Les mil cares del Barri Xino de Barcelona

Sasha Asensio retrata diàriament el Raval que ningú enfoca amb la seva càmera

Sasha Asensio, el fotògraf del Raval que mostra la bellesa d’aquells a qui no es mira mai. / VIDEOLAB

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Va ser Sasha Asensio, fotògraf del Barri Xino, de l’antic districte cinquè, del 08001 postal (davant d’aquests noms, això de Raval sembla melindrós) qui va decidir que el punt de trobada fos davant el número 23 d’En Robador, el carrer on les prostitutes han marcat amb els seus talons les parets. Allò té menys glamur que el carreró d’Irma la Dulce, que ja era poc, així que un paio allà plantat, amb una cara de l’Eixample que fa caure d’esquena, li sembla molt sospitós a una parella de la Guàrdia Urbana que patrulla la zona. Els agents són molt amables. «¿Què hi fa, aquí?». Descarten d’entrada, això sembla, que sigui un puter indecís. «Estic esperant una persona». Per vaga, és una mala resposta, sens dubte. Així que millor cantar-ho tot. La cita és per a un reportatge amb Sasha, que té un do. Retrata els veïns del Xino (a ell li agrada així, amb ics), els usuaris de la narcosala, comensals dels menjadors socials, els sensesostre… Aconsegueix que posin per a ell, gairebé amb coqueteria. L’agent diu uf. És un uf d’incredulitat. Els agents se’n van. Al cap d’una estona, arriba Sasha.

L’obra fotogràfica d’aquest fill d’asturians criat al Brasil no deixa mai indiferent. Els seus models tenen un aire dels apòstols de Viridiana, o dels quadros més pertorbadors de Juan Carreño de Miranda, el de l’obscena versió de la lletja vestida i la lletja despullada. És la versió local de Diane Arbus, aquella artista que càmera en mà va recórrer els barris marginals de Nova York en els 70. Això sí que era d’uf. Però, en honor a la veritat, el propòsit de la cita no és tant a qui retrata, sinó com ho aconsegueix, perquè el centre de Barcelona és un dels llocs més fotografiats del món (això revelen les anàlisis d’Instragram a través del sistema de geolocalització), sí, però en aquesta gran biblioteca mundial d’imatges gairebé mai apareixen els models de Sasha. No és per desdeny. És per això de l’uf.

«El Xino és un ecosistema únic al món», explica Sasha. Primer, perquè està situat just al centre de la ciutat. En una escala hi ha els pisos clandestins on els jonquis compren i consumeixen l’heroïna (els camells són tan emprenedors que fins i tot els faciliten xeringues noves i culleretes) i un parell de portes més enllà hi ha el pis turístic moblat d’Ikea, el restaurant de moda, el bar que surt a les guies. El Xino no és una favela. Tampoc és un gueto. És, diu Sasha, un ecosistema inaudit, un plat agredolç, i en aquest entorn ell es mou com un David Attenborough amb càmera, una Fuji amb aspecte d’analògica ficada en una bandolera que sembla poca cosa. No intimida. Un truc de murri.

Una part de la seva recepta (primera conclusió després de tres hores de passejada i una desena de retrats a peu de carrer) és que el tracte és sempre d’igual a igual, mai per sobre de l’espatlla, tampoc amb falsa humilitat. Enmig de la rambla del Raval, mentre per darrere passa una família nòrdica en bici, coses d’aquest ecosistema únic al món, posen tres gats del carrer, que tenen on dormir, en una pensió, però que com a saló prefereixen el carrer. Un d’ells, Quico, mostra els tatuatges manuals dels seus peus, fets com es feien abans, amb dolor.

gats del carrerQuico«Estoy cansado», es llegeix a l’empenya del dret. «Yo también», es va tatuar a l’esquerre. El més comú, no obstant, és que Sasha fotografiï la cara, que el punt d’enfocament sigui la mirada. «Els ulls ho diuen tot». A ells hi arriba sempre després de xerrar una estona. Aquest és el lubricant. I a vegades ni tan sols hi ha foto, només conversa, com quan al carrer de l’Om apareix inesperadament Gilda Love, nonagenari/a cantant d’antres del Raval, que així, de cop i volta, qui l’ha vist i qui el veu, recorda que en la seva joventut va ser legionari, «la nòvia de la mort», diu, amb tots aquells soldats i la cabra, «i també paracaigudista», amb més d’una vintena de salts.

Àlbum d’una època, aquesta

Notícies relacionades

Gilda Love és la Barcelona que no retraten els turistes. Tampoc reparen en el sikh que regenta el restaurant Maharajá, assegut a la seva pròpia terrassa, tan seriós que espanta, però, segons Sasha, un paio encantador. Ni en Asunción, que fa cua amb aire desganat davant del menjador social, però a qui quan posa enmig del carrer se li il·lumina la cara.

Un dia, assegura Sasha, el Barri Xino deixarà d’existir. Però és tossut i s’hi resisteix. Anys i milions d’euros d’inversió no l’han parctematitzat com, per exemple, al veí Gòtic. Però algun dia la moneda caurà del costat de la gentrificació, segur. Llavors quedaran les fotografies de Sasha, com un àlbum complet de cromos d’una època que, sembla mentida, és l’actual. Perquè el Xino, el 08001, encara que els barcelonins hi vagin poc o gens, encara existeix.