Treu les mans de la meva placa franquista

Dues comunitats de Gràcia rebutgen que es retiri de la seva façana un distintiu del Ministeri de Vivenda de la dictadura

En un altre cas, els veïns argumenten que les àguiles que presideixen la seva porta van ser col·locades el 1916, quan Franco era capità

jgblanco37478763 barcelona 27 02 2017 placa franquista en la calle c rsega   170302143429

jgblanco37478763 barcelona 27 02 2017 placa franquista en la calle c rsega 170302143429

3
Es llegeix en minuts
TONI SUST / BARCELONA

«Això és una xorrada i ens costa diners a tots. A la comunitat ens vam posar d’acord molt ràpid. Només un estava en contra de mantenir la placa. Si l’edifici es va fer en aquella època, es va fer en aquella època». Parla un arquitecte jubilat, entre divertit i cabrejat, veí d’una de les dues finques que s’han rebel·lat: no volen que l’ajuntament retiri de la seva façana una identificació del Ministeri de la Vivenda de l’època de la dictadura, que recorda que l’edifici resultava beneficiat per la llei (del 1944 en un cas i del 1948 en un altre), i per això els pisos de l’immoble eren de renda limitada.

L’esborrament del rastre franquista que queda a Barcelona és un procés lent, que de fet és possible que mai s’acabi de completar en l’àmbit privat: ¿quants bustos de Franco deuen quedar en llars barcelonines? En l’esfera pública, els ritmes són diferents. Fa dècades que els noms propis de la dictadura van deixar de batejar carrers i places. I la llei de memòria històrica, del 2007, preveu la seva retirada.

Aquesta setmana, l’ajuntament ha començat a retirar 360 plaques identificatives que van ser col·locades en façanes per retre compte que els pisos eren de renda limitada. Identificacions del Ministeri de la Vivenda franquista, en ocasions amb el jou i les fletxes de la Falange. Abans de fer-ho, el consistori va escriure una carta a les comunitats afectades als districtes de Gràcia i Nou Barris. Els destinataris tenien un mes per rebutjar aquesta possibilitat, cosa per a la qual era imprescindible l’acord de la comunitat.

I les dues finques al·ludides van fer ús de la seva opció: van replicar a l’ajuntament que preferien que les plaques seguissin ben visibles. En els dos casos els veïns es devien reunir per parlar del tema, però en un no ha sigut possible tafanejar com va anar el debat. Una visita a l’immoble va deixar zero respostes per l’intèrfon i la rèplica defensiva d’una veïna gran que sortia, accelerant el ritme mentre s’allunyava, potser tement un atracament: «A mi no m’enredi». Tampoc la perruquera dels baixos de l’edifici va arribar a respondre a la trucada d’aquest diari. Una pena.

A l’altra, l’arquitecte jubilat va compensar amb la seva loquacitat el silenci dels seus companys de protesta. «Quan va arribar la democràcia em va semblar bé canviar els noms dels carrers, fins i tot poliesportius. Tot era Franco, Franco. Però girem full. Anem cap endavant. ¿O volen que ens emboliquem una altra vegada?», es pregunta.

Algunes veus lamenten que s’esborrin vestigis del passat, habitualment per dos motius: per considerar que és revengista, o perquè opinen que no aniria malament deixar visible algun símbol d’èpoques indesitjables perquè no oblidem com d’indesitjables van ser. El veí bareja arguments: «I quan en pugin uns altres, ¿a tornar-ho a canviar? ¿Per no mencionar Hitler, no haurà existit Hitler?»

Una tercera comunitat es va posar en contacte amb l’ajuntament perquè no retiressin símbols de la seva façana. Però en aquest cas no va ser per discrepància amb el pla municipal, sinó per un error d’imprecisió. El personal que el consistori va contractar perquè anés pels carrers buscant vestigis franquistes va topar, al número 114 del passeig de Gràcia, ja per damunt de la Diagonal, amb dues àguiles encarades que mosseguen cadenes. La veritat és que tenen un aspecte bel·licós considerable, però no són símbols de la dictadura.

ESCUT FAMILIAR

Notícies relacionades

Els animals hi van ser col·locats acompanyant l’escut de la família Ferrer-Vidal, propietària de l’edifici, que va ser erigit entre el 1914 i el 1916 amb un projecte de l’arquitecte Eduard Ferrés Puig. En aquella època, Franco encara era capità, i la seva dictadura, potser un projecte al seu cap, però encara llunyà. El consistori es va donar per assabentat i va amnistiar les dues aus depredadores.

Reprenem l’arquitecte jubilat, que es pregunta quan es posarà fre al revisionisme del passat: «Un dia ens caurà malament Gaudí i voldrem enderrocar la Sagrada Família». La veritat és que no falta gent a la ciutat disposada a defensar aquesta causa.