El robatori mai explicat del 'meublé' Pedralbes
La Fundació Signes es va proposar salvar els rètols de Barcelona condemnats a la piqueta i, llàstima, només en va rescatar un, això sí, emblemàtic i amb nocturnitat i traïdoria
icoy37528317 meuble pedralbes170303174858 /
El bandoler llibertari José Luis Facerías va atracar el ‘meublé’ Pedralbes el 1951. Petronio, aquest era el sobrenom de Facerías en el món de l'hampa, ja que encara que dolentot anava fet un dandi, tenia un període refractari delictiu molt curt, perquè en un lapse relativament breu va assaltar dues vegades la Casita Blanca, una l'Augusta i dues el Pedralbes, l'última, poca broma, la de 1951, quan en una de les habitacions d'aquell hotelet per hores, aquell maquis urbà es va trobar cara a cara amb un prebost del franquisme que s'enllitava amb la seva neboda. El molt cràpula, pare de sis fills, es va fer el milhomes i va acabar mort d'un tret. La premsa va dir llavors que va morir cristianament i molt poca cosa més, però el que va passar va ser tan sonat que aquell episodi va córrer de boca en boca i encara avui passa per ser, unions èpiques al marge, el més sonat de la història del Pedralbes. No obstant, aquell ‘meublé’ va ser objecte d'un robatori molt més romàntic no fa ni 10 anys. La cita, en una terrassa de Gràcia, és amb el cervell d'aquell furt, Lluís Morón, dissenyador gràfic, un heroi, com es veurà a continuació.
El rescat a les bones va ser una lliçó de l'ànima humana. Davant l'interès d'uns estranys, els amos demanaven fortunes per peces que minuts abans anaven a tirar
Abans de prosseguir, un exercici de memòria. ¿Recorden la vella cafeteria La Lune, del número 2 de la Rambla de Catalunya, que el franquisme va obligar a castellanitzar, La Luna va passar a anomenar-se, però que fins i tot així conservava el seu ‘charme’, amb les seves vidrieres amb aires de ‘belle époque’ i els seus bonics dos tendals… ? No, el que és comú és no recordar aquell establiment, que va sobreviure fins a mitjans dels anys 70, perquè en aquesta ciutat és normal tirar al contenidor els millors records, cartells icònics, dissenys tipogràfics fantàstics, marquesines, senyalització antiga del metro…. Els vidres de La Lune van acabar en un pis particular, a la Gran Via cantonada amb Villarroel, però això va ser perquè algú amb bon gust s'hi va fixar quan ja havien sigut desnonats com a escombraries.
Això va passar als anys 70. Els anys 80 no van ser diferents. Ni els 90. Encara avui dia. ¿Un possible exemple? A la façana del que un dia va ser Foto Arpi, un dels últims fars de la Rambla abans de la parquetematització d'aquesta avinguda, s'intueix encara sobre el formigó de la paret la silueta d'aquelles lletres de motllo que anunciaven les marques en venda, (especialment boniques les cursives de Leica, Hasselblad i Linhof), peces de col·lecció d'incert destí que, 'alehop', enllacen a la perfecció amb el relat d'aquell instant, fa uns anys, en què Lluís Morón i la seva banda de sospitosos habituals (Juli Capella, Josep Bohigas, Lluís Morillas i alguns lletraferits més del disseny, entre els quals la seva parella, Carmen Revilla, un fet que dona un toc de Bonnie and Clyde a l'aventura) van decidir que ja era hora de salvar de la destrucció aquest patrimoni cultural col·lectiu. No sabien on es posaven.
SAFARI INTERNACIONAL
Bé, una mica, sí. Morón i Revilla, en la seva faceta rodamon, van publicar el 2007 un tom de 842 pàgines amb fotografies del cartellisme als cinc continents (’25.000 kilómetros de Signes’, així es diu el llibre), una aventura que van intentar arrodonir amb la compra de peces que els enamoraven. “Pot resultar més difícil convèncer un botiguer de Kyoto perquè vengui el rètol del seu establiment, que caçar un elefant a Kenya”. A aquesta conclusió van arribar després de caçar, això sí, algunes desenes de cartells en diferents països.
El projecte a punt va estar de ser com els vaixells que s'enfonsen el dia de l'avarada. Dorm al fons del mar, sí, però amb un tresor a bord
El cas és que quan van intentar dur a terme aquesta tasca a casa, o sigui, aquí, la realitat va resultar descoratjadora. Es presentaven educadament als edificis o a les botigues abans que hi entrés la piqueta per demanar permís per emportar-se'n tal o tal senyal o rètol i llavors, ¡pam!, l'amo o el cap d'obres feien cara de Scrooge ‘avant le fântome’ i demanava xifres desorbitades pel que minuts abans estava a punt de tirar. El projecte Fundació Signes ¡Al Rescat! va estar així a punt de ser com aquells vaixells que s'enfonsen el dia de l'avarada, pitjor que un naufragi.
COM FERNANDO GALINDO
Notícies relacionades“¡No pot ser!, ¡no pot ser!, aquí voldria veure jo Al Capone”, gruny José Luis López Vázquez, en el magnífic paper de Fernando Galindo a ‘Atraco a las tres’ quan tot els plans se li torcen. La referència cinematogràfica ve al cas perquè Morón va decidir llavors, davant l'adversitat, traspassar per un dia una línia ètica. Va passar un dia pel davant del ‘meublé’ Pedralbes, tancat i a punt d'anar a terra, va veure el rètol de l'entrada i, que carai, va demanar a dos operaris de la seva empresa que aquella nit rescatessin la peça. “Si us enxampen, doneu el meu nom, que n'assumiré jo la culpa”.
Complerta la missió, els seus col·legues de la fundació fins i tot van sospesar dissenyar uns antifaços per a futurs rescats, però tot va quedar en una broma. El cartell del Pedralbes està salvat. Sí. La destrucció de la memòria col·lectiva de Barcelona, no obstant, prossegueix.
