i hi dona forma in situ: és un improvisador. Omplirà amb la seva presència el vagó d'aquí a uns minuts, amb els acords de la seva guitarra però sobretot amb la seva veu, i cantarà tot el que succeeixi al voltant. Cantarà el diari que mira l'home que viatja dret; cantarà el llibre que aprofita la noia per llegir; cantarà el nen que descansa a la falda de la dona. Com un narrador: contant en viu el que passa i el que veu. «Y mientras salimoooos de Pubilla Caseeees…», comença, i comença sempre així, o gairebé sempre: mientras salimos de Pubilla Cases, mientras salimos de Verdaguer, mientras dejamos atrás el andén de Diagonal.

El trobador del metro no es presenta mai amb el seu nom perquè li agrada que li diguin així, trobador del metro, que és un títol, s'ha d'admetre, que fa una vaga olor de poesia. Encara que tampoc es presenta com a tal. No es presenta, simplement. Prova la guitarra, s'acomoda en l'oscil·lant escenari i esquinça les cordes un instant mentre mira al voltant; després es posa a cantar. «Em dona joc més o menys tot el que veig -diu-. Els llibres que llegeix la gent, un gos, una forma de vestir, una bossa amb la compra…». La poca cosa o molta que succeeix a l'univers tancat d'un vagó, el trobador del metro ho transforma en música.

Un analista de la realitat

«Pots jugar al què veus o ser una mica més elaborat i posar-te a filosofar -diu-. Depèn. Al metro hi ha el que jo en dic vagons estàndard, molt semblants entre si, però són la minoria. El millor d'això és que cap lloc és igual que l'altre». Si fos teatre el que fa el trobador del metro, seria una d'aquelles funcions on els actors baixen de l'escenari i fiquen el públic a l'espectacle. «Va tomando notas una amiga en su agenda / Espero que esta intromisión no la ofendaaa...», canta. Algú, sí, s'ha ofès. Diu que li passa «amb un entre 10.000», però li passa. És el perill de llançar-se a cantar lloances de les sabates d'un desconegut.

El trobador del metro, que en el fons és un analista de la petita realitat que el circumda, ràpidament abandona el seu lloc i circula pel vagó buscant material, de rimes per a la seva poesia. Puja al vagó amb la guitarra, baixa del vagó amb la guitarra i troba un llibre per fer una copla, i troba unes sabates que donen joc i troba un estampat que l'inspira. «Y mientras vamos aparcando aquí en la plaza de Sants / El de seguridad me pide que me bajeee…». La rutina del cantant de vagó també queda consignada a les coplas. El de seguretat li indica que ha de baixar: el trobador ho canta i de seguida baixa.

Notícies relacionades

Collboni se sotmetrà de nou a una qüestió de confiança per aprovar els pressupostos del 2026

Renfe va programar 474 trens més aquest octubre a Catalunya i ‘només’ un centenar van arribar més de 15 minuts tard

El trobador del metro respon al nom de Sidi Mohammad Alami. De família marroquina, va néixer a les Canàries fa 32 anys. Va estudiar Dret i Ciències Polítiques, i diu que això li va proporcionar una cultura que es reflecteix en el seu talent per a la improvisació. Amb 16 anys ja escrivia lletres de rap. Les seves intervencions espontànies al suburbà són des de fa un lustre la seva font única de subsistència, i és un nòmada: «A l'hivern estic entre Madrid i Barcelona, i a l'estiu, qualsevol ciutat que tingui costa em serveix». La seva inclinació per la improvisació és genuïna, però és conscient que en aquest univers de cantants de vagó li aporta una espècie de plus: «Al metro hi ha molta competència, i la improvisació és una forma de diferenciar-se». «Però -continua- no oblidem que és improvisació: si ho fas bé tens un retorn molt bo, es crea un bon ambient, una cosa bonica, una mica màgica, però hi ha vegades que no estàs inspirat i et surt una cosa horrible».

Aquí tenim el trobador del metro, una altra vegada. Amb la guitarra verda i a la boca el record d'un altre cigarret. Se submergeix a les catacumbes, espera el següent tren, es posa a cantar. «Y a punto de llegar a Camp de l'Arpa / En esta mañana de día 21 / Les vengo a hacer una canción a la carta / En un momento que espero que no resulte inoportunooo...».