De vegades hi ha qui es pregunta quins pecats ha comès Barcelona per tenir no un sinó dos temples expiatoris, la Sagrada Família i el Sagrat Cor del Tibidabo, un rècord de beateria incomparable a aquest costat de l’Atlàntic. Potser són els que es van cometre a La Criolla els pecats que s’expien, perquè tot i que de vida breu, només van ser 11 anys, va ser sense rival el local més canalla de la història d’aquesta ciutat, “la bogeria de la nit empesa fins a l’exasperació”, segons paraules del novel·lista i patafísic Pierre Mac Orlan, un entre els centenars d’aquella legió de famosos que entre 1925 i 1936 es van endinsar al carrer més pocavergonya de Barcelona per conèixer de primera mà aquell temple del vici.
Les portes de La Criolla s’obren de nou (literàriament, és clar, que no s’espanti la municipalitat) perquè l’escriptor i periodista Paco Villar acaba de publicar el que s’hauria de considerar ja la bíblia canònica d’aquell cabaret en el qual Josephine Baker (que hi va ser) no era l’estrella, sinó el públic, un establiment en el qual sota un mateix sostre cabien xulos, prostitutes, transvestits per gust, transvestits per diners, Jean Genet, transvestits anarquistes, Flor de Otoño, premis Nobel, Jacinto Benavente, carteristes, Douglas Fairbanks, pare i fill, Simone Weil de passada per la ciutat, presos escapats del penal de la mateixa Illa del Diable, camells de cocaïna (‘mandanga chachi’, li deien a la de millor qualitat), els burgesos de llotja del Liceu i, sobretot, grans plomes periodístiques i literàries que van donar fe de tot aquell pandemònium.
De vegades un es pregunta per què Barcelona no té un, sinó dos temples expiatoris. Serà pels pecats de La Criolla
CID, 10
Autor ja d’un llibre de capçalera sobre la Barcelona més sòrdida, ‘Història y leyenda del barrio chino, crónica y documentos de los bajos fondos 1900-1992’, Villar centra el focus aquesta vegada gairebé exclusivament en l’epicentre del que va ser aquell despiporre, La Criolla, un local que va il·luminar amb la seva fama el que llavors era el carrer més pervers i perillós de la ciutat, Cid. Era en el número 10. “La Criolla, la puerta dorada del barrio chino’, de l’editorial Comanegra, és el retrat hiperrealista d’aquell moment.
El del Cid Campeador és un carrer que avui dia, tot i que encara al xino (Raval sud, en llenguatge políticament correcte), és més aviat ensopit. Avorrit, fins i tot. No hi queda res dret del que un dia va ser. De La Criolla es va escriure molt als anys 20 i 30. Eren els baixos fons de Xangai, però a Europa. Gui Befesse, periodista i topògraf de la mala vida, el va definir així: “Al carrer Cid, centre de la cràpula amb prostíbuls de cariàtides guarnides i maquillades als portals, refugi d’aquell submon de, lladregots, carteristes, espasistes i altra fauna del delicte, del vici i de l’infortuni (...) es troba instal·lada La Criolla, saló de ball en el qual hi ha homes efeminats amb les cares pintades i les mans polides com si fossin damisel·les. (...). La Criolla és el pont que uneix la gent de baix amb la de dalt. Nosaltres crèiem que trobaríem un antre ple de gent de la xusma i invertits; però hem vist, a més, un públic selecte i aquell sector de la societat que es denomina gent honnrada”. El relat segueix i assoleix l’avenc del desenfrenament quan Befesse diu ser testimoni de com un matrimoni d’una llotja, després de fer-se falsament tots dos els ofesos, acaben per entrar en el reservat amb un grup d’homosexuals que els oferien una estona d’entreteniment.
AUTOR FOTO
Peu de foto
UN CRONISTA IRREPETIBLE
Hi ha sempre, per descomptat, la possibilitat que aquells ecos del passat no fossin més que la conseqüència d’un altre vici, el dels periodistes i escriptors a posar-li als seus pastissos més guindes de les necessàries. De vegades passa. Però sembla que no és el cas. El treball arqueològic de Villar és impecable. Recorre, evidentment, a Francisco Madrid (Barcelona, 1900 – Buenos Aires, 1952), molt més que un periodista de successos, un mestre de la crònica negra, mai de la crònica roja, un home dotat com pocs per a la descripció, no en va va ser ell qui va encunyar l’expressió barri xino de Barcelona quan en un cop de sort, ja que per allà no hi havia orientals, va veure un sortir d’una taverna de l’Arc del Teatre, “amb la cara de lluna de tots els orientals, els ulls oberts com un regidor...”. Així era Madrid. No donava puntada sense fil. Entre dues comes clavava un cop. Hi ha un llibre extraordinari, ‘Assassinat a Amèrica’, que recopila els premis Pulitzer dels grans crims dels Estats Units. Madrid mereixeria ser en aquest llibre coral, entre els seus contemporanis James Mulroy, Alvin Goldstein i Joy Brier.
L’estrella de La Criolla brillava amb tanta llum que, tot i que fos sòrdida, la Societat d’Atracció de Forasters en recomanava la visita
El cas és que Madrid va arribar a ser fins a guia turístic a la seva pena d’aquells que volien visitar el carrer Cid, La Criolla, i no s’atrevien. Tot era molt estrany llavors, ‘très bizarre’. La Societat d’Atracció de Forasters, l’equivalent de l’actual Turisme de Barcelona, recomanava la visita al local com a part de l’indispensable d’una ruta per la ciutat.
JOSEP MARIA SAGARRA PLANA
Flor de Otoño, anarquista i transformista.
El que hem dit abans. Hi haurà qui digui que la fama de La Criolla s’exagera, però el llibre de Villar té uns fonaments formidables. El seu amic Lluís Permanyer, fascinat també per “aquella cova del vici”, li va facilitar una còpia íntegra de l’únic material tangible que queda d’aquell ‘dancing club’, un llibre de firmes de visitants il·lustres, una joia amb 535 dedicatòries i 43 dibuixos, Opisso entre ells, evidentment. El volum és l’únic que s’ha conservat dels potser tres o quatre que hi va haver al despatx de l’amo de La Criolla, Antonio Sacristán, una dependència amb el primer vidre de Barcelona que era mirall només d’una banda, com el de les rodes d’identificació de la policia, ja que així, des d’aquella sala oculta, que presidia una imatge de la Moreneta, podia seguir tot el que passava al local i, si era necessari, fugir per un passadís secret, que també n’hi havia. Sí, era com una pel·lícula de Scorsese, però amb personatges extrems d’aquí, com María de la Paz Guerrero Molina, filla d’una família de militars de Palma de Mallorca, poligloto, pianista, educada en la cristiandat, però que preferia prostituir-se al carrer Cid a saber per què.
L’aviació italiana va destruir el local el 1938, però havia tancat dos anys abans. L’amo va fugir en un Rolls Royce quan els anarquistes van prendre els carrers
I ARA, ¿QUÈ?
Notícies relacionadesL’aviació italiana va bombardejar el barri el 1938 i l’edifici de La Criolla va ser esborrat del mapa de Barcelona. No obstant, no va ser aquell atac el que va posar fi a la vida del local, sinó l’esclat de la guerra civil. Convé rellegir ‘Homenatge a Catalunya’, de George Orwell, perquè retrata com de puritans van resultar ser els anarquistes que van prendre el control dels carrers de Barcelona, en “aquella ciutat on les classes acomodades havien deixat d’existir” i on “ningú deia senyor, ni tan sols vostè, sinó que tots es deien camarada”, i en la qual “cridaners cartells animaven les prostitutes a deixar de prostituir-se. Va ser llavors quan, a bord d’un Rolls Royce, Sacristán va fugir del xino.
Va tancar La Criolla el 1936, però, és clar, el vici a Barcelona és com els guèisers a Yellowstone. No hi ha cap tap. La pressió periòdicament s’alleuja. L’aigua mai ha assolit l’altura d’aquell local del número 10 del carrer Cid. No lluny d’allà obre cada nit el que potser sigui aquests dies el bar més canalla de la ciutat. Que tampoc s’espanti la municipalitat. No és una criolla reviscuda. Demà l’hi expliquem.
